Search
  • Quim Aranda

Dia 10. 23.03.2020 / L'arrogància d'Alec Guinness

El ministre de Sanitat, Matt Hancock, intervé al programa Today, de BBC Radio 4 (minuts: 2.15.00-2.17.00). Li pregunten per què el govern Johnson encara no obliga al confinament total, quan ahir es va poder veure moltíssima gent als parcs, als mercats, a les platges, a les ciutats costaneres, com si visquéssim en els tiempos normales; com si no tinguessin constància de la situació. Resposta: "No sé per què la gent ignora els consells [d'evitar les aglomeracions, per exemple]. És molt egoista […] És increïblement important que la gent estigui a dos metres de distància els uns dels altres. Entenc per què la gent vol fer això [anar a la platja, als mercats, als parcs…] És important fer exercici però lluny els uns dels altres. És el missatge central." Hancock insisteix en què el govern prendrà mesures més restrictives si cal. "Monitoritzem si la gent segueix les regles i quanta ho fa. I actuarem si cal fer-ho…" A migdia, la premsa ja parla del tancament de botigues no essencials.


El periodista, Nick Robinson, un tory brexiter que es creu la fal·làcia de l'objectivitat dels mitjans de comunicació, més encara la de la BBC, interpel·la el ministre: "Però, disculpi, la gent mira què passa a Europa… Alemanya, una regla: no més de dues persones juntes al carrer; Grècia, toc de queda, llevat que vagis a treballar… El primer ministre, ahir, va parlar del paper de la policia. Arreu d'Europa, la policia està dient «no feu això, abandoneu els carrers...». És clar, això no ens agrada al Regne Unit, no és part de la nostra tradició…" He sentit el comentari i el cap m'ha esclatat. No pas per efecte del coronavirus, sinó de ràbia. Com pot ser tan ximple? "Això no ens agrada al Regne Unit…"


Robinson és un imbècil! Què es pensa, que li agrada a algú que la policia prohibeixi i restringeixi i reprimeixi? Maleïda arrogància britànica! El bufetejaria fins a l'esgotament. Com si la policia o l'exèrcit no hagués reprimit mai als nord-irlandesos catòlics, o als miners o als estudiants o als 'ciutadans de les colònies'; com si no els hagués dit mai què fer i què no fer, a trets i a pals. Tenir un títol de la Universitat d'Oxford, com Robinson, no garanteix res; de vegades, tot el contrari, només estupidesa i supremacisme. El pitjor és que no se n'adonen. És una característica tan cultural que ja és genètica en una determinada classe social i intel·lectual. El maleït imperi que tant s'ha enaltit, a dins i a fora. Actituds que sempre m'han recordat la supèrbia i l'altivesa d'Alec Guiness a El pont sobre el riu Kwuai. Potser l'hauria de tornar a veure un dia d'aquests…


A migdia he llegit un article al Telegraph que feia, si fa no fa, el mateix discurs. És clar, el Telegraph no és The Guardian. Un resum: "La idea del «Regne Unit global» és simplement més factible i significativa del que seria «Polònia global» o fins i tot «Alemanya global». També pot demostrar una estratègia més realista de futur que la integració en una Unió Europea amb problemes." Quan escampi la pluja, no només la Unió estarà en problemes. Totes les economies del món estaran fetes miques. I la idea de la globalització tal i com l'hem viscuda i coneguda els darrers 25 anys –el món és global des que Colom va topar-se amb no sé exactament quina illa no vull recordar quan– se'n va per l'aigüera.


El que em sorprèn, però puc estar perfectament equivocat, és que gent molt brillant i entenimentada no se n'adoni. L'editora del Financial Times, Roula Khalaf, advertia ahir, en un programa de la BBC, que encara que Johnson hagi posat la màquina d'imprimir bitllets en marxa i, a la pràctica, hagi nacionalitzat la quasi totalitat de la indústria privada del país, no vol dir que l'estatalització de l'economia sigui la solució de futur. "No hi ha hagut una fallida dels mercats", deia. Ceguesa religiosa. Com la dels aiatol·làs. Que Déu els perdoni, em venen ganes de dir.



Malgrat tot, la vida continua. A mitja tarda rebo un email des de Barcelona. Els companys del publicacions de l'Ajuntament de Barcelona em recorden la feina que tenim entre mans. I m'afanyen. Resistir és aferrar-se als mínims símptomes de normalitat.


A les 20.30, Boris Johnson ha aparegut a les pantalles de televisió de tot el país, i mòbils i tablets, etcètera. Com la premsa ja ha anat avançant, ha trencat amb la tradició de què s'enorgullia Robinson. Els brits, tractats com espanyols, italians, francesos, xinesos… Les imatges d'ahir als parcs o d'aquest matí al metro de Londres no han estat gaire edificants, res a veure amb la necessària "distància social" requerida en el que serà per sempre més l'Any del Coronavirus. En menys de tres setmanes Johnson ha rectificat la seva estratègia fins a passar per l'adreçador.


Acabo la jornada tard gràcies a la tardana aparició televisiva de Johnson. Busco refugi entre The Clash, el grup preferit del premier, ha dit en més d'una ocasió –afirmació que no necessàriament ha de ser veritat, perquè l'home menteix tant com parla i escriu– i Sting. London Calling i An Englishman in New York. Els 'macarres' post-punks i l'estil i l'elegància però no pas arrogància. "[...] L'era del gel s'acosta,/ el sol es fa més fort/ s'espera un col·lapse, i el blat gairebé no creix/ els motors s'aturen, però no tinc por/ perquè Londres està cremant i jo, jo visc al costat del riu…" Por? Doncs sí, per què no? Estem davant del que no hem conegut mai: un incendi silenciós, una apagada general. Mentrestant, somio que camino per la Cinquena Avinguda o per Picadilly Circus… Un barceloní a Londres, londinenc de Barcelona.






96 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now