Hi ha nits que no escriuria. Per quina raó? Per a qui? Per què? M'obligo a fer-ho, però. Quan tots a casa ja dormen, em tanco a l'oficina, escolto música –avui amb un disc ple de lletres tristes però sàvies, que em recorda "altres temps i altres vides", com deia José Luis de Vilallonga: Léo Férré, Seul en Scène, 1973– i intento posar fil a l'agulla. Aquesta és la segona vegada a la vida que porto un dietari. La primera, el 1989, durant un viatge al Nepal. A la nit, a la tenda de campanya, prenia notes del que havia fet, vist i parlat. Encara conservo la llibreta. Lamentablement, no res es pot llegir. Vaig caure a un riu mentre el creuava i va quedar tan xopa que la tinta es va córrer fins a fer d'aquelles vivències un munt de gargots sense sentit. Però potser millor així, no tinc la temptació de rellegir-ho, no em fa vergonya el que deia, i puc reviure aquells dies sense ser esclau ni dels dels records ni de les meves pròpies paraules.
Però no vull que això passi ara. Necessito fer de notari. V. m'ha dit que aquests textos són "un exemple magnífic d'articulisme actual" i que els ha recomanat als seus alumnes de periodisme. Tot un elogi! Inútil vanitat, però s'agraeix. Notari, per exemple, per deixar constància del fracàs de la Unió Europea, incapaç de trobar una sortida cojunta a una crisi que serà molt més devastadora que la del 2008. Desastre rere desastre. Potser m'hauré d'acabar fent brexiter, tant que els he combatut? Aneu amb compte, buròcrates!
Notari dels aplaudiments que les 20.00, a imitació del que passa a Catalunya i la resta de territoris de l'Estat, volen reconèixer la tasca del professionals de l'NHS, el Sistema Nacional de Salut. Fa només tres mesos, però, aquest país va votar els mateixos que, sistemàticament, els darrers deu anys l'han posat de genolls i han afavorit una fira de vanitats de què tota la classe mitja hem participat. Em sentia incòmode, a fora, al carrer. Més que aplaudir, observava. Propaganda? Què passarà l'endemà que acabi la fi del món?
Notari també del que em diuen els amics que són a Barcelona o a qualsevol altra part del món. Aquest matí, mentre tornava al Lloyd's Park en un dia tan d'hivern a primera hora que el sol al cel només semblava un element d'atrezzo, he escoltat a les noticies (BBC Radio 4) que algú –no aconsegueixo recordar el seu nom–, ha dit que el confinament que tot just ha començat al Regne Unit no és un sprint sinó una marató. El mateix comentari vaig llegir ja fa dies a Los Angeles Times quan vaig voler saber què passava a Califòrnia, arran de les primeres ordres d'autoreclusió que el governador de l'Estat havia donat per a set comptats de l'àrea de la badia de San Francisco. (Mentre començava a escriure aquesta entrada, la potència nord-americana ja s'ha situat en el primer lloc de la llista de contagis, d'acord amb el contador de la Johns Hopkins University. Lamentablement, aquest any ja sabem què substituirà al medaller olímpic, que mai no m'he mirat amb molt d'interès, haig de dir.)
Corria, feia voltes al parc mentre rumiava què dir a un amic que tot just m'havia enviat un missatge de veu final trencada pel drama. No crec haver encertat amb les paraules, però.
En periodisme, els petits detalls són fonamentals, aporten veritat i poden tenir la capacitat de remenar els budells del lector. En mig d'un drama col·lectiu, les magnituds de la desgràcia amenacen amb sobrepassar-nos tant que és fàcil perdre la dimensió humana. Les xifres de contagis, morts, recuperats, etcètera esdevenen incomprensibles. Escapen a tota lògica perquè no en tenen i no estem avesats. Com també escapa a tota lògica tenir al cap que la guerra de Síria ha provocat 7,8 milions de desplaçats i entre 384.000 i 586.000 morts.
Sense pretendre comparar l'Holocaust amb la pandèmia que recórrer el planeta, per això és important llegir Primo Levi o Jorge Semprún, per adonar-se de la brutalitat que va ser. S'humanitza la tragèdia quan es viu en un seguit d'experiències terribles i concretes. Els morts del covid-19 no són les dades de la Johns Hopkins; són homes i dones i gent que lluita i treballa per salvar vides, i gent que perd la feina i la vida, i que pateix pels seus fills i que...
El dia que vaig llegir el comentari de Los Angeles Times no hi vaig pensar. Però avui, com era al parc, corrent, quan he tornat a sentir l'associació d'idees entre sprint i marató amb el confinament, sí. He recordat el llibre de Haruki Murakami De què parlo quan parlo de córrer. En un moment, diu: "Sóc conscient que escriure novel·les llargues és bàsicament una tasca física. Potser el fet d'escriure sigui, per si mateix, una feina intel·lectual. Però enllestir un llibre s'assembla més a una feina física. Per descomptat que per escriure un llibre no es necessari aixecar grans pesos ni córrer molt ràpid, ni volar molt alt […] La majoria de la gent, que només veu l'exterior, creu que la feina d'un novel·lista és una tranquil·la tasca intel·lectual de despatx. Tal vegada pensi que, amb tenir força suficient com per poder aixecar una tassa de cafè, es poden escriure novel·les…" John Irving també és dels que diu que per escriure els llibres que ell fa, llargs, has d'estar en molt bona forma física.
Una marató, estem immersos en una marató. El meu dietari només és una forma sistemàtica d'entrenament, com els corredors de marató, que surten cada dia, faci el temps que faci, tinguin o no ganes. Quina és la meta, però? Recordar i triar, i després, si a algú l'interessa, que en disposi. No vull que aquest temps congelat esdevingui només l'amuntegament de notícies non stop, un allau informatiu que a la fi esdevingui un munt de gargots impossibles d'entendre.
Comments