Search
  • Quim Aranda

Dia 14. 27.03.2020 / Pastís d'aniversari

La Júlia m'ha fet un pastís. D'aniversari. Un munt d'anys, ja. És el primer cop que la Júlia ho fa. Fins ara, tots els pastissos familiars els feia jo per a la resta del clan. Que ho hagi fet ella és la constatació d'un salt en el temps. Un vertigen que fa por. "No volveré a ser joven", va titular un dels Poemas póstumos Jaime Gil de Biedma: "[…] Pero ha pasado el tiempo/ y la verdad desagradable asoma:/ envejecer, morir,/ es el único argumento de la obra."


La Júlia encara no té la mà trencada, però la tindrà. Qüestió de pràctica i de què el seu pare vagi fent anys. Tant de bo! El primer cop que jo vaig fer una truita de patata vaig cometre un gran error, un d'imperdonable. Se'm va oblidar el detall clau de fregir les patates. Tenia 15 anys. Els amics se la van menjar a la casa d'un altre amic, l'Oriol, que ens avantatjava en tot –experiència, lectures, vida, desencant, saviesa, murrieria–, i que ens deixava el seu pis del carrer Príncep d'Astúries (ara l'avinguda de la Riera de Cassoles) a l'agost, quan ell i la família marxaven de vacances. Quines festes i, sobretot, quines il·lusions! Entre crítiques i estirabots, però, tothom es va acabar menjant la truita. Afamats per la maria i l'alcohol!


És possible que oblidés fregir-les perquè sempre, des de petit, menjava patates crues mentre ma mare cuinava. No em fixaria prou en què feia. La Júlia ho ha fet molt millor la seva primera vegada. He bufat espelmes després de sopar. Cap festa, cap reunió d'amics. Tampoc no m'agraden les festes, ni els regals d'aniversari. Però me n'han fet dos. L'Adrià, una fotografia en blanc i negre que em va fer l'any passat mentre fumava un havà a la plantació Macondo de Viñales, a Cuba. (L'agost passat, des de l'Europa occidental, encara viatjàvem –els privilegiats– i crèiem que el món era global. Ho serà el que vindrà? Tinc dubtes.) La foto –em fa vergonya penjar-la aquí– és un primer pla. Se'm veuen les costures, com diria Juan Marsé. Per això la deixo per a l'àlbum de l'eternintat. L'he col·locada a l'oficina, just darrere d'on sec mentre escric aquestes línies. M'observa amb l'aire greu i sento que no puc mentir. I no ho faig.


L'altre regal és de futur. Quan compres entrades de teatre o de concerts a mesos vista mai no penses que et moriràs o que s'ensorrarà el món i que no les podràs gaudir. El present és una invitació per sopar al restaurant de Gordom Ramsey al gratacels The Shard. Potser no obre mai més, però. És el que he pensat. Inevitable, diria.


A mitja tarda he anat a comprar, una de les activitats que tenim permeses. Volia portar també una ampolla de vi una mica especial per… celebrar l'aniversari? Potser. O per emborratxar-me, com els he dit a les companyes de la secció d'internacional de l'ARA, abans d'acomiadar el dia. Impossible trobar res, però. Als britànics, si més no als meus veïns, ara sense la possibilitat d'anar al pub, la fi del món els agafarà ben torrats. Estratègia de supervivència. Les prestatgeries de begudes del supermercat local estaven desconegudes. Durant la Segona Guerra Mundial, a Churchill pràcticament mai li va mancar una ampolla de Pol Roger, el seu xampany preferit. Aquests dies, per raons òbvies, també he recordat una de les moltes frases que se li atribueix. Sigui veritat o no, em sembla un encert i, per tant, la dono per bona i la reprodueixo: "Quan un home ha tingut un bon dia, es mereix una copa de xampany; si n’ha tingut un de dolent, la necessita.” Conclusió: hem de tenir a la bodega unes poques caixes de Pol Roger.


Perquè malgrat que personalment els meus més immediats i jo mateix, aquí, i allí, seguim bé, tots els dies són molt dolents. Les males notícies es multipliquen exponencialment. Aquest matí un amic m'ha dit que la mare de la seva exdona ha mort. No podran ni tan sols acomiadar-la. Algun dia, quan tot hagi passat, recolliran les cendres. El dolor congelat.


Després de sopar i dels regals, l'Adrià ha proposat veure la pel·lícula Official secrets, sobre la manipulació que George W. Bush i Tony Blair, i els governs del Regne Unit i dels Estats Units –inclòs el palanganero d'Aznar–, van fer per desfermar la invasió d'Iraq el 2003. Feia poc que havíem arribat a aquest país i van ser dies convulsos i decebedors. Blair va cavar la seva tomba política, tot i que encara trigaria quatre anys a sortir de Downing Street. Impossible comparar aquella criminal guerra amb aquesta devastadora pandèmia, tot i que el nombre de morts és ínfim si es comparen els dos fets. Precedit de l'11 de Setembre del 2001, va ser un segon punt d'inflexió en l'alteració d'un ordre mundial que ara es pot acabar fent miques, d'una vegada. "Del G20-al G2", vaig titular un article sobre la cimera de "reconstrucció del capitalisme" que Gordon Brown va convocar a Londres el 2009, després de la crisi financera del 2008. El G2, la Xina i els Estats Units. El futur gira cap a Àsia, crec.


57 anys. Sense festa i amb una sensació de trasbals, de patiment per tanta gent, aquí i a Barcelona, a Catalunya, a Espanya; a tants i tants llocs del món. Una solitud estranya enmig de la devastació. "Però mai no s'està totalment sol al món. En el pitjor dels casos tens la companyia d'un noi, d'un adolescent i amb el pas del temps d'un home madur: el que hem estat nosaltres", deia Cesare Pavese. A la meva esquena, la foto de l'home madur que em va fer l'Adrià em vigila. Dia a dia. Per sort, malgrat tot, jo no estic totalment sol al món.




118 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now