Search
  • Quim Aranda

Dia 18. 31.03.2020 / La música, més necessària que mai

He començat el dia plorant: d'impotència, emoció, por, incertesa, alliberament. Per sentir-me més humà, suposo… Bé, en realitat, el dia l'he començat molt abans. He obert els ulls una mica més enllà de les cinc de la matinada. En un estat proper als somnis o els malsons de Wilbur Larch mentre aspira eter a l'orfanat de St. Cloud's, he escoltat els primers minuts de l'Hoy por Hoy. Breu xoc, però suficient com per tornar a la realitat, una cotilla enutjosa, més encara en aquest temps. "Aquestes tempestes continuen batent/ el meu cap i el meu cor/ Prego que calmeu la meva pena." Com si cada dia perdéssim el primer i únic amor possible.


He canviat al World Service de la BBC. Els dies es repeteixen, els titulars arreu del món són els que són. Amb l'excepció d'unes poques gotes diumenge a migdia o a primera hora de la tarda, insisteixo, els dies es repeteixen. Tant que fins i tot ja fa massa que no plou a Londres. També per això travessem una primavera excepcional o la recordo excepcional i la recordaré excepcional. Per sort, a casa, tenim un calendari penjat a la cuina que ens adverteix que el temps i els dies passen encara que no ens moguem del lloc.


Per desgràcia, el mateix calendari ens recorda tot allò que havíem de fer i que ara ja no podrem fer com havíem previst, encara que ho intentem reproduir exactament igual: el viatge a Itàlia de la Júlia, a Nova York de l'Adrià, la meva visita a Barcelona, el congrés de MP a Amsterdam… Quan la tempesta immediata hagi passat, ja no serem els mateixos. Mai més. Si com a mínim l'endemà poguéssim escriure cançons tan boniques com So Long, Marianne… Però no. Em temo que no serà així. Milers es quedaran o ens quedarem pel camí, milions sense feina i jo pensant que el món podria ser millor si sabéssim fer cançons d'amor.


A migdia, per canviar de registre i apartar la mirada de teletips, flashos i televisió vista al mòbil, he llegit un llarg article publicat a The Guardian que m'ha fet deixar de somiar truites. Definitivament. L'autor, Peter C Baker, cita l'historiador californià Mike Davis. S'hi llegeix: "En un món totalment racional, podríeu suposar que una pandèmia internacional comportaria un major internacionalisme", diu Davis, un reconegut cronista nord-americà dels desastres incubats per la globalització. Per a Davis, que va escriure un llibre sobre l’amenaça de la grip aviària el 2005, les pandèmies són un exemple perfecte del tipus de crisis a les quals el capitalisme global (amb el seu moviment constant de persones i mercaderies) és especialment vulnerable, però que la mentalitat capitalista (amb la seva incapacitat de pensar en termes més enllà del benefici) no pot abordar. "En un món racional, estaríem acumulant la producció de subministraments bàsics –tests, màscares, respiradors– no només per al nostre propi ús, sinó també per als dels països més pobres. Perquè tot és una mateixa batalla. Però aquest no és necessàriament un món racional. De manera que es podria produir molta demonització i la demanda d'un més gran aïllament. Això suposarà més morts i més patiments a tot el món”.


He plorat, de fet, de retorn del Lloyd's Park, quan Vicent m'ha enviat un vídeo, que he penjat després a Twitter per poder-lo posar en aquesta entrada. Cohen i la seva cançó.


I Cohen m'acompanya mentre escric ara, és clar.


El director de cine Michael Haneke rarament inclou música en les seves pel·lícules. Diu que desvirtua la realitat. Òbviament, té raó. Perquè a la realitat no hi ha música de fons. Els directors la utilitzen per amagar els defectes de l'argument o de la posada en escena, sosté. Una opinió, en tot cas discutible, encara que algunes de les millors escenes de la història del cine no inclouen una sola nota. D'altres, igualment escenes magnífiques, sí.


.

Però la realitat d'aquests dies és tan insuportable que si no hi posem música, no es pot pair. De fet, en general, la realitat és sempre insuportable per a molta gent. El que passa és que no necessàriament li veiem la cara més fosca. Per tant, creiem que no existeix.


Vaig a dormir ja però no em resisteixo a fer un darrer cop d'ull a les notícies. A Sky veig una anàlisi sobre el nombre possible de víctimes al Regne Unit. Una frase destaca: "Britain is very much heading in Italy's direction." Necessito la música de Leornard Cohen. Tots la necessitem aquests dies i m'importa ben poc el que digui Michael Haneke. Hallelujah!



120 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now