Search
  • Quim Aranda

Dia 21. 03.04.2020 / Les 'ice cream vans' són per a l'estiu

"–Mira, para este empleo te vendría muy bien aquella bicicleta que yo pensaba comprarte cuando acabara todo esto. ¿Te acuerdas?

–Yo solo la quería para el verano, para salir con una chica.

–Ah, sí, conque era eso, ¿eh?

–Sí, entonces no te lo dije, pero era para eso.

–Sabe Dios cuándo habrá otro verano."



És el diàleg que mantenen don Luis i Luisito, pare i fill (Agustín González i Gabino Diego), en l'escena final de la pel·lícula Las biclicletas son para el verano, de Jaime Chavarri. Està pràcticament copiat, paraula per paraula, de final de l'obra de teatre, de Fernando Fernán Gómez, en què es basa el film. Com escrivia Eduardo Haro Tecglen en la introducció a l'edició del text d'Austral, la frase final resumeix les aspiracions del grup de personatges que perden l'ocasió històrica de "cambiar la vida y cambiar de vida". El triomf de Franco a la Guerra Civil va posar fi a l'esperança republicana i encara ara en paguem el preu.


No vull posar-me dramàtic, i tampoc no vull comparar la coronacrisis amb aquell sotrac, o amb la Segona Guerra Mundial, tot i que les conseqüències econòmiques poden ser devastadores i es poden allargar anys i panys.


Malgrat tot, com acostuma a passar fins i tot en les pitjors circumstàncies, la vida, com a col·lectivitat, sempre sura. Confiem, doncs, en què l'estiu arribarà ni que sigui a la tardor i per una vegada no haurem de maleir el canvi climàtic i no ens haguem de sentir culpables per dur màniga curta al novembre. He recordat la pel·lícula de Chavarri, l'escena final de què parlava i l'obra de teatre quan he baixat al parc –avui un dia rúfol i bastant més tard que habitualment per raons diverses– i de camí he vist aparcada una ice cream van, la furgoneta dels gelats, en el front yard d'una casa de Melville Road.


Les ice cream vans son per a l'estiu, com deia Luisito que ho eren també les bicicletes, però de moment romanen aparcades. En condicions normals, ja faria un parell de setmanes que haurien abandonat la hivernació i el seu característic xivarri, chimes, als afores de les escoles i als parcs seria part de la música de la temporada nova que desperta amb el canvi d'horari. Però no, fins i tot ara el gelat ha perdut la textura cremosa dels dies calurosos.


A mitja tarda, mentre enllesteixo una entrevista amb l'epidemiòleg Daniel Prieto-Alhambra, de la Universitat d'Oxford, com de costum tinc posat un ull en la conferència de premsa diària de Downing Street. Al matí he vist la cerimònia virtual d'inauguració del Nightingale Hospital, a l'est de Londres. El príncep Carles, amb la cara vermella de l'alcohòlic que potser no és, a diferència que l'àvia, l'ha inaugurat a distància, des del Castell de Balmoral, a Escòcia. He abaixat el volum. Hi han intervingut, tambe, el ministre de Sanitat, Matt Hancock, i Ruth May, la infermera en cap d'Anglaterra. May ha dit unes paraules òbvies a les portes del nou hospital de campanya vestida del que és. M'ha sobtat una mica, però no excessivament. Potser estava fent feina, tot i ser executiva.


Però a la tarda, a Downing Street, Ruth May també ha comparegut en vestit de feina, com si hagués d'estar en tot moment preparada per atendre el ministre o el primer ministre en cas de col·lapse.

Començo a estar una mica tip de l'allau d'uniformes i banderetes que ens està deixant la crisi del coronavirus. Sense menystenir que, probablement per primera vegada, i llevat de missions humanitàries o neoimperialistes, els exèrcits fan molt més servei que nosa. Aquí, per sort, en les conferències de premsa de Downing Street no apareixen militars amb posat i disfressa de militar, com passa a la sala de premsa de Moncloa. Ni tampoc hem vist encara als diferents prínceps hereus, el Carles, i el Guillem, com sí ha sortir el Rei d'Espanya davant de les càmeres de televisió, amb roba de camuflatge, un marine dels cossos especials a punt d'enfrontar-se a Rambo, mascareta i guants blaus ben calçats. L'assessor d'imatge de la Casa Reial deu ser un personatge sinistre, votant de VOX, del PP, Ciudadanos o el PSOE vessant Pepe Bono. O potser el sinistre és el rei, i punt. Diumenge, a les 20.00, ens han promès missatge de la Reina des de Windsor. Espero no veure-la amb la corona al cap. I deixo aquí la possibilitat de l'acudit, que no tindria massa sentit en anglès: crownvirus. Totes les corones m'ho semblen, però.


A la nit, sessió de cinema familiar, com quan els nens tenien 5 i 9 anys. Òbviament, he suggerit veure Las bicicletas son para el verano. Però la proposta no ha estat acceptada. Encara que durant els sopars MP i jo de tant en tant comentem que el confinament del coronavirus potser, i salvant distàncies, és la Guerra Civil de la nostra generació, els fills, anglesos malgrat haver nascut a l'Hospital de la Creu Roja de l'Hospitalet, no en volien ni sentir-ne a parlar. Per sort, no han proposat Dunkirk. Hem acabat veient Who Framed Roger Rabbit. No l'havia vist mai i no m'ha interessat gens. Per això no l'havia volgut veure mai.


Les bicicletes trencades com les il·lusions, el Madrid encerclat i assetjat i bombardejat... Però, no; no vull córrer el risc de banalitzar aquella i tantes altres guerres per disfressar-nos d'herois i vestir-nos de militars durant el nostre confinament. Potser els fills ja han sabut què feien quan han refusat la meva pel·lícula.


116 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now