Search
  • Quim Aranda

Dia 38 i 39. 20 i 21.04.2020 / Una reputació que defensar

Avui la Júlia hauria d'haver tornat a l'escola després de les vacances de Setmana Santa; després del seu viatge d'esquí a Itàlia, al nord, a Sestriere. Faltaven cinc setmanes perquè marxés, i el 27 de febrer vam anar a una reunió a l'escola per acabar de lligar caps i lliurar el passaport i la targeta sanitària europea i tenir la certesa que no passaria res que no estigués previst i etcètera. La versió oficial va ser tranquil·litzadora i si se m'acudia alçar les celles i insinuar que tot plegat s'estava tornant lleig, i que ja feia dies que se n'havia anat tornant, i que no sabia si… rebia un esbufec per resposta: de l'escola, de la filla i de la mare.


"Seguim les directrius del Foreign Office i la zona a on aniran és lluny d'on s'ha decretat el confinament", llavors, bàsicament, deu pobles. Una de les àvies, o potser les dues, ja deia que no hi ha pitjor cec que qui no vol veure, ni pitjor sord que qui no vol escoltar. "I si hi hagués algun problema al llarg dels propers dies, l'organització del viatge s'ha compromès a facilitar un altre complex on anar", van acabar dient-nos. El vaixell s'enfonsa però no s'amoïnin, ho tenim tot sota control. El pitjor cec, jo mateix. Veia amb netedat que a Itàlia s'esquerdaven les seguretats i, tot i així, continuava sense adonar-me que era qüestió de temps que el Tsunami ens ofegués també a nosaltres.

El 4 d'abril, quan la Júlia havia de marxar a Itàlia, ja només és una marca en el calendari de l'Any del Coronavirus que penja de la paret de la cuina, just a sota del póster de Georgia O'Keeffe; calendari esgrogueït, sense sentit, perquè els temps no avança. Si tingués una fulla per cada dia, i no una per cada mes, des que la Júlia va deixar d'anar a l'escola, el 18 de març, i fins que no ha tornat, el… han passat … dies. Però no. Encara no podem omplir els punts suspensius. Ahir (Dia 19), el ministre d'Educació, Gavin Williamson, que abans ho havia estat de Defensa, i que va ser cessat amb deshonor per Theresa May el febrer de l'any passat per presumptament filtrar secrets d'Estat a la premsa, va desmentir un article del Sunday Times i del Mail on Sunday que asseguraven que els col·legis podrien tornar a obrir l'11 de maig. No tenen ni idea, però, i sembla, bàsicament, una informació sol·licitada per les escoles privades, que comencen a veure com els pares els reclamen la part proporcional de les tarifes del darrer trimestre, que serà virtual i telemàtic o no serà.


La Júlia va llegir la notícia, que sobrevola també alguns dels informatius d'avui, i aquesta nit, mentre sopem, ha volgut saber si és veritat que els col·legis reobriran en tres setmanes. No faig apostes, però tot i la trencadissa que hi ha al govern entre els que volen tirar pel dret i els partidaris d'esperar més, d'acord amb el que ha publicat aquest matí el Financial Times, crec que els segons imposaran les seves tesis. En tot cas, ¿quants pares enviaran els seus fills i filles a les escoles en les condicions actuals?


El curs, doncs, i l'any, especialment per a la cultura, el turisme, l'oci, l'esport, l'amor i el sexe, la infidelitat i la luxúria, i tantes i tantes activitats, està perdut. Tan ben acostumats que estàvem i que vivíem, en la nostra bombolla de seguretat i centre comercial, de vacances d'EasyJet o d'Air Canada, de 4x4 a La Cerdanya o a Cadaqués; tan lluny de Lesbos o de Síria o de la favela Rocinha… Ummm! Una mica demagògica, oi, la darrera frase? Sens dubte. Però, de tant en tant, a petites dosis, qualsevol estirabot és acceptable. Sempre i quan no esdevingui norma habitual.


De vegades, durant el dia, m'angoixa l'arribada de la nit quan, en teoria, i a la pràctica, pujo a l'oficina després de sopar i em poso davant de l'ordinador a escriure aquest bloc. I si no estic a l'alçada, penso? A l'alçada de què? De qui? No és pot escriure sempre al mateix nivell, oi? És un fet. Fins i tot Borges ho tenia clar: "Uno escribe lo que puede y no lo que quiere". Jo hauria volgut escriure El mago i The Cider House rules, en canvi…


Fa molts anys vaig publicar una crítica al diari Avui d'una novel·la d'Eduardo Mendonza, Mauricio o las elecciones primarias. No m'he dedicat mai a la crítica, gràcies a Déu només molt ocasionalment, i aquell comentari va ser un entre cinc o deu pràcticament excepcionals en trenta anys llargs d'ofici. Però més que una crítica del llibre, allò que vaig engiponar va ser una esbroncada monumental al pobre Mendoza. Poc menys que vaig venir a dir-li que no tenia dret a fer-nos això, i que els seus lectors, i en especial els seus admiradors, ens mereixíem un respecte. Aquella novel·la no era admissible per al seu cognom. Si William Congreve, un autor teatral del XVII anglès, va escriure una frase que ha fet fortuna –"l'infern no té tanta ira com la dona refusada" ("Hell hath no fury like a woman scorned")– jo puc dir que no hi ha pitjor crític ni pitjor crítica que la del crític indignat.


O sí, la del lector insuportablement indignat. Sé de què parlo. Fa també uns anys, sense conèixer-lo de res, em vaig posar en contacte amb Ernesto Mallo després de llegir Crimen en el barrio del Once per consell de l'enyorat Paco Camarasa. M'havia entusiasmat la novel·la i li volia dir i agrair que l'hagués escrita. Em va respondre molt amablement i vam anar creuant missatges durant uns mesos, també amb els elogiosos comentaris per part meva d'El policía descalzo de la plaza San Martín. I així vam seguir fins que després de llegir la tercera història de la sèrie del comissari Lascano, Los hombres te han hecho mal, em vaig veure en l'obligació d'esmenar-li la plana. Què s'havia cregut? Com podia acabar la novel·la d'aquella manera? Imperdonable. Com a lector, jo tenia no només una reputació que conservar, sinó un temps que no podia perdre, i no consentia que m'ho malbaratés tot d'aquella manera. En va respondre: "Pelotudo, dejá de hincharme…" Lògic. I suposo que no m'ha trencat mai la cara perquè no ens hem creuat personalment.


(Serveixi aquest missatge dins de l'ampolla des de la meva illa com a disculpa…)

La reputació és un afer molt seriós. Avui (Dia 20), a migdia, ignoro la raó, però així ha estat, mentre escoltava les notícies de les 13.00, he recordat una de les escenes de la pel·lícula The Front, de Woody Allen; no, millor dit, dirigida per Martin Ritt i amb Woody Allen com a protagonista. Drama i comèdia alhora sobre la Cacera de Bruixes de McArthy, Allen recrea el personatge imaginari de Howard Prince, que posa el seu nom perquè tots els seus amics, guionistes de Hollywood integrants de la Llista Negra del senador, puguin continuar tenint ingressos encara que els seus noms no apareguin en els crèdits de les pel·lícules que escriuen, i que Allen presenta als estudis com a originals propis. Tot rutlla raonablement bé, Allen-Prince aconsegueix crear una petita indústria amb quatre o cinc autors dels que van patir represàlies, i produeix incansablement tot tipus de treballs fins que un dia rebutja un dels guions d'un dels seus col·laboradors. Cal més "substància", els diu, després que hagi observat una davallada de la qualitat. S'ha fet un nom en el món del cinema, l'ha de defensar i ha de mantenir una reputació. Ergo, no pot lliurar qualsevol cosa.

Un més dels molts avantatges de Woody Allen en relació amb mi –a més de ser Woody Allen– és, primer, que ell té a qui responsabilitzar si la qualitat se'n ressent; segon, que tot i la comissió que s'emporta, els autors blacklisted cobren per la feina. Conclusió, aquest bloc és un mal negoci i jo no tinc a qui protestar. Com deia Pavese o Sciascia, ara no recordo bé, als 40 anys –de fet, amb molts més–, cadascú és ja responsable de la seva pròpia cara.


De què haig de parlar, a més? És una altra de les preguntes recurrents que em plantejo. Del que faig, del que llegeixo? De Catalunya? De la convivència a casa? Del Regne Unit, d'Espanya? Del món mundial? De tot plegat? Amb quin criteri? Un amic m'ha dit avui que el meu és un dietari "des del confinament i no del confinament". Te raó. Però la frontera, sovint, és borrosa i relliscosa, i potser només es tracta d'una trampa.

Aquesta nit (Dia 20), mentre m'afaitava, abans de posar-me al teclat, escoltant la Cadena Ser he sentit la referència a les declaracions de la consellera Meritxell Budó d'aquest matí a Ràdio 4, de Radio Nacional, amb Gemma Nierga. Les he buscades a la web. I avui, aquest matí (Dia 21), després de tornar del parc, on m'he reconciliat amb la primavera i amb mi mateix, perquè a les 7.30 l'espectacle era gloriós, he vist el titular que n'ha fet La Vanguardia. És lleugeríssimament inexacte, però no traeix en absolut l'esperit del que va dir la consellera ni, especialment, d'allò que volia dir.


El fragment clau del diàleg és el següent:

Gemma Nierga: Consellera, una Catalunya amb poder polític real o, si em permet, una Catalunya independent, s’hauria pogut defensar millor del coronavirus?

Meritxel Budó: Jo no sé si ens haguéssim defensat millor o pitjor, però el que està clar és que haguérem pres mesures de manera diferent. I, sobretot, que el confinament total l’haguéssim decidit quinze dies abans i, probablement, havent-nos avançat a aquests quinze dies, les dades que teníem avui serien molt diferents. Perquè la prova està en què aquells països petits que han pres les decisions a temps quan encara tenien la malaltia prou controlada, que van tancar fronteres quan van creure que era el moment oportú de tancar fronteres, que era, en paral·lel, quan Catalunya estàvem demanant de tancar les fronteres, recordem-ho, probablement no hauríem tingut les xifres que tenim ara.”

Gemma Nierga: No hauríem tingut tants morts, vol dir?

Meritxel Budó: Estic segura que no hauríem tingut tants morts ni tants infectats i que probablement s’hauria pogut controlar d’una altra manera aquesta pandèmia. Ens haguéssim avançat quinze dies. I recordem que en aquesta malaltia avançar-se en el temps és crucial. És importantíssim. Tots aquells països que han pres mesures en els primers moments són els països que millors xifres tenen i que menys afectació han tingut de la pandèmia."


Daniel Prieto-Alhambra, de la Universitat d'Oxford, va dir dissabte passat, a RAC1, que el virus hauria arribat a Catalunya el 4 de febrer. Des d'aleshores, fins que la Generalitat va ordenar el confinament de la Conca d'Òdena, va passar més d'un mes. Per no esmentar la manca d'acció a les residències de la gent gran, on la catàstrofe ha estat esfereïdora. Com a Madrid, i com al Regne Unit, també. Avui (Dia 21) hem sabut que entre el 3 i el 10 d'abril, el nombre de morts en les llars de la tercera edat de les illes Britàniques s'ha multiplicat per quatre. Les xifres tenen una antiguitat de dues setmanes, és a dir, es difonen avui les que es tanquen el 10 d'abril. Si es tira enrere aquest temps, s'aprecia la magnitud del drama. D'acord amb l'Oficina Nacional d'Estadística, el dia 23 de març es van registrat 22 morts en les home care; el 3 d'abril, més de 200; i el 10, més de mil. 22, +200, +1000. Una expansió salvatge del foc, exponencial.


Que hagi passat arreu, o quasi, no és cap excusa. Però, en tot cas, em fa dubtar de la validesa de les afirmacions de la consellera, bàsicament perquè el desastre era inimaginable. Ningu, ni els guionistes de The Texas Chain Saw Massacre hi haurien pensat. En tot cas, 2+2 són 4. La consellera Budó va dir el que volia dir i tot se li va entendre. I potser té raó. O no, perquè els condicionals contrafàctuals són sempre veritables, tesi de la novel·la d'Umberto Eco El pèndul de Foucault, sigui dit de passada. I, a més, com diu una amiga meva, "és molt més fàcil imaginar la felicitat que ser feliç".


No he volgut donar crèdit no tant al que he sentit, que també, sinó al fet que Junts x Catalunya ha anunciat que votaria no contra la nova pròrroga de l'Estat d'Alarma. Desconcertat i bastant cansat, he demanat a un altre amic, també a Barcelona, que em digués que m'estimava encara que fos mentida; que em digués que no hem caigut tan baix, tots plegats. M'ha dit que m'estima però també que sí, que hem caigut on hem caigut, i que no hi ha res a fer. Ho ha definit amb precisió de cirurgià neuro-vascular: "El que avui ha fet la Budó és trumpisme."


Hi ha dies que tant és pot parlar de la Casa Blanca com de la plaça de Sant Jaume. No hi ha diferències. O de la Moncloa. No sé, doncs, per què haig de tenir tanta mala consciència, de vegades, ni preguntar-me sobre què haig d'escriure, si sobre Catalunya o la resta del món. Però com deia el personatge de Woody Allen, tinc una reputació que mantenir i no puc ademetre segons quins guions ni empassar-me segons quins gripaus. És el problema.


Aquesta nit (Dia 21) aniré a dormir molt més d'hora!


Ho deixo aquí, ara. Haig d'enviar les preguntes que li faré divendres per Skype al professor Andrea Crisanti, un dels homes que han evitat que el Véneto es convertís en una segona Llombardia.

82 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now