Search
  • Quim Aranda

Dia 41 i 42. 23 i 24.04.2020 / Vietnam: conseqüències de tallar-me els cabells amb les pròpies mans



Sóc un home nou. Si més no, així m'he vist avui (Dia 24) davant del mirall, quan a mig matí m'he tallat els cabells. La primera vegada a la vida que ho he fet amb les meves pròpies mans. Cap plaer especial, però. "A la fuerza ahorcan", repetia sovint el meu pare… Tornant del Lloyd's Park, a on he anat com de costum –però en aquesta ocasió no només per córrer i airejar-me una mica, sinó per intentar evitar que m'esclatés el cap de bon matí–, el carter ha trucat a la porta de casa just quan jo arribava. M'ha deixat el haircut kit que vaig comprar online al principi del confinament, després que tanquessin les botigues, pubs, bars, gimnasos i també les perruqueries. Fa just un mes! Llavors ja intuïa que tot plegat s'allargaria molt més del que els meus ulls podrien suportar mirant tant de pèl desendreçat. I fa tres setmanes –el que ha trigat la comanda en arribar – vaig prendre la determinació que la fi del món no m'agafaria despentinat.


(La Júlia s'ha mirat amb escepticisme la meva idea, potser pensant que em destrossaria el cap o que el seu pare perdria no tant els molts defectes sinó les poques virtuts que li queden; no és l'única que malfia dels perruquers, amateurs o professionals. Quan tenia 4 o 5 anys, l'Adrià va rebutjar els braços de MP després que tornés de tallar-se i tenyir-se els cabells. Aquella no era la mare que havia marxat de casa un hora abans… En tot cas, crec que he fet santament. Justament he llegit a The Sun, també avui, que les barberies poden passar-se sis mesos tancades i barrades…)

Crec que esperava tant la punyetera eina que ara (18.35 hores, Día 24), mentre escric aquestes línies, em pregunto si no m'hauré acostat massa al carter, si en donar-me el paquet no m'haurà contaminat; de fet, si haurà valgut la pena tanta promoscuïtat accidental. La pregunta no és la de cap paranoic ni hipocondríac, que ho sóc. La pregunta és la mateixa que ens farem tots ben aviat, cada dia, quan sortim al carrer i intentem recuperar una part de la nostra vida, la que va quedar enrere en la segona quinzena del mes de març del 2020. (Allò que el virus s'endugué, amb Clark Gable i Vivien Leigh. Properament, en Netflix.)


La decisió de tallar-me el cabell té serioses implicacions personals, morals i econòmiques que més endavant detallaré. Però ara, abans, vull explicar per què el cap gairebé m'explota aquest matí (Dia 24) i per què tenia ganes d'assassinar algú des del vespre d'ahir (Dia 23): Sant Jordi enfrontant-se al Drac, a les multinacionals, al Sistema… Tantes, en tenia, que fins que no he vist (Dia 24) una noia de quatre o cinc anys disfressada de Batman al parc, jugant alegrement amb sa mare, despreocupades totes dues de les maleïdes regles i normes amb què segur que ja els han bombardejat per al dia de l'Alliberament dels nens (el virus afecta també la intel·ligència), no m'he tret del cap una de les escenes de Falling Down (Un dia de fúria). Aquella en que Michael Douglas diu allò tan sabut de "el client sempre té raó". I com que s'adona que només és un eslògan per acontentar la classe mitja nord-americana de la qual ell ja ha estat expulsat, i no li fan cas, treu de la bossa on acumula un munt de greuges una Uzi de les de l'exèrcit israelià i posa les bases d'una nova entesa.

Sant Jordi (Dia 23) l'havia començat trencant la rutina del Lloyd's Park perquè les rutines les fem per ordenar-nos la vida però també per trencar-les; en cas contrari, esdevenen cotilles insuportables. Havíem de fer la compra i he volgut anar ben d'hora. Vint-i-dos minuts de cua. Però abans, mentre feia cap al super –enyoro els mercats de Barcelona– per una vorera de tres metres d'amplada, una dona que venia en direcció contrària s'ha arrambat tant a la paret que no ha deixat de fregar-la durant cinc o deu metres, no fos cas que jo l'acabés contaminant. Al meu torn, m'he arrambat tant com he pogut a la calçada no fos cas que m'acusessin d'assetjador o violador víric. Gairebé un bus se m'emporta per endavant. Tràgic però per fortuna hipotètic succés que m'hauria situat dins del capítol de dany col·lateral del coronavirus i, lamentablement, hauria quedat exclòs del record i l'homenatge a les víctimes que cada dia el ministre britànic de torn fa des de Downing Street.


I de sobte, per culpa de la dona per la qual quasi perdo el cap –duia mascareta i no he pogut esbrinar si hagués valgut la pena perdre'l per ella–, he pensat en Brasília i en el que havia escrit el dia anterior o l'altre. Perquè Brasília, i això posa de manifest l'error que m'ha perseguit al matí, és la prova que el distanciament social és una burda utopia d'epidemiòlegs. La ciutat de Niemayer i Lúcio Costa va ser pensada des de l'ordre i la racionalitat, però no va passar massa temps abans que els murs caiguessin: racons ocupats per tot arreu on només hauria d'haver espai lliure; fongs humans que creixien descontrolats. La distància social s'esvairà de mica en mica. Ja ho ha dit aquests dos dies Nicola Sturgeon, "caldrà conviure amb el virus", és a dir, amb el risc. En un món ideal, aprofitaríem les circumstàncies per esdevenir exploradors de l'abisme, com els personatges dels contes de Vila-Matas, Simone, per exemple, que decideix que "se enfrentaría directamente a la verdad, y soportaría el vacío y, por consiguiente, aceptaría la muerte". Però el futur pot ser una novel·la dolenta, res a veure amb l'Enrique.


Fa deu anys que no passo un Sant Jordi a Barcelona, un dia que l'he viscut quasi de totes les formes possibles: com a llibreter en una parada de les Rambles durant uns quants anys de la dècada dels 80; com a periodista –o impostor, com diria el Xavier Moret– en la xocolatada de Palau quan Jordi Pujol encara era el Virrei d'Antich; com a passavolant de la Rambla que passeja i compra llibres amb una dona riallera i encantadora, amb qui després se'n van a dinar a Casa Leopoldo; fins i tot com a autor que signa exemplars d'El avión de madera: en van ser dos o tres, només, no pensin malament. Quan arriba Sant Jordi sempre m'agradaria ser a Barcelona i sempre penso que l'any vinent hi seré.


La tarda (Dia 23) l'he dedicada a la rutina nostra de cada dia. Conferència de premsa de Downing Street. L'he resistida, però cada cop em produeix més rebuig el llenguatge dels polítics britànics. La diferència amb Espanya és ben elemental. Un Guardia Civil no t'enganya; tampoc el conseller d'Interior Buch. Ja ho saps. Les diuen de l'alçada d'un campanar. Un ministre britànic, en canvi, et diu el 10 d'abril que quan acabi el mes estaran fent cent-mil tests diaris; i el 23 o el 24 et diu que et deia que quan acabi el mes tindrem la capacitat de fer-los, però una altra cosa és que els fem. Hi ha actituds davant la vida que només s'aprenen a Oxford o a Cambridge i en algunes escoles privades del país. El 45% dels ministres de Boris Johnson són oxbridge; el 65% ha estudiat en centres per a l'elit. I allí han aprés la iniciació a un culte, el culte a Anglaterra. La cultura de les societats de debats és molt important a les illes. Es nota al Parlament. Però aquests dies els ministres queden en evidència. És molt difícil comunicar res si no tens res a dir.


El cap. Sí, no m'oblidava. Per què he estat a punt d'explotar-me? Més o menys a quarts de nou del vespre, cinc minuts després que enllestit el tercer i darrer article de dia, el subministrament d'Internet de Virgin Media ha caigut a casa, al barri i en diferents districtes de Londres, segons he comprovat després a través de les xarxes. No passa mai per tant quan passa és un problema, i més aquests dies. He anat a dormir preocupat per l'endemà si l'avaria persistia. Una avaria inexistent per a la companyia: a través de les dades, el mòbil i el hotspot, en la pàgina web en què informen de l'estatus del servei Virgin assegurava que tot funcionava normalment. A les sis del matí de l'endemà (Dia 24), la situació era la mateixa. De res m'ha servit trucar per telefon. Els call center i les moltes opcions que t'ofereixen només són un laberint sense sortida, com el de les escenes finals de The Shining, una altra pel·lícula de Kubrick (la inicial de Full Metal Jacket m'ha servit per obrir l'entrada per raons evidents.) Un cop hi has entrat, ja no hi ha escapatòria. I si la trobes, apareix Jack Torrance amb la seva falç disposat a tallar qualsevol fil, també el d'Ariadna. He decidit, doncs, que Michael Douglas tenia raó i que si hagués tingut una Uzi… Per sort, només és un recurs retòric… Catorze hores després de quedar-nos sense Internet, finalment una veu metàl·lica i telefònica ha admès que sí, que hi havia una interrupció al servei i que treballaven per solucionar-la. Per fi m'he anat al parc, a escampar la boira.


En tornar, el carter, la màquina de tallar cabells i la pregunta que se'm planteja a partir d'ara. ¿Haig de regressar a la perruqueria de l'Andy, el xipriota de l'Arsenal que me'ls ha tallat els darrers vint anys o quasi, en el suposat cas que el seu negoci, com tants altres, no s'hagi enfonsat? Perruquer de proximitat, en diríem? I si obre, haig de perdonar-li que m'hagués dit el mes de desembre que votaria per Boris Johnson perquè Jeremy Corbyn era un comunista perillós? A la seva perruqueria té el Sun, el Daily Mirror i el Daily Express perquè la parròquia s'entretingui.


Durant els primers anys de les meves visites manteníem una relació distant i educada –allò de Churchill: "Com vol el tall de cabells?" "En silenci, per favor"– fins que un dia em va veure per televisió a la sala de premsa de Downing Street, durant una conferència de premsa de Cameron i Rajoy. En mal dia vaig ascendir a la categoria de client important i va caure la quarta paret. Haig de contribuir al restabliment de l'economia i el teixit social del barri anant-hi, no una vegada al mes sinó una a la setmana? La resposta no és gens fàcil.


Fa anys, el notari i fill de notari Juan-José López Burniol va explicar en un article quin va ser l'origen de la seva relació amb Josep Pla. "Recordo el dia de setembre de 1967 en què vaig comprar El quadern gris, de Josep Pla. Va ser a migdia i a La Casa del Libro, a la ronda de Sant Pere. Després, com que havia d'agafar el tren a l'estació de França per anar a Figueres i, des d'allà, al campament de Sant Climent, vaig baixar caminant fins a les Set Portes, on vaig dinar una paella. Era molt aviat i, en una altra taula, un capellà gran i amb sotana, també sol, feia el mateix que jo. Llavors, tot dinant, vaig començar a llegir l'estudi de Joan Fuster que obre el llibre i en què, si no m'equivoco, qualifica Pla de kulak. ¿Per què m'interessava Pla? ¿On l'havia conegut? Ningú me'n va parlar mai ni a casa ni al col·legi. No estava entre els autors que llegia el meu pare, ni Destino figurava entre les revistes que es rebien a casa. Vaig començar a llegir Destino en una perruqueria de Calella de la Costa, que crec estava al carrer que llavors es deia «31 de gener» –entrada dels «nacionals» a Calella, el 1939– i que avui em sembla que es diu «carrer d'Amadeu». Així vaig descobrir el Calendario sin fechas i, gràcies a ell, vaig començar a comprar la revista, que, un cop llegida, deixava sobre una taula de la sala d'espera de la notaria del meu pare. He repetit moltes vegades, pensant en tot això, que un país en què es podia llegir una revista com Destino en una perruqueria és un bon país."


Davant la impossibilitat de llegir Destino o un equivalent en el temps i en anglès a ca l'Andy (The New Yorker? TLS?), crec que hauré de canviar de perruqueria o de país. Però cap decisió, ja ho he dit, no serà senzilla. O això, o em veuré condemnat a veure'm cada més davant del mirall com si fos un recluta a punt d'anar a Vietnam.


ps: he netejat la haircut en acabar. M'he vist com el meu pare quan netejava la seva màquina elèctrica d'afaitar. Una altra raó per no voler anar a Vietnam. Cada cop menys opcions.





153 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now