Search
  • Quim Aranda

Dia 82-90. 02-10.06.2020 / Tot el món és verd

He començat aquest recompte mental (i escrit) mentre torno del Lloyd's Park. M'he trobat a Mrs. Franklin, subdirectora i mestra de la Greenleaf Primary School, on van anar l'Adrià i la Júlia. Hi ensopego a la porta, l'endemà (Dia 3) que els alumnes tornessin a les aules per primer cop en dos mesos i mig. Els de primària, només els dels cursos de 1er. i de 6è. I també els de preescolar. Estava esgotada, m'ha dit, no havia deixat de treballar des que es van suspendre les classes. Hem fet una mica de small talk després d'anys de no veure'ns, hem parlat dels nens que ella va conèixer, i que ja no ho són, i al cap de cinc minuts hem començat a aprofundir en els reptes per a l'escola en temps de covid-19 o post-covid-19.



El més colpidor –però no sorprenent– que m'ha dit ha sigut que després d'un dia d'experiència física amb alumnes era perfectament conscient que el retorn a les aules no suposava un retorn a l'escola. La setmana anterior havien estat preparant els espais de què disposen. "Dos metres de distància, que els nens no es toquin, marques al terra, que no agafin les joguines, ni els llibres… Però, on s'ha vist això? Quina experiència en tindran?" Se m'ha queixat amargament també de la diferència entre les instal·lacions d'un centre públic i un de privat. Greenleaf, per exemple, ocupava als anys 80 tota una mançana de cases, potser la meitat d'una de les de l'Eixample de Barcelona. Per a una escola amb poc menys de 400 alumnes no és poc. Però la necessitat d'aconseguir diners per substituir la manca d'inversions amb què el govern va tractar els ens locals –dels quals depenen les escoles de l'Estat– durant el període Thatcher-Major (1979-1997) va obligar l'administració del Council (districte) a vendre part dels terrenys a promotors privats perquè hi fessin pisos. Ara, quan els caldria més lloc, per poder fer aules provisionals en unitats prefabricades, no el tenen. Són habitatges. I no pas públics. Ergo, no hi ha polítiques innocents i totes acaben tenint conseqüències. Més tard o més d'hora. Com també s'ha demostrat amb l'NHS, i les retallades, polítiques aplicades igualment a Catalunya, a la Comunitat Autònoma de Madrid, etc… Demagògia? A aquestes alçades, tractant-se de la darrera entrega, ja m'ho perdonaran.


(Dia 4) Un altra conversa amb un altre mestre de l'escola, que també trobo tornant del Lloyd's Park a primera hora. És Mr. Morris, el professor d'educació física. Dilluns, dimarts i dimecres, m'ha dit, només el 40% dels nens que ho haurien pogut fer, hi van anar. Decebedor? Comprensible? Estrany? "Una mica tot plegat, em fa l'efecte". Admet que més de dos mesos després de l'inici del confinament, es troba desconcertat. "Ara, sé que hi ha coses que no vull que tornin a ser com abans. Ni tants cotxes ni tanta pol·lució", rebla. Batalla perduda? Potser no. Tot i que serà perquè comencen a tancar totes les fàbriques d'automoció. I no només Nissan. Em diu adéu mentre puja a la seva bici.


Avui (Dia 7), quan he començat a repassar les notes per penjar-les, he estat temptat d'esborrar tot el que havia escrit. He tingut una estranya sensació de pudor que fins ara no m'havia acompanyat, o només molt puntualment. Per dir-ho amb les paraules de Cesare Pavese (25 de febrer de 1938, L'ofici de viure), "cal confessar que has pensat i escrit moltes trivialitats en el dietari aquests mesos".


Una sensació que s'ha accentuat després que hagi llegit el reportatge que ha publicat l'ARA i que els companys han titulat 20 dies a l'infern. La conclusió del llarg article refuta el lema que s'ha difós i que es vol imposar des de totes les administracions públiques, que el sistema sanitari –català, espanyol, britànic– va resistir i que no va col·lapsar. No, mentida. El sistema sanitari es va enfonsar, i el reportatge de què parlo ho demostra, en aquest cas per a Catalunya. Dir públicament que es va evitar el col·lapse és, a més d'una indecència i una deformació dels fets, una manca de respecte a les víctimes de les residències de la gent gran, abandonades a la seva sort. Cinta Pasqual, de la qual ja vaig parlar en aquestes notes fa unes setmanes, ho ha dit al Congrés dels Diputats, ho recorda al reportatge que comento i en parla a El Objectivo, de la Sexta, o la Secta, com en dic habitualment, mentre intento posar punt i final a aquest dietari. Tres mesos que han semblat tres anys. Però el temps, de moment, continua estancat. Fossilitzat, quasi com els arbres que m'he trobat cada dia al Lloyd's Park.

20 dies a l'infern m'ha reconciliat amb el periodisme i amb un ofici del qual, de vegades, o sovint, em sento molt… Cansat no és ben bé la paraula. La paraula és fastiguejat. El fàstic és de més de 30 anys d'ofici. El cansament pot ser puntual, d'un dia, per un problema concret o amb una persona especialment torracollons. Especialment m'ha reconciliat l'article amb la feina després de llegir aquest matí (Dia 7), encara al llit, un article del Times i un del Telegraph que m'han fet pujar per les parets. Bàsicament, la constatació que els spin doctors de Downing Street prenen els periodistes que assisteixen al briefing diari com uns go-between, corretges de transmissió del poder, emissors de missatges. L'article del SundayTimes –el del Telegraph ve a dir el mateix amb un altre enfocament– es titula Coronavirus lockdown: now it's the economy, stupid. Els primers dos paràgraf diuen així?: "El moment en què Boris Johnson va decidir avançar-se més ràpidament per aixecar el confinament del coronavirus es pot datar precisament en una reunió del dimarts al matí, quan el primer ministre va etzibar la paraula «Crist!» Johnson escoltava un informe econòmic de Rishi Sunak, el ministre del Tresor, i d'Alok Sharma, el de Negocis. Sharma va donar lloc a l'esclat de Johnson en explicar que es perdrien tres milions de llocs de feina a la indústria de l'hostaleria si els pubs, bars i restaurants no obren per beneficiar-se de l'estiu. Sharma va detallar que algunes de les comunitats més afectades serien els districtes del cinturó vermell tradicionalment laborista del nord d'Anglaterra que Johnson va guanyar a l'esquerra a les eleccions generals i sobre les quals el primer ministre creu que té una responsabilitat particular…" I el to de l'article, d'impostat ritme narratiu, com de pulp.


Després, al programa Andrew Marr Show, la periodista de The Guardian Anushka Asthana, suposadament present per llegir les notícies, i interpretar-les en clau intel·ligent, comentava la història del Times i les paraules de Johnson, parant especial atenció a l'exclamació "Crist!". I ho ha fet com si hagi estat el moment en què el primer ministre hagués caigut del cavall i s'hagi adonat de la gravetat econòmica de la pandèmia. Francament, si només es va adonar dimarts, és més cec del que es podria sospitar. I sempre he sospitat que Johnson és incapaç de veure més enllà del seu melic. Tot plegat, una construcció de la premsa –també participava el Sunday Telegraph, amb la segona part de la història; ras i curt, els plans de revifament de l'economia–, una collonada. Però, quin és el problema? Si Anushka Asthana en comptes de destacar l'exclamació i prendre's seriosament l'article diu que això només és una maniobra d'spin, per fer aparèixer Johnson com un home conscienciat i preocupat per l'economia –que segur que ho està– i els llocs de treball, s'enemista amb els col·legues. Posant l'èmfasi en el "Crist!" es deixa de posar en moltes altres coses molt més rellevants. Per exemple, el desastre sobre el pla del retorn a les escoles, o el desastre continuat en com el govern ha manegat la crisi. O tants i tants altres. El corporativisme dels mitjans de comunicació és un dels seus grans problemes, probablement irresoluble. (Tothom té cadàvers a l'armari: ja siguin assassinats en primer grau o homicidis involuntaris.) En tot cas, el reportatge 20 Dies a l'infern m'ha recordat que hi ha una altra manera de fer la feina.

(Dia 6) Potcast. Javier del Pino parla en el seu programa dels off the records; minuts abans, el músic misteriós amic que intervé cada dissabte, evoca a Tom Waits. All the World Is Green. Em reconcilia amb mi mateix, i amb el dietari, escoltar que debaten un tema rellevant –fins a cert punt– com els off the records… No m'acaben de convèncer els arguments que donen, però. Segueixo pensant com el meu amic: "Com els delictes, els off the records també prescriuen." Vull pensar que els comentaris que fan estan relacionats, en el fons, amb l'esperit del dietari, les seves limitacions, el que escrivia un dia o dos abans citant a Pavese. "Trivialitats!". Veritats? Hi ha cap límit? Eliot ja va dir que l'home no suporta més que dosis limitades de realitat. És la gran tanca que no pot o que no puc saltar en aquest exercici: no puc dir-ho tot, no puc explicar-ho tot; no podem passejar despullats.


He deixat d'escriure i anotar moltes idees, banals o no; somnis i moments de ràbia i frustració, i moments d'esclat i llàgrimes humides i llàgrimes seques. He deixat d'anotar somnis que s'han tornat malsons; d'altres d'eròtics: amb MP i també amb alguna examant…


(Som el que hem estat i el que hem acumulat. Som tot el que hem deixat enrere. Potser podem tombar estàtues però, per bé que sigui just, només és un acte d'impotència. És molt més fàcil acabar amb l'estàtua d'un esclavista o un imperialista que no pas modificar estructures mentals i culturals i econòmiques que es fonamenten justament en el que representen les estàtues-monuments que ara tomben.)


He arribat fins aquí i fins avui (Dia 10) molt esgotat. Com tothom, suposo. I sense veure, ben bé, la llum al final del túnel. Normalment tinc més energia, sobretot als matins, però els darrers dies començo a pagar la factura de l'esforç…, encara que hagi estat modest.


Ho comento amb el Pol (Dia 5), un amic que viu a París, amb l'Ana i el Leo, i que treballa per a la FP. Em recomana que posi punt i final a l'estil Kafka: "2 d'agost de 1914: Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. Per la tarda he anat a nedar." En el meu cas, suposo, hauria de dir: "Torra ha declarat la guerra a Aragonès. Per la tarda me'n vaig a prendre una ratafia i a ballar una sardana." O seria millor dir que Torra ha continuada la guerra; o que Budó ho ha fet amb Colau o amb la consellera Vergés; o Casado amb Sánchez. O la marquesa amb Iglesias, notícies amb què ensopego per accident o per impossibilitat de no ensopegar… O Johnson… Ah, Johnson… De mal en pitjor. Un bocamoll.


Back to normal. La pandèmia cedeix terreny; es nota també o sobretot en els diaris i els informatius de ràdio i televisió, potser no necessàriament als hospitals.


El dietari només ha estat un recurs per a temps excepcionals. Després de tres mesos, sembla que ens acostumem al virus, a la vida sota el virus, a què torni el futbol però no les escoles (a Espanya i a Anglaterra), perquè abans ja donàvem més importància al futbol que a les escoles o a la sanitat. Fins i tot els economistes, que tenen un llenguatge per definir-ho tot, pervertint-ho tot, sigui dit de passada, ja han trobat una expressió, una altra, per definir des de la seva disciplina, els nous temps: low touch economy. Economia de poc contacte, llocs de feina de poca seguretat… etc, etc, etc. L'expressió em recorda unes paraules de Manolo Vázquez Montalbán, pertanyents a Quinteto de Buenos Aires: "Todas las dictaduras enmascaran su imagen y el lenguaje es un recurso de enmascaramiento. Si a la crueldad la llamas firmeza, deja de ser crueldad." Si de la precarietat laboral en dius llocs de feina de la nova economia de poc contacte… I tants i tants emmascarament… Prometeu va robar el foc als Déus per donar-l'hi als homes, o la saviesa, o qualsevol altra cosa, i des d'aleshores els homes van estar en igualtat de condicions… Això seria en la mitologia. Només és una ficció més. Del llenguatge. Que construeix i destrueix realitats, que intenta modificar-les.


El viatge s'acaba i en comença un altre. Ha estat ben modest i molt poca cosa, ho admeto. Parafrasejant Pla, quan he arribat al dia noranta he cregut que era prudent deixar-ho córrer (Manca de forces? També) En qualsevol cas, Tom Waits pot ser la millor forma de reblar la feina: "Pretend that you owe me nothing / And all the world is green / We can bring back the old days again / When all the world is green." Really, can we? No ho sé. I hope so!


Els dies antics, tal vegada. Quant a nosaltres, ja som diferents. Really?





118 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now