Search
  • Quim Aranda

"AL FINAL, TOT VA A L'OBLIT"

Updated: Jul 20

Juan Marsé, entrevista inèdita vint anys després


Ens vam trobar a la seva casa de Calafell el juny de l'any 2000. L'excusa era la publicació de Rabos de lagartija. Però en realitat, el que jo volia era robar-li els seus secrets Sobretot, el secret de la recepta de l'escalivada. No en vaig treure l'entrellat i ara hauré d'esperar a què s'obri la caixa que va deixar a la Biblioteca Nacional quan va rebre el Premio Cervantes.


L'entrevista mai no es va publicar, només uns molt breus fragments. Avui, entristit després de conèixer la notícia de la seva mort, he regirat l'ordinador, i els diferents discos de memòria on acumulo vida i feina, fins que l'he trobada. Potser alguns la trobeu interessant. Potser d'altres, llarga. Tal com raja, tal com la vaig escriure al cap d'unes hores d'haver-lo deixat estirat a una gandula.


L'he llegida i he ensumat la gespa i l'olor de clor de la piscina de la seva casa. Amb sort, si la llegiu potser ensumareu l'olor del barri.


Q.A. Encara li costa fer-se entendre? J.M. Això és una frase que correspon al narrador, que té dificultats... Q.A. Dificultats físiques. J.M. Sí, de la malaltia a conseqüència del part.

Q.A. Sí, però a vostè, com a narrador, encara li costa fer-se entendre? J.M. Anava a dir que, al mateix temps, la frase és una manera de cloure, també. Però no és refereix només a aquest llibre sinó a altres llibres, que se semblen molt a aquest. I en la mesura en què és, per dir-ho així, en part, una repetició, o una versió nova, allò que diuen sempre, el mateix llibre, que estàs escrivint el mateix llibre, en la mesura en què es refereix a això, la frase té, també, aquest doble sentit. He explicat moltes vegades alguns fets que tenen a veure amb la temàtica dels meus llibres, com són l’absència del pare, l’època, l’espai urbà, també, una mena d’inclinació als somnis per part dels personatges juvenils, de sortir d’una època molt fotuda, d’una perspectiva. La crítica sempre ha posat l’accent en aquestes qüestions, la marca del temps, unes constants temàtiques, etcètera, però no totes les novel·les ho tenen. N’hi ha d’altres que he escrit que no tenen res a veure amb l’època: Teresa, La muchacha de las bragas de oro, El amante bilingüe. Sí que hi ha unes constants temàtiques, és veritat, i la més significativa seria la busca, l’absència del pare. I, després, també és una constant temàtica unes, per dir-ho així, unes seqüeles que s’arrosseguen des de la Guerra Civil, encara que la Guerra Civil com a argument no ha estat mai dins de les meves novel·les, entre altres coses perquè jo no l’ha viscuda. Q.A. Sí, sempre ha estat la posguerra. J.M. Sí.

Q.A. Creu que ara, a l’any 2000, hi ha molta gent interessada per la postguerra, i potser és aquesta la dificultat de fer-se entendre? J.M. No, no crec que sigui això. L’interès que suscita, o no, una novel·la està en relació amb la seva bondat estrictament literària. És a dir, a mi no m’interessa ni poc ni molt, exactament, la Guerra Civil, des d’un punt de vista sociològic o bèl·lic o estratègic o polític. Com se li vulgui dir. Depèn. M’interessa i no m’interessa. Ara, com a tema literari, m’interessarà sempre i quan la novel·la sigui bona; fins i tot, me’n vaig ara més lluny, què sé jo, qualsevol tema sobre la guerra civil nord-americana, que tantes vegades hem vist en les pel·lícules de l’oest, la guerra per si mateixa, no m’interessa especialment. Ara, si és una pel·lícula dirigida per John Ford i està interpretada per John Wayne, i és una pel·lícula excel·lent, està plena de poesia, etcètera, sí, sí que m’interessa. I és una pel·lícula sobre la guerra civil nord-americana.

Q.A. O sobre la segona guerra mundial. J.M. O sobre la guerra de la independència espanyola.

Q.A. N’hi ha poques, de bones. J.M. Ara, la pregunta, a qui li pot interessar ara una novel·la sobre la guerra civil. Primer, no tracta sobre la guerra civil. I, en segon lloc. El reclam no pot estar mai en la guerra civil. És absurd! El reclam d’una novel·la ha de ser la seva qualitat literària. I punt.


Q.A. Què li diuen, a vostè, aquest “bosque de jilgueros metidos en el oído”? J.M. Em diu acúfens. Una malaltia, sembla ser que no massa estudiada ni investigada, perquè és bastant singular, i no deu ser massa rendible perquè n’investiguin i facin peles. Segurament, deu ser això. Però, en fi, és una malaltia bastant curiosa. I que consisteix en un soroll continu a l’oïda, que prové d’un problema de circulació de l’aparell auditiu, que és com una filigrana, i qualsevol obturació produeix sorolls, que poden ser molt diversos: que van des d’un xiulet al soroll d’un motor.




Q.A. Però literàriament, de què li serveixen? J.M. Bé, relacionat amb la novel.la... Hi ha el nano, i combinat amb què sent veus; és un nano molt imaginatiu, molt fantasiós, i el soroll dels acúfens està relacionat amb això. Amb el metge otorinolaringòleg, que juga un paper també, que és un dels fantasmes que el nano freqüenta, etcètera. Senzillament, ajuda una mica al tema central, a la creació d’aquest clima propici...

Q.A. Als somnis? J.M. Als somnis i a percebre veus de persones absents o mortes. Marcos Ordóñez em va fer una entrevista per a Qué leer i assenyalava que, considerava que era la primera novel·la acúfena que havia llegit. Q.A. De fet, alguns moments de Rabos em recordaven la darrera novel·la de Marcos, Puerto Ángle, que em fa l’efecte que està molt influenciat per la seva narrativa. J.M. Sí, és possible, sí, sí.

Q.A. Quina és la seva Voigtländer? N’ha tingut mai? J.M. No. La veritat és que en fotografia no m’he distingit mai precisament. No he tingut massa afició. Quan era jove vaig tenir una càmera, un temps, i tenia intencions, em vaig imaginar que podia arribar a fer fotografies interessants, però em va durar molt poc. I, de fet, una Voitgländer no en vaig tenir mai.


Q.A. Quina en va tenir? J.M. La veritat és que ni me’n recordo. Una càmera vulgar. Però segur que no era una Voigtländer d’aquestes antigues. Després, he descobert que el nom de Voigtländer no està ben escrit en la primera edició. Ja ho he corregit per a edicions futures. Q.A. En qualsevol moment, sota una pedra, li surt una ‘palabartija’ i llavors decideix que s’ha de posar a escriure? J.M. Et refereixes a com va sortir la idea de la novel·la? Q.A. Sí, però també al fet que les ‘palabartijas’ de la cua el que treuen és tinta i com les cues de les sargantanes serveixen per guarir un mal. La tinta pot servir per guarir-ne un altre, també? J.M. Bé, tot això és inventat. Ara, com se’m va acudir la novel·la? A mi se’m va ocórrer el títol cap el final. Perquè en tenia un altre.

Q.A. Quin?

J.M. Voces en el barranco, però no m’havia acabat d’agradar mai perquè em semblava una mica altisonant, el trobava una mica pretensiós, i melodramàtic. Jo estava esperant una altra cosa. Jo ja tenia, pràcticament, la novel·la casi acabada, estava a les versions últimes d’alguns capítols, és a dir, que ja existien les sargantanes i existia tot l’afer que els nanos van a caçar-les i fan tot aquest ungüent per les morenes del Paulino, i tota aquesta història. I va ser una cosa sobtada, en un dels diàlegs sortien els rabos de lagartija i dic: però si el títol és aquest. Senzillament, va ser així.

Q.A. Però com neix la novel·la? J.M. Quin és sempre el primer senyal que tens per posar-te a treballar? Q.A. Sí. J.M. Encara no havia acabat El embrujo de Shangai quan ja tenia al cap una història. El que passa és que, en principi, pensava només que em donava per a un conte, a partir d’una imatge que la portava arrossegant, de fet, des de la meva infantesa.

Q.A. Quina imatge? J.M. Una imatge de la meva mare parlant, a la porta de casa, amb un policia. Aquesta va ser la imatge iniciàtica, per dir-ho així, l’arrel. És clar, al darrere no tenia cap història, però veia la possibilitat que allò fos un conte. Em passa sempre igual. Generalment, jo parteixo d’imatges, no d’idees.

Q.A. Com hi estira del fil? J.M. Perquè, d’alguna manera, de nano ja se m’havia acudit que allò era una actitud especial, la del policia. Hi havia una certa relació amistosa. No era la imatge tòpica del poli que interroga d’una manera abassegadora o, fins i tot, violenta, i una persona que es troba, apurada, contestant. Era una conversa. I l’actitud mateixa del poli, amb una mà recolzada a la paret, que jo descric en algun moment, i una altra a la butxaca, i mirant-se les sabates, i parlant amb tranquil·litat, com si fos un veí que s’ha parat un moment amb la meva mare a parlar. Això, a mi em deuria fer pensar, m’imagino jo, no me’n recordo, però, i si no m’ho he cregut després, em va fer pensar que era un amic, a més, a més, que s’havia establert ja una relació.

Q.A. Es van repetir les visites d’aquest policia? J.M. És clar, jo el vaig veure vàries vegades. I d’aquí vaig entroncar amb una altra imatge, que són aquest tipus de... La cunya de l’escriptor és una cosa de refregit, per dir-ho així, hi ha truc...

Q.A. ¿?

J.M. Sí, sí, jo no tinc cap recança en dir-ho: és una qüestió de truc. Hi havia una altra imatge de la meva mare asseguda a casa, amb un amic de la família, un joier, el joier Oliart, l’home que va ser, precisament, qui als 13 anys em va donar la feina d’aprenent de joieria. Em va col·locar en un taller de joieria, només perquè m’havia vist dibuixar amb un certa gràcia. I com que s’havia de treballar, i eren temps difícils, als 13 anys vaig deixar els estudis i em vaig posar a treballar. Aquest senyor, aquest amic de casa, de la meva mare, que venia els diumenges, venia a berenar: un cafè amb llet, comprava unes pastes, i es passava la tarda a casa, amb la meva mare i el meu pare, a vegades amb la meva mare sola. I estaven asseguts, de fet, tal i com els descric. A sota d’una finestra, amb unes butaques de vímet, amb una mesa-camilla. I aquesta altra imatge, per dir-ho així, va encaixar amb una altra. De fet, en el meu cas almenys, és així com funciona la literatura, oi? I, llavors, vaig intuir que era una situació interessant. Que dues persones, en principi, tant allunyades una de l’altra, en una època molt dura, arribessin a un cert enteniment a propòsit... No puc explicar tot el procés, perquè hi ha bastant de misteri en això; de vegades es fa inconscientment, s’ajunten un seguit de coses. Però aquestes dues imatges són fonamentals.

Q.A. I la fotografia de l’aviador?

J.M. Això és un, per dir-ho així, és una dèria personal. De nano m’agradaven molt els aviadors; els aviadors i els avions. Jo era d’aquells que retallava làmines d’avions, i els pilots de la RAF, amb aquelles caçadores tan maques, amb aquells fulards, el casc, les ulleres, tot allò formava part d’una mitologia de l’heroi... Em va semblar que com a company del nano a les nits, per donar-li conversa, anava bé. Però, a més, això va anar lligat, també amb una qüestió, de fet, històrica.

Q.A. Quina?

J.M. Els republicans espanyols a l’exili, que van col·laborar amb la resistència francesa, i que ajudaven a passar la frontera als aviadors aliats caiguts en territori francès.

Q.A. ¿És verídic l’episodi de l’avió que cau davant de les costes de Mataró?

J.M. Totalment verídic. Quan passaven la frontera, el consolat britànic a Barcelona els donava la documentació i els feien arribar a les seves bases via Lisboa o via Gibraltar. A través del Víctor Alba, vaig trobar-ne informació. Hi ha llibres publicats sobre tot això. Un tal Ponzán va formar una xarxa d’evasió, en combinació amb oficials anglesos i aliats. És un assumpte interessantíssim. Hi vaig descobrir tot un món cercant informació. Aquest pilot estava vinculat a això. També hi ha el fet real, no gaire conegut, del bombarder B-26 que va caure davant les costes de Mataró.

Q.A. Jo no n’havia sentit a parlar mai.

J.M. Sí. El Bombarder va caure davant de Mataró a l’any 44, amb sis tripulants. Em vaig informar amb companys del diari el El Punt del Maresme. Estan enterrats, cinc d’ells, perquè aquests bombarders portaven sis tripulants, però d’un no es va trobar mai el cos, els pescadors els van treure de l’aparell, va caure, res, a un quilòmetre de la costa de Mataró, però a l’època, el país era germanòfil i no se’n va donar informació. Va ser un fet fantasmagòric.

Q.A. Quina és la veritat de les mentides?

J.M. Fer creïble, almenys en literatura de ficció, la ficció.

Q.A. A força de repetir mentides, esdevenen veritat?

J.M. Sí, hi ha aquella frase que diu que dues mentides ben explicades poden constituir una veritat. És molt senzill, es tracta que facis creïble la literatura que expliques. I la literatura és mentida, evidentment. Es nodreix de fets reals, o no, depèn. És difícil destriar quin és el percentatge que correspon a la imaginació i als fets reals. Jo t’acabo d’explicar uns quants fets reals. Però això tampoc no vol dir res. Si no els explico bé, no se’ls creu ningú. Continuen sent mentida, per dir-ho així.

Q.A. I quins són els perills de la fabulació, de la literatura?

J.M. El risc màxim, i el més important, és que avorreixis.

Q.A. Sí, però més enllà de la relació amb el lector. Els riscos de la feina de l’escriptor?

J.M. Son molt diversos. Però és quelcom que pertany, és un aspecte tan personal que no sabria dir-te, i està en relació amb el talent que un tingui. Jo sempre he envejat l’escriptor que és capaç, amb una primera o segona versió, donar per acabada una novel·la. Segurament que en trobarien exemples.

Q.A. Quantes versions ha fet de ‘Rabos de lagartija’?

J.M. Hi ha capítols que a la tercera versió puc dir que els tenia llest. Si no parlem de correccions de petits detalls, que això es pot perllongar fins i tot més enllà de quan ja està impresa la primera edició.

Q.A. És el seu cas, sí.

J.M. Exacte. Deixant de banda aquest fet, hi ha capítols que a la tercera versió ja estaven llestos. Però hi ha d’altres per als quals que he necessitat deu i dotze versions.

Q.A. ¿Cada capítol estructurat abans de posar-se a escriure i també amb una estructura general prèvia?

J.M. Una estructura prèvia però mai definitiva. No dono per definitiu absolutament res, ni me’n refio. És a dir, deixo que el llibre es faci ell una mica també, que es vagi escrivint una mica ell mateix també. Per dir-ho d’alguna manera, deixo que els personatges es belluguin pel seu compte i m’exigeixin, o bé que no es belluguin. Hi ha personatges que m’havia imaginat que donarien molt de joc i en donen poc. I a l’inrevés. És a dir, jo parteixo d’un pla previ, una mena de petit guió, una mena d’esquema, però sé perfectament que és absolutament provisional. No me’n refio gens. Em serveix una mica de guia però res més. I l’estructuració de cada capítol igual. Moltes vegades el començo i no sé ben bé com l’acabaré. Sé què ha de passar. I el vull explicar de la millor manera possible. Però en aquell moment no sé quin joc em donarà. Potser em dóna molt, o potser no. I, per descomptat, un sempre està esperant aquell detall que ilumini i tota l’escena. Això pot ser una cosa que tingui a veure amb un personatge, amb una cosa en què no hi havies pensat abans, la descripció física d’ell, la seva mirada, alguna cosa; o bé pot tenir a veure amb l’ambientació, el més petit detall, que, de sobte, insisteixo, dóna sentit a tot.

Q.A. I la seva metodologia de treball? Escriu moltes hores, molt seguit?

J.M. Començo d’una manera bastant gandula i desorganitzada...


Q.A.?

J.M. Sí, en el sentit que hi ha dies que no em surt, que no ho veig clar, i ho deixo córrer, em poso a llegir.

Q.A. Es desanima fàcilment?

J.M. No. No em desanimo fàcilment. Sóc molt pacient i estic segur i convençut que al final aconseguiré, més o menys, el que vull. Dic més o menys perquè mai acaba de ser... Per a mi, tota novel·la implica un fracàs, en el sentit que la idea inicial que tens acaba convertint-se en una ombra bastant pàl·lida...

Q.A. Ignoro quina idea inicial tenia, però aquesta novel·la no és cap fracàs.

J.M. Tenia un pla inicial que era molt més ambiciós i complex. I aquesta novel·la és la primera part del que jo volia fer, que eren tres.

Q.A. Farà la resta?

J.M. Espero que sí. De moment, estic fora d’onda, estic en altres assumptes. Hi havia una altra història que passava a l’any 65 i una altra a l’actualitat, i que tenia a veure amb tots aquests personatges. És a dir, al final, acabo conformant-me amb un resultat que no m’avergonyeix...

Q.A. Impossible en aquest cas...

J.M. Bé. Em distrec jo mateix. Tenia una sèrie de lectures aparcades, llibres que volia llegir i vaig deixar-ho tot per dedicar-me a la novel·la de manera intensa. Però tornant a la pregunta que em feies abans, començo de manera bastant desorganitzada, mandrosa, capritxosa, em deixo portar, prenc moltes notes, recullo molta informació, moltíssima més de la que necessito, perquè així em sento més segur. Per exemple, sobre la història dels pilots aliats, vaig anar a veure gent, vaig llegir llibres, tot això implica pèrdua de temps...

Q.A. Inversió, més aviat.

J.M. Sí, jo no ho considero una pèrdua de temps, encara que ho és en el sentit que no necessitava tanta informació. El que passa és que no ho considero pèrdua de temps. Aquesta activitat la tinc relacionada amb el fet d’escriure i m’interessa molt. Jo no sé si escriuré més sobre aquest tema, però és un assumpte interessantíssim. Després, a partir de cert moment, quan tinc tota la informació recollida, quan estic enterrat entre apunts, llibretes i paperots, llavors és quan em poso seriós amb mi mateix, m’assec hores seguides durant el dia per tirar endavant la redacció del llibre, almenys una versió que tingui cara i ulls, i que tingui certa harmonia i unitat. Llavors, treballo d’una forma disciplinada i seriosa. Però aquesta és la fase final. En aquesta fase final aparco quantitat de coses: lectures, no vaig al cine. Després, en acabar, el que tinc ganes és dedicar-me a llegir, que en realitat és el que més m’agrada.

Q.A. Més que escriure?

J.M. Sí, sí. Per descomptat.

Q.A. En el seu cas, escriure no és una necessitat vital?

J.M. En alguns moments, sí. Normalment, de manera habitual, normal, jo no tinc ganes d’escriure. Aquesta és la qüestió. El que tinc ganes és de llegir. El que passa és que la lectura m’estimula a mi a escriure. Això és una cosa de la qual se’n parla poc. Un dels estímuls, per a mi, importantíssim de l’escriptura, és la lectura. Em poso a llegir una bona novel·la i penso: “Ostres!” M’estimula, és tan bo que em fa venir ganes d’escriure.

Q.A. Escriu, també com diu el seu narrador, per mantenir inviolat tots els records que s’obren a peu del barranc del Guinardó?

J.M. Sí, hi deu haver alguna cosa d’això.

Q.A. Només?

J.M. Sí, perquè, de totes maneres, és a dir, perquè no caigui en l’oblit, s’acostuma a dir, una sèrie de qüestions… Al final, va tot a l’oblit. És una quimera, això.

Q.A. No creu que d’aquí cent anys, o dos-cents, les seves novel·les es llegiran encara?

J.M. No tinc ni idea. Ni hi penso. Quan escric, la veritat, només penso en allò que escric i en acabar-lo el més aviat possible. El que passa és que, fatalment, sempre trigo massa. Però penso en acabar-lo el més aviat possible i començar una altra cosa. Hi ha una certa impaciència que, de totes maneres, la controlo. I el resultat és que jo tardo tres o quatre anys en escriure una novel·la. No em deixo portar. Però només penso en això, la resta m’importa poc. Vist objectivament, un pensa: “Si el llibre no s’aguanta ni deu anys, o cinc anys, malament”. La prova de foc per a un llibre és el temps. I sí, molts llibres van a parar a l’oblit. Però jo em referia a què tot ha d’acabar en l’oblit perquè tot acabarà, fatalment, en l’oblit. Però preservar de l’oblit determinades coses que tenen que veure amb la vida d’un, amb la vida d’una ciutat, d’una comunitat... Home, hi ha alguna cosa d’això. Per exemple, hi ha un intent de recuperació d’uns fets, d’una atmosfera, d’un clima que durant quaranta anys, en aquest país, han estat falsejats per la dictadura franquista. És a dir, aquesta imatge de la meva mare parlant amb un poli, jo no tinc cap interès especial en què es preservi, al llarg dels anys. A més a més, ¿qui la relacionarà amb la meva mare i amb mi? Forma Part d’una novel·la i ja saps que les novel·les són ficció, invenció, són mentida...

Q.A. I veritat, també.

J.M. Sí, sí. Però de tot això, sóc jo qui sap que es veritat. Però això, ¿a qui l’importa? En realitat, això toca el fons de la qüestió el tema de la ficció literària. És poc important que el que hi hagi al fons d’una novel·la correspongui a un fet real. Poc important. L’important és que sigui creïble, que sigui veritat quan un ho llegeix. No que hagi passat. A mi en vénen i em diuen: “Aquesta imatge d’Stendhal, d’El roig i el negre, de Julián Sorel quan agafa la mà de madame Renault, és una cosa que correspon a una nit que Stendhal va agafar la mà d’una senyora tal. Bé, i què! El que sí que hi ha, vist no ja tant des d’un punt de vista col·lectiu, no personal, és que tot el que té que veure amb una època que va ser important en aquest país, unes formes de vida, una manera de sentir, d’emocionar-se, i que tenia que veure amb la repressió que patia el país, etcètera, tot això és bo que se sàpiga, almenys, ja que en el seu moment la crònica de tot això no va existir. I és bo recuperar aquest temps, aquesta època. Quan avui dia veig Roma, città aperta, primer, penso: és una gran obra d’art, però a més a més, em dóna d’una manera vívida, emocionant, un fragment de la història d’una ciutat, d’un país...

Q.A. Això ho aconsegueix 'Rabos de lagartija'.

J.M. Això no ho vull menysprear. Ara, em preguntes, treballes per això, precisament? L’impuls inicial que t’he explicat sempre és una mica misteriós. T’he parlat d’aquesta imatge que tenia, però al darrere no hi havia aquesta consciència que jo volia recuperar tot aquell temps. Això ha vingut després. Al ser una mica fidel, per mínimament fidel que siguis, a una època, a uns carrers, resulta que transmetràs això. Però hi és de manera implícita, no explícita. No escrius per reconstruir aquesta època. He escrit la novel·la per explicar la història d’una persones que van patir i van patir determinades coses, i van gaudir-ne altres, etcètera.

Q.A. No sent l’especial responsabilitat d’atorgar veus a una gent que mai la va tenir?

J.M. També, sí. Hi ha això, també. Però un no n’és conscient. És a dir, no és aquest l’impuls inicial. No escrius la novel·la només per això. El que passa és que hi ha un capítol que seria la il·lustració màxima d’això que només són veus de veïnes, parlant amb una presència invisible que és el policia. Són les veus que en un moment determinant no en tenien.

Q.A. Quan ara s’acosta a aquell barranc del Guinardó, ¿què hi veu?

J.M. No existeix. De fet, era un barranc molt poc impressionat, molt poc romàntic. I ja no existeix, està edificat tot allò.


Q.A. Li produeix un cert dolor emocional?

J.M. No. Hi ha una sèrie de vivències que tornen, però procuro mantenir les emocions personals a distància. Hi ha una sèrie de fets a la novel·la que tenen a veure, com acostuma a passar a totes les novel·les, amb la història personal meva. Si no molt directes, sí tenen a veure amb fets viscuts. Aquestes escenes s’han quedat fixades com imatges congelades. I les emocions del moment estan molt llunyanes. Almenys, jo procuro que les meves emocions personals no interfereixin. Les meves personals, no les dels personatges que han viscut aquesta situació concreta. Per exemple, a El embrujo de Shangai, un personatge important és la Susana, que és una noia tísica. Persones tísiques que jo vaig conèixer de nano, a la postguerra, nanos de l’escola, una veïna de l’escala que va morir, tot això ho tinc present. Però tot això ho tinc present, i sé que això suscitava unes emocions, de por, de tristesa, etcètera, però procuro que tot això estigui encarrilat, quan escric, en funció del tema que treballo i dels personatges. La meva emoció no interessa aquí.

Q.A. Vol escriure memòries?

J.M. No. Jo no escriuré mai unes memòries. Les meves memòries estan en les novel·les que escric. Escampades. I a vegades manipulades, disfressades. No té cap interès la meva vida.

Q.A. Quins són els imputs que ha rebut del públic? L’importa molt que es vengui molt?

J.M. Home, a mi m’agradaria que es vengués bé; ni poc ni molt, bé. Per no defraudar les expectatives dels editors, del meu agent, de tota la gent que, d’alguna manera, ha estat vinculada al llibre. Seria absurd que digués que no m’importa que es vengui. Les impressions que he rebut fins ara són molt bones, jo crec, fins i tot que immerescudes en algun cas. I quant a la crítica, tampoc no tinc cap queixa. Ha sigut elogiosa.

Q.A. Vostè té la sensació de ser una ‘vaca sagrada’ i, per tant, intocable per la crítica?

J.M. No, no. I no m’importa que em toquin. El que m’interessa d’una crítica, si és fa una anàlisi del llibre, és que sigui interessant. Sempre espero que aprofundeixi sobre determinats temes, detalls als quals jo he donat importància. Després resulta que no, que van per un altre cantó, doncs bé. Però, en tot cas, m’agrada que transcendeixi la pura gasetilla de l’elogi. “Aquest és un llibre estupend i el recomanem a tothom.” Evidentment, això no és una crítica literària. És quasi una eslògan publicitari. Per tant, com més interès demostra el crític en esbrinar quines han sigut les meves intencions, i els resultats obtinguts en relació amb aquestes intencions, doncs bé. No amb altres intencions, perquè, de vegades t’atribueixen unes que tu no tenies i en funció d’això diuen: “aquí el llibre falla”.

Q.A. Per exemple?

J.M. M’ha passat amb ressenyes. Me’n recordo, sobretot una d’Ultimas tardes con Teresa, fa molts anys, en què el crític feia un elogi del llibre però acabava dient que, de totes maneres, era una novel·la frustrada perquè el protagonista, aquest obrer que somia amb escalar llocs dins de la burgesia catalana, un lloc de privilegi, al final, la gran ocasió perduda d’aquesta novel·la era que no prenia consciència política obrera. Si un pensa que aquest personatge estava construït per això, per arribar a aquest final, agafar consciència política i convertir-se en militant obrer i ser, efectivament, un membre del Partit Comunista, és clar, evidentment, la novel·la fracassa. Però és que aquesta no va ser mai la meva intenció.

Q.A. Una crítica molt condicionada per la conjuntura, evidentment.

J.M. Una crítica que a la seva vegada estava condicionada per una mentalitat crítica que pertanyia al Partit Comunista. I volia que tothom en fos membre, que em sembla un desig molt discutible, entre altres coses. En tot cas, la meva intenció mai va ser aquesta. Per tant, quan te n’atribueixen d’altres, dius: “Home, això no està bé!” Jo, per ara, estic molt content de com va el llibre i de tot el que han dit. No s’ha parlat d’una cosa que jo considero que és important en el llibre, que és l’humor.

Q.A. Potser el drama de la situació ho fa deixar en segon terme.

J.M. Sí, però d’humor hi ha més que en altres llibres, malgrat que és una història bastant dura, és cert. Però em refereixo sobretot als diàlegs. En realitat, hi ha humor als diàlegs. N’hi ha, d’humor, en els diàlegs amb el fantasma del pare, el mateix pilot, aquesta mena de llenguatge que utilitza. El que vull dir és que vaig ser molt curós amb això, i em va interessar molt, perquè és que considero que l’humor és una de les expressions més convicents de la veritat. Per transmetre verisme, per transmetre alguna cosa d’autenticitat, alguna cosa que em convenç, per dir-ho més cínicament, per entabanar al lector, per fer-li creure que el que estic explicant, ho necessitava. Perquè el que li explico és bastant fort. Perquè, primer, li està parlant un no nat, i apareixen personatges que estan morts, per exemple, el germà mort. Llavors, l’humor, n’estic convençut, és una de les coses que fan més creïbles, i suportables, la veritat. Per tant, el necessitava amb aquesta novel·la molt més que en altres. Perquè la matèria que estava treballant era més perillosa, en aquest sentit. Abans, quan parlàvem del risc, podria haver parlat d’això. El risc que hi havia en aquesta història era que a la segona pàgina el lector topés amb alguna cosa del tipus: “Bé, això està molt bé, però jo no m’ho crec.” Primer, em parla un embrió, i després que parla amb un germà mort. A més, és un noi molt mentider. Hi havia aquest risc. Aquest risc, si em poso seriós, hagués sigut la catàstrofe. Jo he descobert que l’humor és importantíssim. Descobrir-ho a aquestes alçades fa riure, però... Fa temps que ho sé. Ho sabia quan vaig escriure la tercera nove·la, Últimas tardes con Teresa, a l’any 66. És a dir, fa 40 anys. Perquè a Teresa també n’hi ha, molt, d’humor, perquè és una història que neix d’un doble equívoc. I això ja fa riure. És a dir, una burgeseta progre dels anys 60 es pensi que un xulo de barri és, bé no exactament...

Q.A. Un Pijoaparte.

J.M. ... es pensi que és un membre del Partit Comunista té merendengues. I que per part d’ell, el pobre, que es cregui que amb una aventura d’estiu amb aquesta xavala es pensi que ja entrarà dins de la bona societat catalana, també té tal. El que passa és que només amb l’humor es podia treballar tot això i construir una aventura d’un estiu, tampoc no podia perllongar-se massa, i veure quina guspira en sortia. El que m’interessava era això. I aquí, insisteixo, l’humor m’ha donat la clau, la solució d’una sèrie de situacions i escenes que sense humor no me les puc ni imaginar, no me les hauria cregut jo mateix. La novel·la no hagués prosperat. Hagués hagut de tallar. Segur.

Q.A. A banda de l’humor, que vostè diu, també hi surten, de tant en tant, apunts sobre el seu ofici d’escriptor, i sobre el fet d’escriure.

J.M. Sí, és veritat. I ja hi eren amb El embrujo de Shangai. Hi ha, per exemple, una conversa amb l’otorinolaringòleg, el Rosón-Ansio, a més buscava un cognom que tingués a veure amb ressonància, per això li vaig posar Rosón-Ansio, quan parla dels acúfens, que té que veure amb la feina. Potser algú no se n’ha adonat... Quan es diu: “ No creo en los diagnósticos demasiado complacientes con la realidad. Hay en esta dolencia un componente misterioso que debemos respetar.” És a dir, hi ha una afirmació aquí que té que veure amb el tema. Però en una conversa que té el protagonista amb el pare, aquest li diu que no acumuli massa fets reals que no el creuran. Quan el pare li diu a David: “Si has de desacreditar a alguien, no acumules datos veraces. Siempre acaban por levantar sospechas. Es mejor inventarlo todo.” Me’n vaig recordar, no sé qui era, crec que Navokov, a les seves lliçons de literatura de la Universitat de Princeton, parlant dels novel·listes russos, parlant de Tolstoi, deia que contràriament al que un podria pensar, ni a les novel·les de Tolstoi ni a les de Dostoevsky, sortien mai trineus. No els necessitaven per fer creïbles les històries, acumular elements reals. I això és significatiu. Quan penses en Rússia, penses en neu i trineus. Doncs no en surt ni un, a les seves novel·les. És un exemple curiós i divertit que sempre vaig tenir present. L’acumulació de dades reals, per fer més creïble una novel·la. Alguns novel·listes ho fan. Fins i tot hi ha aquesta fixació per fer-ho més creïble. Hi ha alguns que posen: “Londres, 3.30 P.M.” Tant és, que sigui la tarda com el matí. Però una mena d’interès per fixar en el temps i l’espai una sèrie de dades per fer-ho tot més creïble. És inútil. La credibilitat no s’aconsegueix així. S’aconsegueix a base d’altres coses. I si acumules massa dades, et fas sospitós. Hi ha algunes coses a dins de la novel.la que tenen que veure amb la feina, que tenen que veure amb la faena, que a mi m’agrada dir-ne. Encara que no m’ha agradat massa parlar mai de la faena.

228 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now