Search
  • Quim Aranda

Dia 76-81. 27.05-01.06.2020 / Una fugida borrosa

He anat a dormir (Dia 27) a les tres de la matinada intentant enllestir l'entrada anterior. M'he despertat a les set. Zombi. Com si fos una condemna o un càstig que no he buscat, però que probablement mereixo, perquè ni cal temptar la sort ni dormir tan poc, els titulars del programa Today em retornen a la realitat i, de retruc, a Hong Kong: en flames o a punt de cremar, i si no ara, els propers dies o setmanes. Al final de la jornada, més o menys la mitja tarda a Londres, la xifra de detinguts s'haurà elevat a 360. Aviat hauran d'ampliar les presons de l'illa i dels Nous Territoris… O fer-ne de noves a la Xina continental per començar a tancar-hi gent. A la Xina hi fan de tot. No només presons, que també, per arreu del país. Hi fan mascaretes i sabatilles esportives Nike; hi fan, o ho intenten, la punyetera vacuna contra el covid-19. I també reproduccions de la Torre Eiffel: gegants, com la de París, no pas de fireta per a turistes, encara que probablement les que es venen a París també sigui fetes a la Xina. La Fake Eiffel la veuen aqui a sota: a Tianducheng, als suburbis de Hangzhou, a la província de Zhejiang, a l'est, a la costa.

La vida es una loteria sense massa sentit. Neixes a Tianducheng o Kibera (Kenia) i pots estar ben fotut fins que et mors. Neixes a Sloane Square (Kensington & Chelsea) i tens moltes més possibilitats de passar-t'ho bé. O a Sant Gervasi, fins i tot, on he viscut la primera part la meva vida, i a on els pares van aterrar per casualitat, perquè la vida és una loteria, deia, un seguit de causas y azares, també, i ells, i sobretot jo i els meus germans vam tenir la possibilitat d'eludir la comunitat marginal i inicialment marginada on molts immigrants arribaven als anys seixanta a Catalunya. Sóc un fill d'Els altres catalans, que deia el meu amic Paco Candel. Els primers records del carrer Saragossa i d'altres del barri –contrast profund amb la Santa Coloma que visitaven per veure parents– encara conserven la sensació de vila de mida humana, amb lleteria i fusteria, amb una calculada proporció de les cases, poc elevades, en relació amb l'amplada dels carrers, de poble ancorat en el seu propi passat. Però en un determinant moment, al mateix temps que entrava a l'adolescència, als anys 70 i precipitadament ja als 80, fins i tot a Sant Gervasi les altures van créixer: les piquetes destruïen les torres i el seu passat. Els carrers van seguir sent igual d'estrets, però. I van anar desapareixent, per als seus habitants, el sol i l'aire d'altres temps. Un privilegi que ens van arrabassar; un privilegi que a la Barceloneta o a Ciutat Vella o a Ciutat Badia, Torre Baró i Singerlín potser mai no n'havien tingut…


Zombi, fantasma, esgotat. És la sensació amb què m'he aixecat i amb què he arribat al Lloyd's Park, una mica més tard que de costum. Matí esplèndid, però. He intentat refer-me de la curta nit. Però ja no em recupero tan fàcilment com quan tenia 16 anys.


(Dies 27, 28) El setembre del 1989 i del 1992, amb tres anys de diferència, al seu domicili del carrer de Comte de Borrell, un entranyable Pere Calders em va parlar al llarg de dues tardes de més de quatre hores –aleshores podies desaparèixer de la redacció d'un diari sense l'espasa de Dàmocles de l'actualitat al cap, al mòbil o a la web; érem més productius (qualitat, no quantitat)– de la seva experiència a l'exili mexicà. I de moltes altres vivències, és clar; de la seva literatura i del projecte de les seves memòries, que pensava titular Les meves amnèsies: "Perquè he descobert –em va dir– que la memòria és un mecanisme que treballa pel seu compte i que va guardant el que ella vol. A més, arriba un moment en què les coses que són veritat ja no les recordes i les que recordes no són veritat." Quanta raó! Una raó que no treu veritat –cal dir-ne Oculta?– al fet que allò que recordes és una veritat per si mateixa, hagi passat o no hagi passat exactament així. En tot cas, de tots aquells minuts assaborits com una experiència irrepetible, una idea que aquest migdia m'ha tornat a assaltar, se'm van quedar clavada. La vaig reflectir a les entrevistes que vaig publicar al Diari de Barcelona d'aleshores i al magazine Set Dies d'El Observador de la Actualidad. Només les tinc al cap, no a mà.


(Ah, el Brusi! La meva primera escola professional. Em vaig creuar i vaig aprendre d'en Huertas Claveria, Jaume Fabre, Montse Sala, Carles Geli –m'hi va portar ell, de fet–, Ricard Regàs, Marta Ricart, Lluís Martínez, Xavier Giró, Elena García Moreno de Vega…. També Arcadi Espada, ja aleshores amb serrell d'aristòcrata i mirada de desdeny i menyspreu cap a tot allò que no quedés a dins del mirall davant del qual es pentinava cada dematí, però sense haver-se transmutat encara en Espadio Arcada, com li deia el meu enyorat amic J.J. Navarro Arisa… )


Parlava de Calders, però, i del que em va dir. Cap secret, de fet. Va viure vint-i-quatre anys a Mèxic sense viure-hi, realment. Se'n lamentava, de no haver-se "integrat molt més al país", a diferència, per exemple, del que ho va fer el seu cunyat, en Tísner, tot i que ell també "freturava tornar" a Catalunya, com diu al tercer volum de les seves, en aquest cas, memòries no amnèsiques. El Pere Calders encara més, però. Li va pesar prou aquell ser-hi i no ser-hi, a Mèxic, com si un cop tornat a Barcelona, se'n penedís una mica, de no haver aprofitat més l'estada. El 1968, sis anys després d'embarcar-se en el Covadonga per a la travessia de Veracruz a Bilbao, en altres termes ja l'hi va dir al Josep Faulí: "He d'admetre que la meva obra, sense l'estada a Mèxic, fora diferent, però no a causa del país que m'acollí, sinó d'haver marxat del meu: no hi influí Mèxic, sinó l'enyorament i, com a conseqüència, un desig d'evasió, de fugir de la realitat dura de cada dia."


(És a dir, en el fons, l'estada a Mèxic la va aprofitar prou, perquè sense aquell enyor del seu país la seva obra no hauria estat la que va ser, i no vull entrar ara en polèmiques literàries, que altres han abordat amb més coneixement que jo, sobre si és més o menys Aquí descansa Nevares i L'ombra de l'Atzavara o Ronda Naval sota la boira i les Cròniques de la veritat oculta.)


Ara, amb tanta facilitat de comunicacions, amb les possibilitats que tenim d'estar connectats a tot arreu i des de tot arreu, potser el seu enyor i el seu "dolor de l'exili" no hauria sigut tant profund, o hauria estat del tot diferent; ergo, també el seu treball.


No he experimentat mai res semblant al Regne Unit, és clar. De fet, he experimentat tot el contrari: afligiment de no poder ser a les dues bandes, Londres i Barcelona, al mateix temps. Si he pensat en el que em va dir el Pere Calders és, a banda pels capricis de la memòria, perquè no ha sigut fins a la nit (Dia 27), quan he acabat la feina, que m'he assabentat de la picabaralla al ministeri de l'Interior espanyol i les batusses sobre Pérez de los Cobos, l'amo de les porres de l'1 d'Octubre, a qui Rajoy i Soraya van donar carta blanca per apallissar la gent. El problema, com ha dit tothom l'endemà (Dia 28), és que el govern del PSOE no l'hagués fulminat abans, just quan Pedro Sánchez va guanyar la moció de censura (Dia 31, dos anys exactes). El Francesc-Marc Álvaro ho ha resumit irònicament, en una piulada:

És tan fàcil seguir el que passa a tot arreu, deia, que, a la pràctica, no haver-me assabentat en temps real de la crisi a Interior, o d'altres notícies que s'esdevenen aquests i altres dies, m'ha produït una certa i estúpida angoixa. Em passa sovint. Especialment ho vaig viure durant els fets d'Octubre del 2017 i l'any passat, quan va sortir la sentència i Barcelona és va convertir en un camp de batalla per unes poques nits.


¿És l'altra cara de la moneda del que li passava a Pere Calders? No ho sé, no ho crec, però és la connexió que he fet. Un més dels avantatges i inconvenients d'Internet és que pots tenir una doble vida: La real, la física i la que coneixes i vius a través d'informacions que t'arriben de tot arreu –vídeos, noticies, llibres, informatius de ràdio i televisió– o de un món que, fins i tot, et fas a mida. Vides complementàries que acaben formant-ne només una: esquinçada, feta bocins, però.


(Mentre repasso aquestes notes prèvies per penjar-les d'una vegada, la meva cosina Tere m'envia avui (Dia 31) un link de Facebook live per veure què està passant a l'Avinguda Paulista de Sao Paulo: seguidors del Corinthians s'hi han aplegat per protestar contra Jair Bolsonaro. El Corinthians ja fa temps que lluita contra Bolsonaro, que lluita per la democràcia: des dels anys 80, amb Socrates, un dels grans jugadors del Brasil del 1982; però també abans, contra la dictadura dels 60. A l'Amèrica del sud, al Brasil, un president psicòpata vol aprofitar el coronavirus per exterminar els habitants de les favelas i els indígenes de l'Amazònia; al nord, un altre psicòpata, Donald Trump, voldria acabar amb els negres, els hispans, els native americans i tots aquells que no siguin wasp com ell, o que no li donin la seva raó. La democràcia, a Hong Kong, de somni a malson. "No justice no peace", cridaven als anys seixanta els defensors dels drets civils als Estats Units. Sis dècades després, segueixen havent de cridar el mateix. A la cançó My Hometown, Bruce Springsteen escrivia: "In '65 tension was running high / At my high school/ There was a lot of fights/ Between the black and white/ There was nothing you could do…" Amèrica sencera crema. També seixanta anys després del cop d'Estat d'Humberto de Alencar Castelo Branco, Brasil es troba governat per un dictador escollit a les urnes. És el més greu, la democràcia és feble, els obre les portes: Bolsonaro, Trump… El meu padrí, el pare de la meva cosina Tere, Joaquín de la Torre, va marxar de seu poble, Archidona, província de Málaga, on es moria de fam, perquè el Brasil era un símbol de modernitat –Ordem e Progresso, és el lema que hi ha a la bandera– com també ho era el Mèxic de Lázaro Cárdenas que va acollir els exiliats republicans, Pere Calders o Carlos Blanco Aguinaga inclosos. No vaig arribar a conèixer mai el padrí, perquè va morir uns anys abans que pogués viatjar al Brasil per primera vegada, però segur que estaria horroritzat amb l'actual president. Com la cosina, com la meva tia.)


Torno enrere, perquè escriure de la Tere m'ha fet tornar a pensar en el que intentava dir l'altre dia: ser i no ser a dos llocs al mateix temps gràcies a Internet. Un element màgic s'ha perdut ara. Les cartes que des de Catalunya rebia en Calders o tants altres exiliats, o les cartes que la meva àvia paterna, Teresa, enviava al Brasil a la seva filla, la meva tia Paca, estaven escrites amb la voluntat d'informar però també i sobretot de bastir ponts, per combatre la idea que la distància era l'oblit, ans el contrari, la distància eren els vincles perpetus, els afectes, l'amistat o la sang. Ara, com que gràcies a Internet ja no hi ha distàncies, l'esforç i l'encant de l'escriptura s'ha perdut en la majoria de les vegades. Haig de recuperar un vell projecte: recopilar totes les cartes de la meva àvia a les de la meva tia. (Haig de parlar amb la Tere, al respecte. Segur que les conserva.)


(Dia 1) He estat dos dies sense escriure gairebé cap nota al bloc (29 i 30) i, encara menys, sense ganes de penjar-hi res. Però aquest matí, després d'una crisi d'hipocondria que em va tenallar i paralitzar ahir (Dia 31) a la tarda (em vaig haver de posar el termòmetre, fins i tot, per confirmar o descartar que m'havia infectat de covid-19; per sort, no ha estat el cas) me n'han vingut de nou: la mandra va i bé, suposo, i 81 dies després, fins i tot els més arrauxats comencen o comencem a notar un cert esgotament. Me n'han vingut, també, perquè m'ha esperonat la idea del cercle virtuós, o la de les casualitats i l'atzar necessari, si puc dir-ho a la manera d'Emilio Lledó. Un cercle virtuós que m'obliga a pensar que tot està interconnectat.


M'explico: A les set i poc d'aquest matí, camí del Lloyd's Park, he sentit al Today la informació sobre el comissari de Flint (Michigan), un tal Chris Swanson, que dissabte va dir als manifestants que havia ordenat als seus homes abaixar les porres, i que volia que allò –la massiva presència de la gent als carrers– fos "una desfilada i no una manifestació" per cridar en contra del racisme institucionalitzat que sacseja els Estats Units, brots periòdics i epidèmics que esclaten molt violentament: un altre virus sense vacuna, amb agents professionals que atien el foc: Trump, símbol i símptoma, votat també, com Bolsonaro, responsable en grau presidencial.

Flint, Michigan. Una campaneta al cervell. És la ciutat on la General Motors va tancar la planta de cotxes als anys 80, on va néixer Michael Moore, la urbs que es va degradar fins a l'infinit per la pobresa extrema provocada per la deslocalització i pel capitalisme sense ànima que es va emportar més de 70.000 dels 80.000 llocs de treballs de la zona, amb l'únic objectiu de fer la companyia molt més rendible. En parlava fa uns dies en una altra entrada, arran de la pel·lícula que vam veure en família, Roger & me. El Roger del títol és Roger Smith, el ceo de General Motors, al qual Moore persegueix per demanar-ne comptes.


Inevitable, doncs, que aquest matí hagi pensat també en Frank Torres, l'home que dijous passat (Dia 28) va tornar als titulars de la premsa en ser el capità designat per Nissan per "pilotar el tancament" de la planta de Barcelona. (Vaig sentir l'expressió "pilotar el tancament" a TV3. Hauríem de ser més curosos en l'ús del llenguatge…) Em pregunto si a hores d'ara algun cineasta estarà ja perseguint Torres per fer la versió catalana de la pel·lícula de Moore, Frank i jo. El 2012, aquest home ja advertia de quin podia ser el destí de la factoria de la Zona Franca. Ho deia amb totes les lletres, no se n'amagava. "El conseller director general de Nissan Motor Ibèrica, Frank Torres, ha subratllat que «qualsevol oportunitat futura passa per arribar a un acord de millora de la competitivitat en línia amb els punts proposats als sindicats i que han rebutjat»". En altres paraules, pèrdua de condicions de treball, etcètera, a canvi de no fer el que han acabat fent. La informació que he reproduït la va publicar l'ARA el 10 de setembre del 2012. Imagino que va passar prou desapercebuda perquè llavors tothom estava molt més pendent de l'11 de Setembre d'aquell any, el de la manifestació que sostenia que Catalunya seria el nou estat independent d'Europa, i que el pacte fiscal era una almoina que ningú ja no volia. (Havien passat dos anys des de la sentència de l'Estatut, la crisi ja mossegava amb força i va començar a generar-se la fenomenal tempesta imperfecta que desembocaria en el que tots ja sabem.)


Però no és la meva intenció culpabilitzar l'independentisme del tancament de Nissan, com sí han fet altres. Era una clausura anunciada de fa temps. Amb tot, si Torres deia el que deia el 2012, vol dir que en tot aquest temps, vuit anys, no hi ha hagut cap mena de planificació industrial i ara tot són preses: manca de planificació del govern espanyol, però també del català; de ningú, preocupats uns i altres per defensar parcel·les petites. Llançar-se ara els plats pel cap és el blame game que només busca que treure rèdit polític. Penós com a gos o colom en cassola.

Ara és molt fàcil elogiar les maneres de fer de Jordi Pujol, i fins i tot es pot recordar el que Ramon Pedrós comenta al divertit llibre La volta al món amb Jordi Pujol, pàgina 318: "Pujol se sentia molt satisfet d'haver pogut compartir aquella estona d'intimitat amb el president de Nissan: «Home, és important –comentava al cap d'una estona a Jesús Conte, enviat especial de Set Dies, durant la recepció– perquè això crea un clima. Quan un dia el truqui per telèfon, el senyor Ishihara sabrà qui sóc joc. Em recordarà i dirà que sóc el president de Catalunya amb qui va estar veient el sumo al seu cotxe»." Però han passat més de vint anys d'aquells fets i ni tan sols Pujol amb els seus particulars mètodes no ho haurien evitat. Flint, General Motors, Nissan, Michael Moore. El món és un mocador. I Pepe Carvalho sostenia que la vida era com el pal d'un galliner: curta i plena de merda. Per a Frank Torres segur que no. Almenys no plena de merda.


(& on… 1 de juny). Ahir a la nit, mentre em refugiava al llit de l'atac d'hipocondria i mentre m'adormia, vaig llegir un bon article que posa de manifest que no res passa per casualitat. How a decade of privatisation and cuts exposed England to coronavirus. "La confiança del govern en els contractistes privats durant l’emergència sanitària pública es produeix després d’una dècada de reorganització del sector públic, comercialització i retallades profundes dels serveis i dels governs locals d’Anglaterra. The Guardian ha entrevistat desenes de directors de salut pública, polítics, experts en control de malalties infeccioses, assessors científics i polítics del govern, caps de l'NHS i planificadors d’emergència sobre els anys previs a la pandèmia. Van descriure com es va desfer una infraestructura que hi havia en funcionament per respondre a les crisis de salut pública i, en alguns llocs, fins i tot com es va enderrocar, per polítiques introduïdes pels governs conservadors, amb canvis que es van produir fins i tot en els anys de poder de Laborisme. «El soscavament de la nostra capacitat de resposta a una pandèmia va ser una de les meves preocupacions», va dir Gabriel Scally, professor de salut pública a la Universitat de Bristol i exdirector regional de salut pública a l'NHS (el Servei Nacional de Salut) durant gairebé 20 anys. «Hi ha hagut una destrucció de la infraestructura que impedeix Anglaterra afrontar emergències importants. I això explica absolutament per què ara veieu que les empreses privades porten aquestes funcions»”. En altres termes, el desmantellament de les estructures bàsiques de l'Estat, les de la sanitat pública, i d'altres, ha fet que qui se'n beneficiï, de la crisi actual, siguin grans companyies privades. Un desmantellament que va arribar a l'extrem, segons informava ahir (Dia 31) el Sunday Telegraph,que el sistema només podia analitzar "cinc casos de coronavirus a la setmana" al mes de febrer. Es va abandonar la idea de fer-ho i el 12 de març Boris Johnson va sortir en públic a dir allò que ja he repetit sovint aquí: "Molts perdran els seus éssers estimats abans d'hora." Als conservadors també els han votat aquí durant deu anys. I no contents amb això, el desembre passat els britànics li van donar el poder per cinc anys més a un bufó, molt admirat per Cayetana Álvárez de Toledo. Encara els passa o ens passa poc.


La redacció d'aquestes línies anteriors l'enllesteixo mentre escolto el ministre de Sanitat britànic, Matt Hancock, una vegada més cantant les excel·lències del sistema de track and trace que han posat en marxa, a través de la companyia privada Serco, un de les quals en parla, l'article de The Guardian. No sóc contrari a la col·laboració publico-privada. Però al Regne Unit s'ha produït un engany fonamental els darrers, com a mínim, deu anys, o més: mentre es deia que se seguia enfortint l'NHS, o com a mínim no retallant el seu pressupost, el que es feia realment era fraccionar i vendre tots els serveis públics del país al millor postor. (El mal es diu Thatcher i tots els que han vingut després només eren els seus fillets, fins i tot Tony Blair i Gordon Brown, probablement el més decent dels sis darrers premiers.)


Dissabte a la nit (Dia 30) em tocava triar 'sessió de cinema familiar'. Vaig inclinar-me per Babel. Volia veure quina fila feien els nens i MP davant d'aquest faula tan actual, de què vaig parlar dies enrere… En el cas de l'Adrià no va dir allò tan típic que repeteix quan no l'interessa gens una pel·lícula: "És molt lenta" o "No hi passa res". Hi passa. I molt. La Júlia feia callar sa mare de tant en tant. A MP li agrada comentar les pel·lícules, fet que em treu de polleguera. No necessito retransmissió paral·lela. Al cine no ho fa però a casa sí i em pujo per les parets. Em pregunto quan serà que podrem tornar al cinema. Aquí encara no hi ha una data concreta. Com tampoc per a la reobertura de pubs, tot i que s'havia apuntat el 4 de juliol com a jornada possible. ¿Serà, potser, per celebrar que els Marines tirotegen no pas iraquians o afganesos sinó novaiorquesos?


Ahir (Dia 31), potser per efecte de la pel·lícula –una part té lloc a un Tòquio molt caòtic que no és necessàriament el més real; potser sí el més arquetípic, com la Barcelona que presenta Almodóvar a Todo sobre mi madre– em vaig aixecar amb ganes de fer sushi. A la Júlia li encanta i me'n demana de tant en tant. Va sortir prou decent. Res a veure amb el del Nobu de Londres, però, que vaig poder tastar en una ocasió compartint taula amb, entre d'altres, Joan Laporta. Era aleshores president del Barça. Una mica imprudent, em va semblar. No em coneixia de res, crec que jo era l'únic de la taula a qui no coneixia de res, i parlava com si estigués entre amics de tota la vida. Un micròfon ocult o un telèfon mòbil i la seva presidència potser s'hauria vist una mica o bastant compromesa. A Miquel Roca i a Antonio Franco li xiularien les orelles. Menteixo, però. De fet, Laporta sí que em coneixia encara que no em recordava. Perquè l'havia entrevistat una vegada quan va irrompre en l'entorn culé amb l'Elefant Blau. El seu referent era llavors l'Armand Carabén, tot un senyor, a qui vaig tenir l'ocasió de tractar una mica a principis dels anys noranta, i a qui, fins i tot, vaig acompanyar en una ocasió en un taxi, amb deu milions de pessetes en metàl·lic a dins d'un maletí, perquè m'ho va demanar com a favor personal al·legant que s'hi sentiria més segur. Ens havíem trobar al BBVA que hi havia i encara potser hi és a Bergara amb la Plaça de Catalunya. Jo anava a treure 2.000 o 3.000 pessetes i el 10 milions. Queda clar, oi?


(L'Armand Carabén, l'home que va portar Cruyff al Barça, és autor, entre d'altres, d'un volum de memòries que val la pena llegir, Catalunya és més que un club?. Quan va sortir el llibre, amb un amic fèiem broma amb el títol: "Més que un club i més que una casa de barrets", en dèiem.)


El salt en el temps i l'espai de casa a Tòquio, de Tòquio al Nobu de Londres, del Nobu a l'Elefant Blau, etcètera, m'ha fet rumiar, un cop més, en la relació del periodisme amb la veritat, i la conveniència o no d'explicar-la sempre, fins i tot en aquells casos en què s'ha obtingut off the record, i amb la promesa de no treure-la a la llum pública. I mentre hi penso, just en aquest moment, en un programa de ràdio (Hora 25), ja de nit (Dia 1), m'assabento del presumpte escàndol, entre cometes, del vídeo de la ministra Irene Montero.

Ai, la veritat! "Intentaria evitar continuar parlant de la veritat, que és un concepte massa gran, transcendental. Crec que hi ha fets, fets demostrables, i tu pots fer la teva feina tan bé com puguis per intentar donar als fets un relat que podria arribar a ser el que Carl Bernstein anomena «la millor versió disponible de la veritat», em va dir fa tres anys i mig l'Alan Rusbridger, l'exeditor de The Guardian. Descarto, doncs, el concepte de veritat, massa pompós. Però continua rossegant-me la idea de si, de vegades, és lícit o no explicar segons què, malgrat haver conegut la informació off the record o sota les famoses Chatham House Rule, informació que es pot utilitzar però que no s'atribueix a ningú en concret.


El 19 de juny de l'any passat, per exemple, sopant aquí a Londres amb el Síndic de Greuges, Rafael Ribó va explicar que quinze dies després que entrés a la presó Jordi Sànchez –gràcies a un informe delirant i fals de la Guàrdia Civil de Pérez de los Cobos i companyia que ara el ministre Marlaska s'ha polit–, el va anar a visitar i li va dir, explícitament: "Digues que la presó no val la pena, que no s'hi guanya res." Ras i curt, perquè Ribó transmetés la idea que "ningú no fes res que pogués comportar el risc d'entrar-hi". Les seves paraules no implicaven cap admissió de culpabilitat sinó que mesuraven i advertien de la violència que l'Estat posaria en pràctica per frenar qualsevol intent independentista. Ell mateix i Jordi Cuixart en tenien llavors (16 d'octubre del 2017) constància.


Per què ho explico això, ara? Vàries raons. Ha passat prou temps des què Ribó ho va comentar; estic convençut que, demanant també una certa discreció, ho ha repetit a tot i a dret. El virus de la veritat, o de "la millor versió disponible de la veritat", s'ha escampat ja suficientment. No ho he vist escrit enlloc, però hi ha un grapat de llibres dels centenars de milers –la majoria pamflets innecessaris– que s'han publicat sobre el Procés, que no he llegit. Per tant, és molt possible que les seves paraules, o les que Jordi Sànchez va dir a Ribó, siguin públiques i prou conegudes a hores d'ara. D'altra banda, em semblen rellevants, més encara a la llum del que va passar el 27 d'octubre del 2017, quan Carles Puigdemont va apujar encara més l'aposta. (No ens enganyem: els bons llibres periodístics s'escriuen amb tota mena d'informació, protegint les fonts i també utilitzant off the records.)

És legítim que posi negre sobre blanc tot això, doncs? Un bon amic diu que "els off the record, com els delictes, també prescriuen". Sànchez, expresident de l'Assembla Nacional Catalana, exmà dreta de Ribó a la seva oficina de Síndic, pretenia evitar patiments inútils, potser o gairebé segur perquè ja aleshores s'havia convençut que la via triada no només no era efectiva sinó que no conduïa enlloc, almenys en aquells moments. (Un dels grans problemes del Procés és que es va fonamentar sobre malentesos, desinformacions, mitges veritats, mitges mentides, potser bona voluntat i, en alguns casos insensatesa. I sense voler admetre mai que al davant hi havia un Estat d'una tradició, si més no, difícil.)


Més encara, més off the records. El 19 de maig de 2017 també vaig sopar aquí, a Londres, amb Jordi Sànchez. Llavors, amb l'1 d'Octubre a només quatre mesos, parlant sobre les possibilitats reals d'aconseguir la independència amb un Estat en contra i la meitat de la població també en contra, un Estat que tots sabíem que no cediria ni un pam, el mateix Sànchez va comentar: "Es prenen els punts vitals. Amb 30.000 o 40.000 persones ocupem l'aeroport." Em va semblar una collonada, ganes de perdre el temps, i vaig comentar que jo tenia coses més importants que fer que no pas anar a conquerir cap aeroport, una de les possibles accions tendents a declarar o sostenir la independència de facto; si més no, una acció destinada a posar tota la carn a la graella. (S'ho creia Sànchez? No sabria dir-ho, però ja no estàvem en un míting, podia parlar amb sinceritat, potser també amb grans dosis d'ingenuïtat.) L'octubre de l'any passat, en tot cas, el Tsunami Democràtic va demostrar que, com a operació, era possible. Però poca cosa més. El maig del 2017 només era un brindis al sol, un altre dels molts farols que aleshores tothom exhibia.


L'Estat espanyol no té qualitats democràtiques sòlides. Li falta tradició. És un dels arguments de l'independentisme. No n'he dubtat mai, d'aquesta mancança, i aquests dies es tornen a acumular dades i proves damunt de la taula. Plou sobre mullat.


Però la primera responsabilitat d'un polític és saber amb qui et jugues els quartos. Sempre em vaig queixar amargament i en silenci, o en molt petit comitè, de com el moviment independentista va plantejar el torcebraç, acompanyat i atiat per una cohort de periodistes i tertulians que van defugir la seva principal responsabilitat: analitzar la situació i emetre un judici òptim sense deixar-se endur per l'entusiasme, la militància o, en molts casos, una rauxa insensata, i gairebé sempre sense el rigor a què haurien d'haver sotmès als dirigents que intentaven el asalto a los cielos. A l'altra banda, és clar, mai va faltar fanatisme.

(A la hora de la veritat, el Procés ha estat un gran negoci per a molta gent, d'un cantó i del contrari, una manera d'arrodonir sous d'una colla de fidels que no han fet bé la seva feina i que van trobar en el conflicte una via de profit personal. Mentrestant, hi ha un munt de gent a la presó i d'altra que no pot tornar a casa seva. És el més greu de tot plegat. Quan acabi la pandèmia, hi tornarem? Com? Per la via Esquerra o per la via Puigdemont? I l'Estat, quin camí triarà?)


A l'interior del llibre de memòries de Tísner que he consultat per recuperar el nom del vaixell –al Diari de Barcelona del Xavier Pericay i del Ferran Toutain en dèiem barco–, del tot oblidat, en què Pere Calders va tornar a Catalunya he trobat una foto que vaig fer el setembre de 1999 durant un viatge de Santa Cruz, al sud de la badia de San Francisco, a Paso Robles, un poble de l'interior de l'estat, a mig camí de Los Angeles, on MP tenia i té una amiga. Una paisatge borrós capturat des del cotxe. Anàvem aleshores a visitar el lloc on es va matar James Dean –pura mitomania–, relativament a la vora de Paso Robles, per després continuar fins a LA, San Diego, Tijuana i Ensenada. La imatge no val la pena però crec que resumeix perfectament el meu estat d'ànim des de fa una eternitat o dos, i per això la deuria guardar entre les pàgines d'un llibre, sabent que un dia o altre, per alguna raó concreta, i potser oportuna, la retrobaria. Sempre a cavall entre dos punts fugitius i fugissers, borrosos, sense saber ben bé mai on vull ser de debò: si a Londres o a Barcelona.

En el seu llibre sobre Nova York, Eduardo Mendoza deia el següent per parlar d'aquests estranys sentiments que t'assalten de tant en tant, de pertinença i de relació amb el lloc en què vius o en què has nascut: "La verdad es que lo que ocurría en Nueva York me resultaba indiferente. Durante dos años no tuve otra idea que salir de allí y removí cielo y tierra para conseguir un traslado a Europa. Cuando por fin llegó ese traslado me di cuenta de que no podía dejar Nueva York. Yo fui el primer sorprendido…" El que passa a Barcelona mai no em resulta indiferent. Ni tan sols el que passa a Hong Kong o a Sao Paulo ni tampoc a Madrid. Però jo sóc també el primer sorprès quan, al cap de tres o quatre dies de caminar per la Via Augusta o la Rambla de Catalunya, fins i tot per la Barceloneta, em descobreixo amb ganes de sortir-ne corrents. I, tot i així, de tant en tant, hi voldria ser-hi de forma permanent.

El bloc és també una forma de mostrar-ho, un desig d'intervenir-hi. Com a passavolant. Fugint. Des d'un cotxe a tota velocitat. Com James Dean! Deixant-hi petjada i esperant no estavellar-me. La pandèmia es relaxa, però, i necessito canviar de registre. Ben aviat. En temps de màscares, he intentat treure'n la meva. O fer-me'n una de nova, més transparent.

103 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now