Search
  • Quim Aranda

Dia 60 i 61. 11 i 12.05.2020 / 'Babel', la papallona a les escombraries

Updated: May 13

He dormit molt malament la darrera nit. Feia molts dies que no dormia ni tan poc ni tan malament. Per què? El més fàcil seria atribuir-ho a Boris Johnson. És el meu ase dels cops preferit; compleix la mateixa funció que Quim Torra o Pablo Iglesias per a La Razón o El Mundo. Ahir (Dia 10), en una al·locució caòtica i confusa, el primer ministre del fregall ros al cap ens va dir que encara estarem dos mesos més, com a mínim i en el millor dels casos, aprenent a caminar cap a la nova realitat. Aquesta tarda, des del Parlament, s'ha contradit a ell mateix. Però és la norma que ha regit la seva actuació al llarg de la crisi. No és cap sorpresa.

La nova realitat. Un eufemisme com un altre. No tan horrible com el de la "nova normalitat" però que amaga els mateixos perills. No sóc capaç encara d'imaginar ben bé quin o com serà el nou territori que començarem a explorar les properes setmanes i mesos. Si al meu costat tingués John Henry Patterson (en la imatge de l'esquerra o superior, segons que llegeixin l'entrada en un ordinador o un mòbil) per guiar i cuidar de les meves passes, com a mínim em sabria protegit contra les feres que ens amenaçaran. Però un caçador de lleons, potser el més gran que mai va tenir l'Imperi britànic –i no és un elogi, sinó una constatació–, no serveix de res per acomodar les nostres vides a un nou entorn ple del virus, bèstia contra la qual les bales d'un BSA Lee-Speed Sporter in .303, l'arma que feia servir Patterson, no poden fer res. De fet, de vegades és tot el contrari; de vegades un caçador i un rifle és capaç de desfermar una tempesta global: allò de la papallona. (Segueixin, per favor, i s'adonaran de per què.)


És clar que la raó del meu insomni podria ser una altra de completament diferent. Res a veure amb Johnson. La raó pot ser molt més greu. I l'hi dec a un amic. Gràcies!


Perquè ahir (Dia 10), quan ja era al llit, amb un parell de missatges escrits i un de veu, el Josep Martí em va clavar la daga de la intranquil·litat al cor: “But, on the instant, came the sweep and flash of Jonathan’s great knife. I shrieked as I saw it shear through the throat; whilst at the same moment Mr. Morris’s bowie knife plunged into the heart.” Per sort, el meu cos no es va desfer en pols i cendres, com el de Dràcula, però la meva ànima sí va quedar prou tocada. En Pep em deia: "Em costa molt acceptar tot el que estem fent a cegues. Em costa acceptar la naturalitat amb què s'accepta el segrest. Perquè m'entenguis, Quim, estos dies ha hi arribat a la conclusió que tots els llibres que intenten explicar per què la dictadura va durar quaranta anys, com pot ser que durés quaranta anys, tot aquesta merda, podríem fer una foguerada per Sant Joan i cremar-ho tot. Només te cal mirar amb ulls crítics estos dos mesos per entendre que la por és un pegament molt eficaç i la norma pues és la norma, que… vamos, que si això hagués de durar deu anys, duraria deu anys, tio, i que els que ens tiraríem pedres som els que pensem que això no té cap ni peus."


Déu anys? Mare de Déu! En el document que ha presentat avui Downing Street com a full de ruta del desconfinament, s'apunta la possibilitat que, "en el pitjor dels casos, potser mai no podrem trobar una vacuna". Llavors, en aquest supòsit, la nostra vida sí que tindria un abans i un després; o un abans i un després molt més radical i definitiu que l'actual. Ara, de moment, encara confiem en què el miracle –com la meva àvia Maria confiava en la Verge del seu poble–, ja sigui vacuna o tractament, estigui només "a un any vista", com també es llegeix en el document del govern britànic. No hi ha cap certesa, però. Indefens i al llit, amb la guardia abaixada, les paraules del Josep m'han fet sospitar que, tot plegat, pot ser només un esquer que van repetint científics i polítics, i que s'anirà renovant cada cert temps: perquè ens convencem que hem de continuar respectant la distància física i la sacralització de l'aixecament de barreres entre els éssers humans; i perquè ens acostumem al futbol sense públic i a follar sense contacte, com ho feien el Woody Allen i la Diane Keaton a Everything You Always Wanted to Know About Sex * But Were Afraid to Ask, que utilitzaven una màquina, l'orgasmatron. Al cap i a la fi, els vermuts a través de Zoom i altres collonades que s'han posat de moda aquests dies només són un substitutiu de merda de la vida, encara que abans de tot plegat tinguéssim també una vida de merda. (M'he negat en rodó a prendre'n part en cap!) És possible, sí, que, de mica en mica, "el segrest" s'alleugereixi una mica. Però tots els que encara conservem la memòria dels temps normals, tots els que volem seguir conservant-la, som la llavor de la dissidència, individus potencialment exterminables, perillosos.


I un dia qualsevol, en una terrassa jivaritzada al 50 per cent del barri de Gràcia, de la place de la Contrescarpe o en la de l'American Bar de Londres de què parlava l'altre dia, algú se'n acostaria i ens xiuxiuejaria a l'orella el mateix que Winston Smith comenta a un vell atrotinat que troba en un encara més atrotinat pub de Londres (capítol VIII, Nineteen Eighty-Four) perquè vol saber de primera mà com era el món d'abans, el món d'ahir: "You are very much older than I am –said Winston–. You must have been a grown man before I was born. You can remember what it was like in the old days before the Revolution. People of my age don't really know anything about those times. We can only read about them in books, and what is says in the books may not be true. i should like your opinion on that. The history books say that life before the Revolution was completely different from what is now…"


El factor diferencial és la por, segons el Josep. La por, ja ho deia Hobbes en aquest llibrot impossible que és el Leviatan, és el que ens fa renunciar als nostres principis de predomini i sotmetre'ns a l'autoritat estatal. (La cita no és textual, però la idea, sí.)


A les 4.10 i de la matinada, quan ja en aquesta època de l'any les primeres llums del dia s'intueixen per entre els plecs de les cortines i de les persianes, m'he despertat. I si el maleït té raó? Deu anys més de "nova realitat" o "nova normalitat", de "distanciament físic" sense alçar la veu? L'esser humà s'acostuma a gairebé tot. El desig de supervivència és encara un pegament molt més fort que la por. Ja no he pogut dormir més, és clar; m'he posat a llegir. Tres articles. El primer, d'un col·lega, Marc Toro. Un text esplèndid des de tots els punts de vista: Fa més de cinquanta dies que tinc símptomes de covid-19 i no remeten. Merescudament, el reportatge s'ha guanyat l'espai central de portada del diari de l'edició impresa d'avui (Dia 11). El segon, una crítica demolidora a Boris Johnson. Potser no massa ben argumentada, escrita més amb els budells que amb el pinzell però eficaç; d'altra banda, l'articulista no diu mentida: Smart suit, brushed hair. It was just Boris Johnson's speech that was a mess, de John Crace, un dels columnistes de The Guardian. El tercer, una informació de la CNN: China hits back at so-called coronavirus 'lies' by US politicians as war of words escalates. La qüestió no és saber si la Xina ha mentit, quan i quant, que és gairebé segur que ho va fer, com em va dir el professor Andrea Crisanti fa uns dies; sinó com el president Donald Trump intenta descarregar la seva responsabilitat d'una gestió nefasta –ho diu Barack Obama, no jo– en els errors, la mala fe o, senzillament, la impossibilitat d'airejar els draps bruts en una dictadura. A hores d'ara, a més, és impossible no argumentar que Trump és un egòlatra miserable, un ésser probablement tan menyspreable com Xi Jinping.


Després de tanta dosi de realitat sense adjectius, encara que he intentat conciliar el son, ja no he pogut tornar a tancar els ulls. Voltes i més voltes, fins que continuar al llit no tenia ja massa sentit. He marxat al parc poc després d'haver escoltat els titulars del Today a les sis del matí, he corregut, he passejat, he respirat un aire pur i fresc, net de contaminació. A primera hora, al parc i a la ciutat, probablement a mig món, hi ha tant de silenci, que fins i tot és possible escoltar el cant dels ocellets per sobre de les informacions que em lliguen a la pandèmia.


Aquest matí (Dia 12) l'ambient al parc era igual que ahir: gloriós. Però una mica més fred. Al cel he vist un avió. No se'n veuen gaires, darrerament. Fins fa dos mesos, entre tots els aeroports que serveixen Londres hi havia no menys de mil cinc-centes operacions diàries. Ara no arribaran a la cinquantena. L'avió, majestuós en el seu descens cap a Heathrow, era un record dels temps d'ahir, dels old days before the Revolution or the virus. (La nova normalitat o realitat serà també abatre els avions? En nom de Greta Thunberg, potser?)

Des del parc ahir (Dia 11) vaig xatejar amb la Paula, la meva fillola: volia saber com va el seu embaràs. Tot bé, gràcies als Déus. La criatura es dirà Leo. No ho he pogut resistir i li he enviat el link de la cançó Avec le temps, de Léo Ferré. "És una mica trista i melancòlica, però és maca… A la vostra edat es pot escoltar sense nostàlgia… A la meva ja no", li he dit. I li he enviat un petó. "Quin descobriment –m'ha contestat–, no crec que es pugui escoltar sense nostàlgia…"

(A Léo Ferré el vaig poder veure en directe en dues ocasions, totes dues a Barcelona. La primera, a la plaça de la Catedral, durant les festes de la Mercè del 1985. Va actuar acompanyat de l'orquestra Ciutat de Barcelona. Vam anar l'Oriol Pradell, el Manel Peiró, la Marisa Mir… Potser algú més. L'home que va fer possible aquella actuació va ser el Joan Mateu, el mateix gerent de les primeres edicions del Barcelona Film Festival, que durant molts anys havia estat també al darrera de la Setmana de Cinema en Color de Barcelona. El mateix Joan Mateu, amic del Manu, va ser la persona que em va introduir a Guillermo Cabrera Infante, un habitual de la llavors Setmana, el juny de 1984. D'aquella actuació amb l'OCB, el Joan Mateu explicava que el Léo Ferré estava molt cabrejat amb els músics. "Molt funcionaris i molt poc músics", venia a dir. La segona vegada que vaig escoltar Léo Ferré in situ va ser a la sala d'actes de l'institut Francès, el febrer del 1988. Llavors només acompanyat del piano, com era prou habitual en el francès. Quan va acabar l'actuació vam anar a sopar a un restaurant del carrer Còrcega. No en recordo el nom. Hi havia, a més del Manu i la Marisa, el Joan Mateu, l'enyorat Ovidi Montllor, potser el Toti Soler… Jo estava allà de prestat, però hi era… Un privilegi. La memòria és un mecanisme totalment imprevisible. Ha estat en el moment en què he escrit que li havia enviat a la Paula el link d'Avec le temps que he recordat l'episodi de la plaça de la Catedral i de l'Institut Francès i del sopar…)


Ahir també vaig xatejar amb l'Elisenda, la mare de la Paula. Tot just acabava de sortir de l'hospital, primera hora del matí. Després de dos mesos, ahir, per fi ahir, li havien fet la prova del coronavirus. Demà (Dia 13) en coneixerà els resultats. Han trigat dos mesos en fer-li el punyeter test: sigui responsabilitat de qui sigui, del govern català o de l'espanyol, és una poca-soltada, una tremenda vergonya. Avui (Dia 12), per descomptat, hem celebrat el dia de les infermeres i infermers. La majoria no deuen cobrar ni 1.500 euros al mes i es deuen barallar per mantenir uns contractes miserables. També això és el món d'ahir i espero que no sigui el de demà.


Han estat dos dies intens amb la família Torres-Mansió. Perquè aquesta tarda (poc després de veure la compareixença d'Anthony Fauci davant del comitè del Senat que investiga la resposta de la Casa Blanca a la pandèmia) he parlat amb el Toni, el marit de l'Elisenda, el pare de la Paula. Tots bé, thanks God! Hem comentat la notícia del dia aquí: els 40.011 morts oficials, d'acord amb l'estadística, que hi ha ja registrats al Regne Unit. I que poden ser perfectament 50.000. Desastre absolut del govern Johnson. Com també ho és del govern de Pedro Sánchez, em recorda el Josep Martí amb raó.


Mentre enllesteixo l'entrada, un reclam a Twitter del Ferran Rodés –és l'editor del diari, però no el conec personalment; havia tingut l'oportunitat de parlar un parell de vegades amb el pare, el Leopoldo Rodés, per la seva vinculació com a patró de la Fundació del MACBA– m'interromp en l'escriptura i m'obliga a llegir un article, excel·lent, també, del Josep Ramoneda: En el contacte s'aprèn a viure. Molt millor que jo, Ramoneda reflexiona sobre què pot suposar la distància social, la mort de moltes coses: la mort de la vida, potser. Un crit d'alerta, doncs, per no retrocedir. Però, com evitar-ho; com superar la por?

Ahir, mentre tornava a casa des del Loyd's Park vaig tenir una visió que va acabar de malbaratar-me un dia que havia començat massa d'hora i de forma massa abrupta, amb una daga clavada al cor la nit anterior. Pujant per Mersey Road, a terra vaig trobar un munt de DVDs. Algú se n'havia desfet i els va llançar o els va col·locar al mig de la vorera, esperant que el primer passavolant se'ls endugués. Sense tocar-los, per allò del virus, hi vaig fer un cop d'ull. Em vaig trobar amb una còpia de Babel, una angoixant i magnífica pel·lícula d'Alejandro González Iñárritu. Una cinta que, vista ara, és la millor explicació dels desastres que pot desencadenar la globalització, una paràbola sobre com una prova de gratitud, un regal, un rifle Winchester M70 .270 mil·límetres, pot causar un seguit de desgràcies sense límit. El món interconnectat de manera tràgica. Potser la persona que se n'havia desfet l'acaba de veure i volia maleir els desastres de la globalització, i desfer-se'n per sempre, i tornar a la cabana, no sortir-ne mai més, no viatjar mai més; deixar-se consumir per la por. El resultat de la meva accidental troballa ha estat que he acabat el 12 de maig amb una bala d'un rifle de caça al cap després d'haver començat el dia 11 la nit del 10 amb una daga clavada al cor. Són els riscos de sortir a passejar pel barri massa d'hora, em diria el Rafa Ramos. També els riscos de tenir amics més intel·ligents que jo.


Un dia d'aquests proposaré als nens i a MP que veiem Babel. Cap d'ells no l'ha vista; jo sí, quan es va estrenar. Estic segur que, quan ho fem, MP li explicarà a l'Adrià que vam veure Amores perros, la primera pel·lícula d'Iñárritu, a Barcelona, quan ell era a punt de néixer: si es descuida MP, la criatura gairebé arriba al món al mig de la sala com a conseqüència d'alguna de les també angoixants escenes del film. Potser per això és tan cul inquiet.


Aquest matí (Dia 12) quan he tornat a passar pel mateix lloc, la pila de DVDs ja no hi era. Una altra globalització pot ser possible, la que reclama Ramoneda en el seu article. Però hem vingut al món a connectar-nos i interconnectar-nos, i sobretot a tocar-nos. Babel és córrer riscos? No, és viure-hi. A les escombraries no hi ha vida. Espero que ara, mentre enllesteixo l'entrada, algú estigui veient el DVD que jo no vaig recollir ahir del terra.



155 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now