Search
  • Quim Aranda

Dia 53, 54 i 55. 04, 05 i 06.05.2020 / Combat contra el tedi

Updated: May 7

Passejant amunt i avall, badant per arreu de Londres, m'he trobat en tota mena d'indrets que m'han portat a ciutats molt diferents i llunyanes. La ciutat global. En canvi, voltant per arreu del món que he tingut la sort de trepitjar, difícilment n'he trobat una que respiri i s'insinuï com Londres ho fa. L'afirmació deu ser tan agosarada com discutible; probablement també inexacta. Però estic disposat a defensar-la.

Ara mateix (Dia 4, 22.05 hores), m'instal·laria a l'American Bar de l'hotel Stafford –el carreronet que hi porta em recorda d'altres del nord de París o de l'única vila de l'illa grega de Telendos– a llegir una mica o a conversar amb algun amic/ga sobre la vida, la pandèmia, l'estiu que vindrà i que també passarà i sobre totes les oportunitats perdudes…


(Per exemple, per què no, la dona amb què em trobo aquest matí (Dia 6) mentre corro pel Lloyd's Park, i que ha aturat la seva carrera al meu costat, però a dos metres de distància, per preguntar-me quin és l'arbust que m'ha cridat l'atenció fins al punt que també he aturat la meva carrera sense fi per fer-hi una foto. Ella ha fet el mateix, després de veure'm i de veure l'arbust. Ha comentat que "necessitem imatges boniques i dolces, especialment aquests dies". Li he dit que no sóc jardiner, menys encara un constant gardener, i que desconeixia el nom de la planta, però que sí, que tenia raó, que aquests dies necessitem olors i colors. La diferència entre les dues fotografies, la que ha fet la dona i la que he fet jo, és que en la meva ella forma part del paisatge, un altre fantasma del confinament per a aquesta galeria d'estàtues personals i intransferibles. Per contra, ella només s'emporta de record l'arbust al seu mòbil, sense fantasmes. Jo seguiré encara una estona somiant amb les oportunitats perdudes, potser fins que hagi escrit aquestes línies, en un matí tan assolellat com trist: de cansament i de tristor. Aquest racó de Londres podria ser de qualsevol altra ciutat o no, imagino, i veig la dona arribant a casa seva i posant el mòbil a dins d'un gerro amb aigua perquè no es marceixi la planta que tot just acaba de collir. Una idea gairebé tan sensata com absurda; com aquella de Cabrera Infante i els Tres tristes tigres, en què les estacions arribaven als trens i no a l'inrevés. El vaig tractar per primer cop un matí de diumenge del juny del 1984 al bar de l'hotel Calderon…)

Seure a l'American Bar és una activitat tan agradable com córrer i trobar-te amb una desconeguda que pregunta pel nom dels arbustos. Molt més fins i tot. Perquè els bars són plens de desconegudes sense noms ni cognoms tampoc.


De l'American Bar m'estimo més la terrassa. Dos o tres whiskey sour després de les nou del vespre sempre fan veure el món d'una manera més acurada; és a dir, molt més confusa i incerta, com ho és en realitat. Però tots dos locals, el bar de l'Sttaford i el del Connaught, romanen tancats. Ja fa sis setmanes i dos dies. Per tant, m'haig de quedar aquí, esclavitzat i lligat a aquest ordinador que vull tancar sempre d'hora però del qual no aconsegueixo deslliurar-me'n, perquè quan ho faig em llança punxades de culpabilitat per no haver enllestit el que volia escriure, fos el que fos.


També està tancat el pub que hi ha més a prop de casa, The Chequers, nom de pub per excel·lència, gènere literari per si mateix en aquest país, sobre el qual, n'estic convençut, s'han fet tota mena de cultural studies, com els que fan els col·legues de MP per distreure's i deslliurar-se del tedi amb què s'enfronten fent classes sobre les seves especialitats. "La literatura és sempre una fugida del tedi i jo he combatut l'avorriment omplint paper", deia Pla. Això fan acadèmics i fem els periodistes, raça peculiar amb una ploma entre els dits.

A diferència del que explicava George Orwell en un famós article del 1946, publicat a l'Evening Standard, The Moon Under Water, jo no en tinc cap, de pub favorit; ni tan sols sóc un home de pubs. No m'agrada el menjar que hi donen, car i dolent, generalment, ni m'entusiasma gens la cervesa: la molta oferta que hi ha m'atabala. Només en bec Budwiser o Estrella si les tinc a l'abast; i si no, alternatives equivalents en color i tast, poc més que aigua, dirien els més exigents. Orwell sostenia que el millor del seu pub tan ideal com inexistent, Moon Under Water, no era pas la cervesa sinó el que la gent anomenava «atmosphere». Doncs, bé, a mi, al cap d'una estona, la dels pubs de Londres em resulta asfixiant. Potser perquè alguns són plens de literatura. O per la moqueta, bruta.

L'American Bar i altres establiments semblants de la ciutat em recorden un local que sovintejava a la Barcelona de finals dels vuintanta i principis dels noranta, fins que el van tancar. El Victori, al passatge de la Concepció, on em deurien portar per primer cop la Dolors Genovès i la Susana. Hi arribàvem tard, un cop havíem deixat la feina enrere, i hi podíem restar fins encara més tard. Però arribessis a l'hora que arribessis, el Victori sempre feia la impressió que tot just acabava d'obrir, i com si sempre fos la primera vegada, és clar. Al principi del capítol 4, Terry Lennox, un dels personatges capitals de The Long Goodbye, diu a Philip Marlowe unes poques frases que sempre he pensat que s'adiuen perfectament a l'atmosphere d'aquell local. M'hi trobava molt més a gust que al Dry Martini. "I like bars just after they open for the evening. When the air inside is still cool and clean and everything is shiny and the barkeep is giving himself that last look in the mirror to see if his tie is straight and his hair is smooth. I like the neat bottles on the bar back and the lovely shining glasses and the anticipation. I like to watch the man mix the first one of the evening and put it down on a crisp mad and put the little folded napkin beside it. I like to taste it slowly. The first quiet drink in a quiet bar –that's wonderful." Marlow hi està d'acord.


Hi ha dies, ho he dit abans, en què tot és tedi i m'haig de limitar a escriure del no res, a omplir el bloc no pas explicant què he fet, que en general no té cap mena de rellevància, sinó sobre què m'hauria agradat haver fet. Construeixo una imatge tan artificial com… irreal de mi mateix…? El públic em demana que segueixi? No, ningú no em demana res, menys encara que continuï. Una autoimposició que m'esclavitza prou (sempre he calculat malament tots els esforços), i que de tant en tant em fa pensar en com haig d'acabar aquest bloc i quan. Hi ha dies, especialment d'aquest confinament per raons òbvies, que tinc la sensació –com deia Raymond Chandler– que "I have lived my life on the edge of nothing". L'hi va dir així al seu agent literari de Londres poc abans de morir. Frank MacShane ho explica a la biografia de l'escriptor, publicada el 1976. Chandler, encara que s'identifica amb Califòrnia, va estar molt lligat a Londres, on es va traslladar de criatura amb la família. Al final dels seus dies, quan hi tornava, s'hostatjava al The Connaught. Però que recordi, no hi ha cap placa a l'hotel que ho esmenti per enlloc. Personatges molt més il·lustres, deuen considerar, com el general De Gaulle durant la Segona Guerra Mundial, hi sojornaven. L'hotel Ambos Mundos, de l'Habana Vieja, sí que fa honor al seu sant, Papà Hemingway: a l'habitació 551 hi ha una mena de petit museu. Tots dos eren alcohòlics coneguts. Aquests dies no deu haver-hi ningú que visiti aquella mena d'altar laic. La pandèmia també s'emporta per endavant tota possibilitat de mitomania. En alguns casos, per a bé, cal dir. (Un cas: fa molts anys, vint-i-quatre, crec, Josep Espriu em va obrir les habitacions del pis dels Jardinets de Gràcia on sempre havia viscut el Salvador, el seu germà. Ho tenia tot com si el poeta encara visqués. El que més em va impressionar, i per això ho recordo tan bé, va ser el lavabo. Veure-hi la barra de sabó amb què s'afaitava, les fulles d'afaitar –un equip de policia científica hi trobaria ADN, probablement–, el raspall de les dent, les pintes… M'estimo més la casa museu de Sherlock Holmes, al 221b de Baker Street. La ficció és més estimulant, s'hi poden afegir detalls sense por de violacions.)


(Dia 5) Acabo la jornada molt tard, però no tant com l'acabaria per causa del bloc, després de deixar avançada una peça per a l'endemà (Dia 6) i comentant amb l'Alex Gutiérrez, el cap de Media del diari, com seria d'interessant –i probablement complicat– fer un tema sobre l'adulteri en temps de coronavirus. M'ho diu arran de la 'noticia del dia'. Ja ho vaig comentar al principi d'escriure el bloc. Se'm va passar pel cap la dificultat de l'adulteri, el malbaratament d'oportunitats que són, sobretot, la possibilitat de somiar mons diferents plens de coneixences.


La 'notícia del dia' ha sigut la dimissió del professor Neil Ferguson, de l'Imperial College, per haver permès a la seva amant, una dona casada, amb dos fills, etcètera, trencar les regles del distanciament social i del confinament, i visitar-lo al seu pis de Londres en dues ocasions. L'ha publicada el Daily Telegraph a darrera hora de la tarda, a temps per desbaratar anteriors previsions i feina ja feta. Ferguson, assessor científic del govern, ha sigut un dels homes claus en el canvi de rumb del govern Johnson a l'hora de proposar el confinament. El Telegraph i el Sun l'anomenen Professor Lockdown. EL titular d'avui (Dia 6) del Sun bat rècords de grolleria. "El professor Lockdown trenca el lockdown per treure's (o abaixar-se) els pantalons". Com si els lectors ja no importessin a l'hora de vendre diaris. Potser, de fet, és que The Sun ja no en ven. Ni el Telegraph.

Ferguson no ha estat l'únic que s'ha saltat les regles. Avui (Dia 5) també s'ha sabut que el mateix Johnson va fer cas omís dels consells dels seus assessors científics. El 3 de març li van advertir que deixés d'encaixar mans en els actes públics en què participava. Però va continuar fent-ho. Com el seu pare, que tampoc no volia fer cas dels advertiments que el seu fill donava a l'opinió pública britànica, de no anar als pubs, Boris Johnson es creia per sobre del bé i del mal. Els fets van demostrar que no ho estava. I s'han sabut encara més coses. Per dir-ne una, que el 12 de març el govern va decidir que no calia fer tests massius. El mateix dia Johnson deia que "molts perdrien els seus éssers estimats abans d'hora". Però la veritable notícia del dia 5 de maig ha estat que el Regne Unit ha superat Itàlia en nombre de morts. L'afer de Ferguson amb la seva amant ha servit avui (Dia 6), especialment al programa Today, de BBC Radio4, per amagar la realitat; per fer mans i mànigues i evitar cap mena de crítica al govern.


Per fortuna, i mentre acabo aquesta entrada ho estic veient (Dia 6), el cap de l'oposició, Keir Starmer, pregunta a Johnson, al Parlament, per què és va abandonar la política de realització de tests massius a mitjans de març quan ahir (Dia 5) el cap científic del govern va dir que hauria estat "beneficiós" haver augmentat més ràpidament les proves del Covid-19. Ho va dir en una resposta als diputats que avaluen com el Rege Unit s'ha enfrontat a la pandèmia. La raó que Johnson, amb molts circumloquis, ha donat a Starmer, és que el Regne Unit no tenia capacitat per fer-los. No és gens estrany que el veritable motiu fos la poca seriositat amb què el primer ministre es va prendre l'amenaça de Wuhan durant els mesos de gener i febrer. Ferguson dimiteix "per un error de judici", com ha dit ell mateix en un comunicat tan estereotipadament britànic com asèptic, però Johnson vol continuar treient pit. Fins a quan? És tedi però també o sobretot és fàstic.


Es possible condensar tot el que ja se m'acumula a les espatlles i al dits dels darrers tres dies en una poques línies? No. Qualsevol idea que no escric, encara que no valgui per a res, és una idea perduda, que ja no tornarà. Com les vivències viscudes i les no viscudes.


El confinament pesa i més de 50 dies després em continuo demanant per la utilitat d'aquest bloc. Mentre estàvem reunits al voltant del sopar que ha cuinat l'Adrià, MP ha dit aquesta nit (Dia 5) que "portem massa temps tancats". Té raó. I cada dia s'assembla més a l'anterior i és probable que al següent, i la sortida del túnel encara es veu tan llunyana com lenta. Aquestes notes només son una forma de combatre la sensació de viure temporalment "on the edge of nothing"; de fer front a l'avorriment. Hi ha jornades que no val la pena que parli del que he fet perquè no he fet res, sinó del que m'hauria haver agradat fer: abans d'ahir a la nit (Dia 4), quan vaig començar a escriure aquesta entrada, veure el món des de la terrassa de l'American Bar a través d'uns quants whiskey sour… Millor encara? Doncs des del saló del Victori, una nit del 1992 o del 1989. Al cap i a la fi, a més de la Moreneta de Mayfair, com a símbol d'una Catalunya encarcarada al cor de l'opulència londinenca encara més encarcarada, la ciutat també te racons que em porten a Barcelona, la meva única… Pàtria? No, en absolut. És molt més profund.


Parafrasejant el Paul Morand de Venecias, "si tota existència és una carta expedida anònimament", la meva porta dos mata-segells. Barcelona i Londres. "El destí m'hi ha instal·lat [a Londres], sovint sense que jo ho sabés, però, per descomptat, no de forma lleugera." Algun dia potser hi trobaré el sentit.

111 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now