Dilluns, dia 16, havia de volar a Barcelona. Però dijous, dia 12, ja vaig decidir que no ho faria. M’havia despertat de matinada, com em passa sovint, vaig escoltar el discurs de Donald Trump dient que prohibia els vols des de l’espai Schengen als Estats Units i crec que en aquell precís moment vaig prendre consciència del devastador impacte que la crisi del coronavirus tindria entre nosaltres com a societat, amb independència dels costos personals que cadascú de nosaltres pugui patir o que pateixin els seus familiars i amics més directes.
El Josep Maria Fonalleras va començar el seu dietari de confinament evocant El quadern gris, de Josep Pla. 1918 “Com que hi ha tanta grip [l’anomenada grip espanyola], han hagut de tancar la Universitat…” Etcètera…
El cap i la situació que vivim, i que es viu a Catalunya i Espanya, o Itàlia o que s’ha viscut a la Xina –sobretot m’ha impactat veure què passa a Europa, per raons egoistes però crec que comprensibles– m’ha dut a recordar un altre llibre, Rosa Krüger, de Rafael Sánchez-Mazas. El va escriure mentre vivia confinat a l’ambaixada de Xile al Madrid de la
Guerra Civil, durant el 1937. Si en sortia, no sobreviuria. Durant el dia escrivia els capítols que a la nit llegia a qui, com ell, allí s’hi havien refugiat.
La novel·la, que vaig llegir el 1984 –quan l’editorial Trieste la va publicar– no l’he tornada a llegir. Per tant, gairebé no la recordo. Però sí puc dir que no em va desagradar gens, malgrat que Sánchez-Mazas no era de la meva corda, prou obvi, però tampoc Céline o Torrente Ballester ho han estat, ni s’havia convertit encara en un dels dos herois de Soldados de Salamina.
Doncs bé, escric aquestes línies amb el record de Pla i Sánchez-Mazas al cap amb la intenció de deixar un testimoni, un més, amb què potser els que ho llegiu us sentireu identificats, ni que sigui en una frase. I també escric per no angoixar-me massa.
I vull compartir que, a hores d’ara, el que més em preocupa és l’impacte econòmic general, no pas el sanitari, que d’una manera o una altra, amb víctimes, en nombre de vegades molt elevades, superarem.
Però, ¿com es tornarà a posar la màquina de l’economia en marxa? ¿Com es compensarà a tothom, i sobretot a tots aquells que depenen d’un sou o dels ingressos d’un autònom, per tot el que hauran o poden haver perdut? ¿Qui voldrà entomar les inevitables pèrdues que ja hi ha per a l’economia? Quan s’aixequin les mesures restrictives, quins governs li podran dir als seus administrats, bé, vostès no es preocupin per res, aquí tenen, X milers d’euros per tornar a començar, sense interès, sense necessitat que els torni mai, només perquè pugui considerar l’episodi del Covid-19 un malson sense conseqüències?
Lamentablement, la mentalitat que observo en els responsables del Banc Mundial, de la Comissió Europea, del Fons Monetari Internacional o, fins i tot, en Foment del Treball i en un sector del Govern espanyol, és la mateixa de sempre. I ha quedat clar que no estem en una situació de crisi com la del 2008. És molt pitjor. Infinitament pitjor i cadascú actua pel seu compte. I si no, que li diguin a Boris Johnson.
Davant d’un fet excepcional, històric, mesures excepcionals. Write-off!!
Comentários