Més d'hora que de costum, a les 7.10 a.m., ja m'he plantat al Lloyd's Park. Sol i fred. He observat una mena de relaxat ambient de diumenge perpetu, però com si fos més tard: quarts d'onze, posem per cas. Molts veïns han descobert aquest matí que podien no anar a la feina –una vida més feliç?; no necessàriament–, que tenien coartada per fer-ho, i han aprofitat el cel sense núvols i alguna ventada de primavera per complir amb l'exercici diari recomanat pel primer ministre Johnson. Cal mantenir el cap clar i la moral alta durant els propers dies de… Confinament?
A mitja tarda, el seu homòleg irlandès, Leo Varadkar, s'ha negat a fer servir la paraula: "Jo no en diria així", ha dit, mentre informava que ampliava les mesures restrictives que ja afectaven des de fa deu dies a escoles i biblioteques i llars d'infants. La república tanca pubs, teatres, cines, espectacles esportius. Fins al 19 d'abril en el millor dels casos. Una vida sense socialització o amb la socialització ininterrompuda. Com a tot arreu
El que no s'atura és l'entrada de notícies. De males notícies, aquí i allí. I em pregunto què faig? Un dietari. De què serveix? I què fem els mitjans de comunicació en casos com l'actual? El Telegraph té a la portada virtual un comptador de casos i de morts, dues xifres màgiques que indiquen el minut i el resultat del partit. Macabre? Cridaner? Informatiu? Tot alhora, potser. Sempre m'ha agradat Graham Greene. Des de molt jove. Algun dels seus llibres els rellegeixo un cop a l'any. I em continuen emocionant. Reflections és un recull d'articles diversos, desiguals, comentaris de viatges, sobre cine, que abracen seixanta anys de la seva producció. Recordo sovint un apunt sobre el paper dels periodistes en situacions de desastre, que Greene llança com una moneda a l'aire poc abans de pujar a un avió militar que el portarà al front durant la guerra d'Indochina. "Sempre tinc una certa sensació de culpabilitat –escriu– quan em veig en el paper de civil, turista, més en concret, en les regions de la mort: al cap i a la fi, mai no es visita una zona catastròfica sinó és per prestar ajuda. Un se sent un mer voyeur de la violència, tal i com em vaig sentir fa dos anys durant l'atac a Phat Diem." Aprofitaria l'experiència per incloure-la a la novel·la L'americà tranquil.
Des de saló de casa, la cuina o l'oficina, amb el portàtil al davant i el telèfon al costat, em sento una mica "turista en les regions de la mort". Però ja no és un viatge professional a l'Afganistan, Síria o l'Iraq, que no he fet mai. Ara és la vivència retransmesa des del Palacio de Hielo de Madrid o des d'Igualada o des de qualsevol dels hospitals de Londres, assetjats per l'enemic o a l'espera de l'assalt definitiu de la famosa corba, com ho estava a la fortalesa Bastiani el capità Giovanni Drogo a El desert dels Tàrtars, de Dino Buzzati. Drogo hi va consumir la vida guaitant l'enemic, que per fi arribés i li donés l'oportunitat de fer un acte heroic. Jo, en canvi, només faig un dietari. Potser, l'únic valor que tindrà serà que entre tanta informació tracto de deixar allò que m'importa, personal i col·lectivament. Destriar el gra de la palla.
Però no ho deixo tot, és clar. El pudor em venç. En un restaurant de la platja del Palo, a Málaga, en una nit de febrer del 2008 plena de copes i rialles, amb la cosina eixerida de què parlava fa uns dies i la presència com a testimoni, entre d'altres, de José Antonio Garriga Vela, l'editora Olga Rodríguez (Candaya) em va dir, mesos després que s'hagués atrevit a publicar la meva primera novel·la, que el gran defecte que tenia és que tothom era massa bo. Probablement, tenia raó. Però jo volia parlar de la família per deixar-la en bon lloc, per contar una història d'heroisme quotidià, la dels immigrants, no per explicar missèries. La literatura com a enaltiment i homenatge. Em vaig autocensurar? Sí. Aquí també ho faig.
Per exemple, aquesta tarda m'ha trucat un amic des de Barcelona. Un amic dels que se'n diu en high places. Si reproduís aquí, ni que fos els trets generals de part de la conversa, el trairia. No ho he fet mai i no tinc dret ni ganes de fer-ho. ¿Quin és el límit permissible de l'honestedat quan escrius un dietari i publiques cada entrada immediatament després de fornejar-la? De la mateixa manera, em guardo molt de comentar articles que llegeixo a la premsa catalana i espanyola. Alguns, indecents i mesquins. Em buscaria més enemics dels que potser ja tinc. De moment, no val la pena. Algun dia, potser.... L'avantatge de ser un ciutadà del tot anònim al Regne Unit és que puc dir el que penso tant de Boris Johnson com de la reina d'Anglaterra. A ningú no l'importa.
Abans d'anar a dormir llegeixo que Guardiola i Messi donen un milió d'euros cadascú per ajudar en la compra de material sanitari. Ahir, la premsa britànica destacava que Mourinho ha esta col·laborant en un centre d'assistència per a la gent gran. Tots units en la mateixa batalla per, després, continuar com fins ara, oi? Millor tampoc no dic el que penso. És clar, sense qüestionar la sincera generositat de les seves accions. Al cap i a la fi, jo només escric un dietari mentre veig, hipnotitzat, el comptador macabre del Telegraph.
Comments