Avui és l'aniversari de ma mare. Fa 88 anys. Malgrat que ara és una persona que en depèn d'una altra –viu amb ella–, ha superat amb penes, treballs i dolors la factura i les fractures a què una vida de feina sense descans la va sotmetre ara fa quasi dos anys. Atesa l'edat, forma part del grup de risc o de més gran risc. No surt al carrer i els germans la van a veure poc o molt poc; o no hi van, en tot cas, sempre a distància prudencial, social. Avui ens hauríem vist com de costum, ella amb l'Ipad i jo amb el Mac, però l'Ipad se li ha desconfigurat i no sap com tornar-lo a endreçar. Com la vida a tots plegats, també desconfigurada, potser la millor metàfora dels temps que no vivím.
Hem parlat per telèfon, però. Ja ho fèiem, això, quan vaig traslladar-me a Londres, llavors amb l'època digital només a les beceroles. Com jo mateix pensava per no pensar-hi gens, ma mare em deia tres o quatre setmanes enrere: "Eso es como una gripe normal y nos quieren asustados." Se'm va acudir dir-li que, amb o sense grip, normal o anormal, sempre ens voldrien espantats. Per fi ho han aconseguit.
George Orwell ja en va parlar, d'això, en termes que jo mai no sabré fer-ho a La revolta dels animals. La por és la millor eina del poder per exercir el control sobre la gent. Ara, qui més qui menys, en té. De perdre la vida, uns o molts; de perdre la feina, milers o milions, encara que en milers de milions de casos sigui una feina de no res…
Després del diluvi, lamentablement plourà foc! Pensar en una recuperació ràpida, en forma de V, és somiar truites, no entendre la psicologia social, no entendre el capitalisme o dedicar-se a la política. A la convencional. A la del dia passa, any empeny. N'hi podria haver una altra, és clar. Però si arriba, la revolució m'agafarà ja una mica massa gran i amb nivells d'entusiasme potser no tant escasos com Espanya o el Regne Unit d'equips de protecció i mascaretes contra la punyetera pandèmia però gairebé.
Ja fa dies que sobrevola un debat interessant en tot aquest deliri que patim. El comentava al matí amb l'amic Josep Martí. Ahir, Trump en parlava, de fet. I el vicegovernador de Texas, un tal Dan Patrick, també acaparava algun titular de premsa gràcies a la cruesa de les seves afirmacions. "Per quatre vells que s'han de morir, i que es moririen irremeiablement, no malbarataren tota l'economia, oi?", venia a dir. Després, a migdia, he llegit al Telegraph un article que apuntava en la mateixa direcció. No haurem fet un gra massa? Algunes frases: "Tot i que no necessàriament posem en perill la prosperitat futura del meu net i de la seva generació [amb les mesures de confinament], segurament arriscarem el benestar a curt termini de milions de negocis i empleats. El nostre enfocament es basa en una incapacitat per comprendre les dades sobre les quals es basen les decisions dels governs. El percentatge de morts per coronavirus és superior a 400 i es dispararà en les properes setmanes, provocant alarma i pànic. Hi haurà moltes famílies de dol. Però si us dic que la setmana passada van morir 11.000 persones al Regne Unit, això us faria més por? En qualsevol any normal morim 600.000 de nosaltres. Molts dels quals a què se'ns endurà el coronavirus haurien estat en aquestes xifres anuals de mortalitat potser després de contraure la grip o la pneumònia."
Salvar vides o salvar l'economia? Però, quina economia? Mentre sopem, ho parlem amb l'Adrià, la Júlia i la MP. L'Adrià, que com tothom ha vist trencats els seus projectes immediats –una conferència a les Nacions Unides i un curs universitari d'estiu als Estats Units; se'ls va buscar ell mateix i va aconseguir les beques necessàries per finançar-los; altrament hauria estat impossible– considera insostenible la situació a mitjà termini. Potser té raó. Però la situació ja era insostenible i no ho vèiem. O no la volíem veure. Ara, de moment, s'ha fet voluntari de l'NHS per ajudar en tasques com repartir menjar a la gent gran reclosa o medicines o per trucar-los i xerrar amb ells… O encara per contribuir al noble esforç de la propaganda en la lluita contra el virus. La propaganda és clau en tot combat col·lectiu contra l'enemic, encara que sigui un d'invisible. Propaganda i por.
El primer ministre ha anunciat en la seva conferència de premsa diària que en les primeres 24 hores des que el govern va fer la crida a reclutar "un exèrcit de voluntaris" s'hi han apuntat 405.000 persones. "We're all in this together", com el títol de la cançó del musical High School, és la frase que va fer fortuna l'any 2010 quan David Cameron va guanyar les eleccions i va començar a retallar a tort i a dret. S'havia salvat el sistema financer, a la caixa del Tresor només hi havia teranyines –deien– i calia fer ajustos. Les deficiències i les desigualtats estructurals històriques del Regne Unit es van disparar. La gig economy ho ha dissimulat fins a la gran aturada. A moltes parts del món, l'Índia, l'Amèrica Llatina, l'Àfrica, la gig economy és, només, l'anar fent, el dia a dia, el trapicheo. Ara ja no tenen ni això.
Poc abans de seure a escriure aquesta entrada, avui en companyia de Charlie Parker, he estat veient les notícies de Catalunya i d'Espanya... Acumulació terrible de desgràcies que s'afegeix a la informació d'Itàlia o a la del mateix Regne Unit, que aviat competirà per un espai en els titulars globals. Els propers dies seran durs i els que vindran més tard, i més tard, encara seran pitjors, i la imaginació i el sentimentalisme em derrota, després d'un llarg dia, però plàcid, al cap i a la fi, perquè jo no estic en cap UCI, ni al llit ni atenent ningú, sinó a casa, escrivint. Llavors ploro en silenci i d'amagat, plors de desconcert, intentant recordar les paraules de Dickens a Grans esperances: "Bé sap Déu nostre senyor que mai ens debem avergonyir de les nostres llàgrimes, que plouen sobre la pols encegadora de la terra i recobreixen els nostres cors endurits." Llàgrimes, potser, perquè avui he faltat a la meva cita al parc i no he trobat el to. Però no demà.