top of page
Search

Dia 15 i 16. 28 i 29.03.2020 / Ciutat sense cotxes

Writer's picture: Quim ArandaQuim Aranda

Dia 15: Fa cinc dies que estem en una mena de confinament si fa no fa relaxat; de fet, com diu el col·lega i amic Rafael Ramos, "de hecho, ni siquiera sabemos si estamos realmente en cuarentena". Potser els propers dies ens escanyaran una mica més. De moment, encara he pogut anar corrent al parc des de casa. Forrest Road estava inusualment deserta. En un dia ordinari, durant els tiempos normales, no hauria pogut fer-ho pel centre de la calçada sense que un camió o un cotxe no m'hagués aixafat. Estranya sensació de domini, ocupació de l'espai que deixen els cotxes, i també de solitud: la força del costum. Espectacle quasi apocalíptic, trencat només per dos vehicles, que irrompen a l'escenari com si sortissin del passat. El més de març, a punt d'acabar, tindrà 31 dies. Però ja sabem que duraran anys, i que els darrers quinze dies ens han canviat com si n'haguessin passat quinze o cent.


Els semàfors de Londres deixen poc temps als vianants, no més de deu segons, per creuar avingudes, de vegades, de vint metres d'amplada. Quan ma mare ha vingut a visitar-nos de tant en tant, sempre es queixava d'aquest detall: una diferència amb Barcelona, sens dubte, que jo també observava. Però ara vivim en una ciutat sense cotxes i els que romanen aparcats, la immensíssima majoria, semblen restes arqueològiques d'una civilització derrotada. També de la civilització? No necessàriament. Però no sóc optimista.

Una hora i escaig després, de retorn a casa, m'assalta una idea ben estranya. Mentre corria he escoltat a les notícies del programa Today (BBC4) que potser les mesures de seguretat, el famós distanciament social, s'hauran d'allargar durant mesos. I els teatres? I els cinemes? I les presentacions de llibres? I els actes culturals? I el futbol? Ja no hi podrà haver estadis plens, ja no podràs abraçar-te a l'amic o l'amiga quan el teu equip faci un gol. Però, és clar, a qui l'importa ara un gol, encara que sigui un de Messi? Potser, de fet, el retorn a la nova normalitat serà que un gol, ni que sigui de Messi, tampoc no ens importi mai més (Sobretot, després de llegir que el Barça segueix "sense arribar a un acord amb els futbolistes per retallar[-los] el sou". A què esperen? No arribaran a finals de mes?). El futur serà diferent o no serà.


També, en aquest estrany batibull de deliris matinals que m'han assaltat, se m'ha acudit que l'adulteri ja no serà pas una possibilitat real. Serà una activitat de doble risc: l'habitual i el del contagi.


Potser una vacuna acabarà amb la malaltia, però potser també ens caldria una cura que vagi més molt més enllà de la biologia, com la que practica Hans Kastorp al sanatori de la clínica Berghof.


A mitja tarda, en el xat dels col·legues del diari entra una informació sobre Portugal. Lisboa decideix regularitzar a tots els immigrants pendents d'autorització de residència perquè no es quedin enrere. A propòsit d'aquesta notícia, des del carrer del costat, també mig confinada com jo, la Lola em recorda el títol del tercer àlbum de Siniestro Total: Menos mal que nos queda Portugal. Santa raó! "El álbum es el mejor de Siniestro. La banda se llamaba antes «Mari Cruz Soriano y los que tocan el piano». De gira por Portugal, tuvieron un accidente de coche que resultó en que el seguro les dio siniestro total. Y cambiaron su nombre." A la Lola li agraden o li agradaven molt. I amb més raó encara podem dir "menos mal que nos queda Portugal" després d'escoltar al primer ministre, António Costa. Repugnants paraules es van sentir al Consell Europeu de dijous, va dir.


Amb altres formes, Ambrose Evans-Pritchard, del Telegraph, diu el que és ja una evidència. "El projecte de la Unió Europea en 'perill de mort' si s'abandona a Itàlia i Espanya". Potser seria el moment que nasqués la Federação das Repúblicas Ibéricas, capital federal, Lisboa. Ens estalviaríem molts mal de caps?

Dia 16: Aquest matí m'ha trucat E. Ja ho he dit abans aquí, en alguna altra entrada. Treballa en un hospital de l'àrea metropolitana. Han hagut d'improvisar ulleres protectores amb portafolis de plàstic transparent a què ha posat gomes per fixar-se-les al cap. No tenen bates i les mascaretes les fan servir tres dies. No és cap consol, però la situació al Regne Unit no és molt millor. La manca de material és generalitzada arreu. Ningú no estava preparat o no s'ha volgut o pogut preparar. Un mes enrere, però, el govern britànic assegurava que ho estava. I potser l'espanyol i el català i… I ara hem descobert que no ho estaven i que no ho estàvem. I, com deia E, amb la sensació de ser la "infanteria". Enviat al front, i a pit descobert. "Tenim la sensació que estem tots infectats a l'hospital", m'ha dit. Tan de bo no sigui així!


Però el que més m'ha impactat del seu relat, malgrat tot, molt seré, és el que ha comentat del silenci que ressona a l'hospital. Tothom està sol i cap malalt no crida a infermers o infermeres o auxiliars com tenien per costum: «Nen, porta'm això!», «nena, porta'm allò!». Un hospital sense els sons habituals, carrers sense cotxes. Silenci. La televisió, la britànica, l'espanyola i la catalana mostren els aplaudiments, però. Aplaudim per a nosaltres mateixos, per apaivagar la mala consciència del maltracte que els hem donat fins ara. El silenci l'escolta E. i tots els seus companys i companyes.


"Cada uno produce su silencio como un latido/ como una esperanza y ansia que esa tregua rigurosa nos deje la concordia entre las manos." Benedetti era molt optimista.





86 views0 comments

Recent Posts

See All

Kommentare


Subscribe Form

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

bottom of page