Al Lloyd's Park també es veuen nens. Fins i tot ben d'hora, que és quan baixo, ja n'hi ha que van amb els pares i els germans. Corren, caminen fent tentines els més menuts, circulen en patinet o en bici d'altres. Aquest matí, una de les criatures amb què m'he creuat m'ha fet pensar en un acudit de Woody Allen: de la pel·lícula Manhattan. El marrec tindria entre 4 i 5 anys. Anava en un bici de les que no tenen pedals. S'havia separat del pare uns trenta metres, una mica més, tal vegada. De sobte, ha fet un estrany i ha caigut. No duia casc. S'ha fet mal, segur, he pensat. Jo era pràcticament a la seva alçada però separat per uns tres metres i mig o quatre, a l'altra banda del passeig arbrat pel que corria. Plorava amb desconsol. La meva primera reacció ha estat anar cap a ell i abraçar-lo i agafar-lo mentre no arribava el pare, que ha arrencat lentament a córrer, primer sorprès per la patacada, després espantat i, per fi, reaccionant ràpidament quan s'ha adonat de l'infortuni i la llunyania. A mig complir la meva missió de rescat, però, m'he aturat. He obert els braços, he mirat al pare i m'he limitat a esperar, a la distància de seguretat establerta. Per sort, després que arribessin les urgències paternals, he pogut comprovar que només havia estat un ensurt i una rascada a la cama i a les mans que li deixaran unes bones nafres durant bastants dies.
Quan he tornat a la rutina del meu carrusel pel parc, Woody Allen (Isaac) se m'ha aparegut al davant. Just al voltant de la taula del restaurant Elaine's, parla amb un amic (Michael Murphy, Yale), la seva dona (Anne Byrne Hoffman, Emily); els acompanya també Mariel Hemingway, Tracy, la molt joveneta novia d'Allen a qui deixarà per Diane Keaton, Mary, per penedir-se més tard, evidentment.
Issac, una mica engatat, diu:
–Escolta, t'ho explicaré amb un exemple. Si nosaltres quatre tornem passejant a casa pel pont, i una persona s'estigués ofegant, tindríem el valor, tindria cap de nosaltres el valor de llançar-se a l'aigua gelada i salvar-la de la mort?
Yale:
–Per llançar-se a l'aigua i salvar una persona que s'ofega?
Issaac:
–Mira és que… és que és una pregunta crucial, saps? Jo, és clar, jo com que no sé nedar, no m'hauria de plantejar el problema.
Si jo no hagués estat pare, potser ni tan sols hauria fet el gest d'anar cap al nen. O potser sí, no puc saber-ho. En tot cas, estic segur que alguns haurien pensat: "Un marrec que se la fot, ja s'ho farà el pare, que jo estic molt entretingut amb les collonades del mòbil…" Però quan m'he aturat en mig de l'operació de salvament m'he sentit una mena d'ésser humà insensible: mirava l'escena però no feia res. (O, en tot cas, incoscientment, potser em limitava a emmagatzemar l'experiència per poder explicar-la més tard, davant de l'ordinador.) Després he intentat calmar la meva mala consciència. El pare m'ha ajudat. Si hagués tocat el fill, potser hauria estat pitjor, oi? Cap a quina humanitat anem? Almenys, de moment? Per quan de temps? Haurem de donar abraçades i petons amb profilàctics? Inventaran preservatius per a la boca? Com faràs amb la llengua? Absurd, tot plegat, oi?
El príncep Carles abandona el seu autoconfinament. La BBC ofereix unes imatges de l'hereu aplaudint al personal del Servei Nacional de Salut la nit de diumenge, des del seu castell de Balmoral. Ganes de vomitar. La pornografia informativa no té límit enlloc.
El bombardeig d'informació menys propagandística no s'atura, és clar. El periodisme, l'ofici més maco del món, segons diu Josep Martí Gómez en un llibre que promet molt més del que a la fi dona, és una feina ben estranya. No en sabem de res, o de coses molt i molt concretes, però podem parlar de tot sempre i quan fem servir les cometes per citar uns altres i els seus coneixements o les seves intoxicacions. És clar, hi ha molts especialistes però… Jo mateix, per exemple. Ara escric cada dia o quasi d'un aspecte o altre sobre la pandèmia. Però la meva primera informació al respecte la vaig publicar fa no res, el 14 de febrer. Aleshores crec que tampoc no vaig ser gens conscient de la gravetat de tot plegat. Per ser just amb mi mateix, però, diré que l'infectòleg Oriol Mitjà no va començar a avisar del Tsunami que se'ns venia a sobre fins el 23 de febrer, a través de les seves xarxes socials.
Aquesta tarda m'he enfrontat a un altre estudi dels epidemiòlegs d'Imperial College, com aquell primer del 14 de febrer. Ja tinc la mà trencada, ja tots sabem què cony és la corba de contagi i com aixafar-la. Però, és possible resumir en no més de 4.000 caràcters el que s'aborda en 35 pàgines de llenguatge científic? Cal pair-ho ben paït. I de pressa.
Sovint em recorden des del diari que els lectors no acostumen a llegir articles molt llargs. Jo no m'ho crec, em nego a creure-ho, i sempre tracto d'allargar les informacions, perquè el periodisme és detalls, però també forma, i escriure un text no és escriure un telegrama o una piulada. Sens dubte, tinc la batalla bastant perduda però… Admeto que cal tenir temps i interès per llegir articles tan llargs com el que Publico difonia el dia 28, i que he llegit aquest matí a primera hora. És fiable el que publica? No ho sé, però mereix ser analitzat. Si més no, crec que és prou interessant. I, d'alguna manera, coincideix amb les prediccions que ja l'esmentat 14 de febrer feien els científics d'Imperial College: que la pandèmia avançava per arreu fa molt més temps del que crèiem. Per no esmentar el fet que la Xina és una dictadura i que les seves informacions no estan sotmeses als mateixos criteris de transparència que, malgrat tot, encara tenim i podem exigir a les democràcies occidentals. Per quant de temps?
Com que no sé res de res, intento llegir tant com puc, i de tot. Tastaolletes. La pitjor fórmula, potser. De vegades, però, m'agradaria no saber nedar o no saber llegir. Escric això i penso en un altre acudit de Woody Allen, crec que en aquest cas d'Annie Hall. Es troba una parella pels carrers de Nova York i els demana si son feliços: "Nosaltres veiem la televisió vuit hores al dia", responen tots dos alhora. Per fer servir el títol de Marsé, Encerrados con un solo juguete… Llavors era la ràdio, però.
Comments