Search
  • Quim Aranda

Dia 19 i 20. 01 i 02.04.2020 / Sebald i els meus morts

Dia 19: Fa un parell de dies creuava uns breus missatges amb un jove aprenent de tauró, banquer de la City, que pensa com tants altres que el capitalisme durà la humanitat a la salvació de la carn i de l'esperit, i que hi ha un capitalisme bondadós que no només pensa en el benefici al preu que sigui sinó que té en compte, també, el social profit. Quan es posi fi a la crisi sanitària, i trigarem a veure-ho, caldrà fer front a totes les noves emergències socials de les classes mitges occidentals i occidentalitzades, baixes i altes, que s'hauran quedat al descobert. Per no parlar dels milers de milions de persones que a Calcuta o a Rio de Janeiro se'ls diu que es quedin a casa quan, de fet, no en tenen i no n'han tingut mai.


Al meu amic li vaig comentar amb dosis d'escepticisme: "Boris Johnson pràcticament ha estatalitzat el 80% de l'economia del Regne Unit. Com si de sobta s'hagués convertit en president del Presídium de la Unió de Nacions Socialistes Britàniques (UMNSB). Com resoldrà el capitalisme aquesta crisi?" Carregat d'un optimisme que només és insensatesa i no pas joventut, em va respondre breument: "Doncs ara mateix, tot està prou complicat, però quan vulguis en parlem. Ara, ens en sortirem." Una versió menys emfàtica però igual de retòrica i buida del "We're all in this together". La qüestió no és si ens en sortirem –tot i que de tant en tant tinc alguns dubtes–, sinó com i quanta gent es quedarà enrere. El capitalisme –que sempre se n'ha sortit, i això és un fet– no pot subsistir sense una molt ampla base de classe mitjana. I aquesta crisi amenaça tothom però, sobretot, la classe mitjana que es podia o ens podíem permetre anar de vacances a Grècia o Lapònia. Lamentablement, EasyJet ha paralitzat tota la seva flota i de turistes, aquest any, ni els accidentals.


Tot i així, com que el capitalisme mai no descansa, quan a mig matí he anat a comprar al supermercat, he pogut comprovar que algun manager de Sainsbury's havia donat l'ordre als empleats de posar un aparador amb cremes solars. El capitalisme mai no descansa o és l'estupidesa? Qui en comprarà, aquest any?


El millor moment del dia ha estat al matí. He baixat ben d'hora al Lloyd's Park. El sol, encara baix, projectava ombres esquifides, fins i tot d'arbres ben grans. M'agrada sentir la rosada del matí quan corro damunt de la gespa, humiteja les bambes i els peus i em dona una falsa sensació d'esforç per la brutícia que hi deixa. Com si corregués molt més del que realment corro. Les ombres arriben lluny, més enllà de la meva propia presència, també. Una altra il·lusió. O una mentida. Quina és la diferència?


Trotava per la gespa, em fixava en les ombres i immediatament, per una associació d'idees arbitrària, he recordat a Sebald i el seu llibre Los Emigrados. Al vespre, quan m'he posat davant de l'ordinador, m'he pujat l'exemplar amb mi a l'oficina. I m'ha colpit dolorosament adonar-me que el vaig llegir pràcticament fa vint anys. Les ombres que veia a la gespa del parc les he associat amb les ombres del passat que Sebald veu en les imatges que ens ensenya. Un passat que és ell mateix, o una versió fictícia seva, afavorida per la malenconia de la seva escriptura, que ens dona coartada per confondre'l amb un personatge anomenat Sebald, sempre present en els seus llibres. Les ombres al parc són també el meu passat i qui sap si el meu futur. En tot cas, el mateix nus que em lliga, que ens lliga.


No puc continuar. Em fa mal el cap. No he tingut un bon dia. Massa pendent de fets que no puc controlar, que no són a les meves mans. Ni tan sols cuinar m'ha alleugerit una mica. Cuinar, de fet, s'ha convertit en una tasca feixuga i desagradable. A The Irish Times he llegit que un restaurant d'una estrella Michelin, el Liath, al sud del comptat de Dublín, ofereix per 19 lliures dos plats per emportar. "El seu propietari xef, Damien Gray, cuina cada dia 30 sopars pel seu compte, amb l'objectiu de mantenir a fons el seu negoci i incrementar els salaris del personal que ha hagut de acomiadar temporalment mentre el restaurant està tancat a causa de la crisi del coronavirus. El menú canviarà setmanalment i el proper lot, a recollir la setmana que ve, es posarà a la venda a la pàgina web del restaurant demà [divendres] a les 10 del matí." Haurà fet el mateix el Tramonti o el Fermí Puig? 19 lliures! Valdrà la pena?


Dia 20

Hem superat el milió de casos. Oficialment. Perquè segur que n'hi desenes de milions ja. L'Adrià, quan ho ha sabut, s'ha assegut al piano i s'ha posat a tocar el tema de Shindler's List. Temps enrere, l'hauria tocat amb el violí. Però ha deixat de tocar-lo, potser se n'ha atipat, després de passar-se catorze anys fent-ho; potser no volia seguir, senzillament. MP ho porta malament. Jo no. O no tant. Ha decidit deixar-ho, perfecte. Ja el reprendrà algun dia. Aleshores no tindrà la mateixa agilitat als dits, però podrà continuar gaudint de la música. Com ara també. Em recorda el Pol, en tot cas, que per sort "la pandèmia no té res a veure amb la Shoah". No.

Al matí he parlat amb ma mare per telèfon. Avui ha fet 21 anys que el meu pare va morir. Li tenia agafada la mà, serien les quatre i poc de la matinada. Feia unes poques hores que tot just acabava d'arribar de Califòrnia, un vol via Londres que va ser un viatge contra el temps, contra el poc temps que li quedava de vida i contra el remordiments per haver marxat sabent que li quedava poc temps de vida. Què havia de fer? (La mort dels nostres suspèn d'alguna manera la pròpia vida; m'hi negava, senzillament.) Una tia meva, l'endemà, quan ja havia mort, em va dir que el pare m'havia estat esperant per anar-se'n. Ara, tanta i tanta gent no té ningú que li agafi la mà mentre se'n va. Morim sols. Però necessitem ser al costat de qui mor perquè no podem suportar la solitud de la mort. La penúltima nit, als passadissos de l'Hospital del Mar, tot just arribat de l'aeroport, el meu pare em suplicava que marxéssim d'aquell lloc, que ell volia tornar a casa seva. Però el vaig convèncer per tornar al llit de l'habitació de l'hospital. Al llit de mort. D'una manera o d'una altra, els fills sempre acabem decebent als pares. Suposo.

86 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now