Continuo en estat de xoc. Ja fa dies que em desperto amb la mateixa sensació. El poc que dormo, ho dormo plàcidament. Quan obro els ulls, durant dos o tres segons no tinc consciència que visc o vivim en un malson de classe mitja –a Síria porten nou anys de guerra ininterrompuda i sense que s’hi vegi el final i l’Afganistan o Lesbos són el forat del cul del món occidental. Però després, sí; després m’assalta un cert neguit. I m’aboco decidit al telèfon en busca de notícies. Què hi busco? La confirmació de la catàstrofe o el miracle que esperen a Osca? No ho sé, realment.
Vivim –o visc– en una sèrie de Netflix, en som els protagonistes, secundaris si voleu, i per tant, no puc deixar de mirar capítol rere capítol, perquè vull saber com acaba i si ens en sortim o no.
Fa només deu dies, encara no havia pres exactes mesures del tsunami (no pas el democràtic) que s’acostava. Fins i tot feia broma a Twitter utilitzant alguns fotogrames de la pel·lícula Charade sobre la paranoia del virus.
Sóc culpable, per tant, i responsable, també, de tanta inconsciència? Probablement sí, però no vull fustigar-me massa.
El 12 de febrer, Joan Guix, secretari de Salut Pública, deia sobre l’epidèmia al programa de Mònica Terribas: “La por és lliure, però per motius de salut pública, el Mobile no s’hauria de suspendre en el moment actual”. A l’ARA, a l’Antoni Bassas, el 6 de març li deia: “Donar-se la mà no és un problema. La grip convencional ens preocupa molt més que el coronavirus.” L’afirmació el pot perseguir fins al darrer dia de la seva existència. Però imagino que l'home estava tan a la inòpia com la resta de mortals. El 12 de març, la consellera Vergés deia al 324cat: “No hi ha confinament dels nens a casa. Poden sortir i anar al parc però prenent precaucions, sobretot d’higiene de mans. Un escenari com el d’Itàlia és poc factible a Catalunya.”
Des de Miravet, amb l’amic Carlos Obeso, l’Ombusdman d’ESADE, em creu missatges de whats app que em fan pensar en tot plegat i en el que comentava ahir, sobre la brutal patacada econòmica que s’acosta. En el darrer text, que m’acaba d’entrar, just mentre escric aquestes línies, em diu: “Lo curioso es que no parece que sea una plaga muy mortífera, como el ébola, por ejemplo, o la peste negra (estamos mejor alimentados). La mujer de [Pedro] Sánchez dicen que está infectada pero nadie piensa que se vaya a morir. Pero es una plaga que se extiende por todo el mundo, no sabemos cómo evolucionará y está en los medios. Hipótesis: si las noticias no salieran en los medios, ¿estaríamos en una pandemia? Ni idea.”
Estaríem, probablement, en una situació d’alerta sanitària, d’acord amb tots els epidemiòlegs, metges, especialistes en models matemàtics, i no guanyaríem gaire, com a societat, amagant allò que no ens fa gràcia o que ens fa por. Els diaris, els mitjans en general, hem d’explicar què passa, encara que el que passi sigui confús. El periodista i corresponsal de guerra de CBS Edward R, Murrow, famós per les cròniques des d’Europa durant la Segona Guerra Mundial, acostumava a dir-ho així: “Qualsevol que no estigui confós, realment no entén la situació.” Jo també. I el Carlos Obeso.
Com que m’agrada veure la vida a través dels llibres o del cine, més que no pas del periodisme, en moments puntuals no puc deixar de mirar aquesta nova realitat amb els ulls del meu admirat Alfred Hitchcock. Copso l’entorn més fàcilment. I l’escena del carrusel de Strangers on a train crec que val com a metàfora de la situació actual. De sobte, per un infortunat incident, o una imprudència policial, l’atracció –el món– s’accelera fins a agafar una velocitat de vertigen. Quan s’atura, tot s’enfonsa.
O fem alguna cosa, doncs, o quan passi l’epidèmia i torni a sortir el sol, haurem de fer front a danys infinitament molt més greus.