Per primer cop des que escric aquest bloc, avui no he baixat al Lloyd's Park al matí, com tinc per costum. No sé ben bé per què. O sí. Potser perquè temia inconscientment que, mentre hi fos, es produís la notícia de l'agreujament de l'estat de salut del primer ministre britànic, Boris Johnson, que va ingressar ahir a la nit al St. Tomas' Hospital, del centre de Londres, i hagués de tornar corrent a satisfer la bèstia informativa i delirant amb què tots convivim des de fa dos, ¿tres setmanes, potser?, encara que ja semblen dos o tres mesos. O més encara.
Durant el matí no ha passat res de tot això, però, malgrat que algun periodista, a través de les seves xarxes socials, ha fet alguna insinuació sobre la veritable condició del premier. La manca de transparència de Downing Street en relació amb la seva condició i, sobretot, les piulades de Johnson intentant tranquil·litzar el país han estès una ombra de dubte raonable sobre la veritable situació. Un pacient qualsevol mereix privacitat i anonimat. Però el primer ministre d'un país no. La població ha d'estar informada en tot moment, en especial ara per ara. Quan a mitja tarda el número 2 del govern, el ministre d'Exteriors, Dominic Raab, ha dit en la conferència de premsa diària del Number 10 que no parlava amb Johnson des de dissabte, les raons per a la preocupació han augmentat.
Però abans de seguir amb el relat temàtic de la jornada allà on l'he volgut començar –Graham Greene diu que "A story has no beginning or end: arbitrarily one chooses that moment of experience from which to look back or from which to look ahead"– vull tornar a preguntar-me pel sense sentit d'escriure un dietari en uns moments en què moltíssima altra gent fa actes de solidaritat i heroisme. Té cap sentit què segueixi? M'ho pregunto i ho anoto aquí perquè és el que he pensat en algun moment del matí, de distracció i de relaxament.
De tant en tant, a través de l'aplicació del mòbil amb què puc veure quan un lector –però no qui– es connecta al bloc i, sobretot, des d'on, puc saber que en tinc a Amsterdam, Aukland, Milan, Ensenada o Sevilla, a més d'uns pocs a Barcelona i a d'altres indrets de Catalunya; també a Londres, un fet que em fa sentir raonablement satisfet. Quina estupidesa, oi? Quina egolatria i vanitat! Ho comento amb el Vicent, que a propòsit de l'entrada d'ahir em diu: "La nostra joventut no pot ser entesa pels altres. I menys encara per una dona. Els valors eren contradictoris. I, a més, som políticament incorrectes, des de la perspectiva actual, a matar. Però ja ho veus, sempre la pots explicar i trobar altres complicitats…" Li contesto: "Tens raó… Potser no l'interessa a ningú, ni als teus alumnes, però em fa bé explicar-la. És mirar-se el melic molt, oi?" I em respon per enllestir: "Els meus alumnes, si volen ser periodistes, han d'aprendre a ser antropòlegs. No conec cap periodista –i encara menys cap escriptor– que no escriga des del melic…" Serà.
Però veig, llegeixo i escolto a diari tants testimonis de veritables actes útils en mig de la crisi, que escriure aquest bloc no pot menys que provocar-me una certa angoixa, una irremeiable mala consciència. I tot i així, he descobert que al final del dia, cansat de parar davant de l'ordinador un munt d'hores, necessito fer-ho, em ve de gust. Una mena d'addicció.
Recordo haver llegit fa un munt d'anys en un llibre que es titula Incitacions alguna idea al respecte. El va escriure un amic amb qui havia tingut prou i bona relació els darrers anys de vida a Barcelona, i que el temps i la distància, i potser algun malentès inconcret, han fet que esdevingui un record confús. Però no pas alguns dels seus textos. Diu l'Enric Sòria: "Cap al final de Radiacions, Ernst Jünger ens recorda que escriure un diari és com «deixar petges de llum dins l'onatge dels dies viscuts; altrament, l'onatge esdevé fosc de seguida.» Aquest deu ser el principal servei que pot oferir un diari a qui l'escriu. Per als altres lectors, el servei és més vast: quan provenen d'un escriptor subtil i atent, les petges il·luminen no sols la seva singladura sinó el fosc oceà que va haver de recórrer."
És clar, no pretenc comparar-me amb Jünguer, Déu me'n guardi! Ni tan sols amb l'Enric. Però la cita de l'alemany, que jo no recordava del llibre que esmenta, en canvi sí que ell en parlava, em serveix ara per reconciliar-me amb mi mateix i per apaivagar la mala consciència.
És curiós com, sense planejar-ho prèviament quan m'he assegut a escriure aquesta nit, en una mateixa entrada he reunit al Vicent i a l'Enric, molts bons amics tots dos. I en pensar en l'atzarós retrobament que aquestes línies han possibilitat en un espai tan real com virtual, en certa mesura com el temps que vivim aquests dies, i els mesos que vindran, he recordat un magnífic arròs que vam menjar els tres en un restaurant del Raval, potser el 1996 o 1997. No recordo el nom del local però sí que el plat era deliciós. (De vegades em fa por pensar que tinc més vida que evocar que no pas que viure. Naixem i comencem un camí que no té tornada.)
Finalment, uns minuts més enllà de les vuit del vespre, tot just havent sopat, la notícia que no ha esclatat al matí, i per la qual he sacrificat la sortida al parc, s'ha produït. Boris Johnson ha sigut traslladat a la unitat de cures intensives de l'hospital on es troba des de diumenge. Per una vegada, mentre sopava, tenia el telèfon a deu metres i no he vist l'alerta quan ha saltat, sinó un parell de minuts després, quan ha sonat el meu telèfon. Una col·lega m'avisava de què passava. Escriuria, no sense ironia i un cert desencantament, que, de vegades, fins i tot en les circumstàncies més plàcides i encalmades, lluny de cap tempesta, el periodisme pot ser també una professió de risc. Però fer-ho seria no tenir en compte el desafiament a què fan front molts professionals de la sanitat.
El que ara em preocupa és que demà, com avui, no torni a anar al parc per… Per si de cas.