Search
  • Quim Aranda

Dia 26 08.04.2020 / Ruta blava cap al Canadà

En quin moment un periodista perd l'oremus i creua la imaginària línia de la decència?

Fa més de tres dècades i mitja, un gran amic em va recomanar que llegís la novel·la de Robert Penn Warren Todos los hombres del rey, All the King's Men, en la versió original. No pas per casualitat, el llibre sobre el cas Watergate que van escriure a posteriori dels fets Bob Woodard i Carl Bernstein, All the President's Men, pren aquell títol com a referència. Ras i curt, corrupció a la cúpula del poder. La novel·la de Penn Warren, premi Pulitzer als anys 40, ha estat objecte de dues adaptacions cinematogràfiques: una de Robert Rossen, de 1949, i una altra de Steven Zaillian, amb Sean Pean, del 2006. Prefereixo la primera, i no pas per esnobisme. És menys confusa. A més, Rossen, un dels que va patir les represàlies del senador Joseph McCarthy, és també el director d'una de les històries d'amor i destrucció més colpidores, hermoses i amargues del cinema: The Hustler (El buscavidas), amb Paul Newman. (Va tenir més de vint anys després una continuació: El color del dinero.)

Todos los hombres del rey té com a protagonista a Willie Stark: inspirat en una figura històrica, Huey Long, governador de Louisiana de 1928 a 1932. La narra Jack Burden, un jove de bona família del sud, estudiant d'història que mai no acabarà la carrera i que esdevé reporter i columnista polític de l'imaginari Chronicle. Un dia el comissionen per seguir l'ascens meteòric del tal Stark, advocat delerós de poder, que esdevindrà un populista de manual. D'observador periodístic de l'ascensió de Stark, i narrador de la seva pròpia història, Burden acabarà com a assessor i amanuense del polític. En el procés de pujada als inferns, traeix els seus ideals i la seva carrera professional i perd el seu gran amor, Anne Stanton, filla d’un ex governador de l’estat.


Aquest matí, tornant del Lloyd's Park a casa, mentre escoltava les notícies del programa Today, llegia també –sí, de vegades puc fer dues coses alhora– un article del Telegraph titulat We need you, Boris – your health is the health of the nation. El signava una tal Allison Pearson, escriptora [sic] i columnista [doble sic] no exempta de polèmica per algunes de les seves peces i declaracions públiques. Engipona: "La perspectiva de perdre el nostre primer ministre és profundament impactant. «No morirà, oi?» em va enviar un missatge un amic a les 23.18h. «El meu cor es trencarà.»" No contenta amb tanta llàgrima, la dona segueix: "És poc freqüent que un polític inspiri aquesta emoció, però Boris és estimat, realment estimat, d'una manera que la classe mitja metropolitana mai no ha començat a entendre. Escoltar periodistes i metges a la televisió parlant de l’ingrés del primer ministre a l'UCI a l’hospital de St Thomas, discutint el possible efecte sobre els seus pulmons i altres òrgans vitals va ser horrible; la imatge de la vulnerabilitat nua contradeia completament amb la del nostre fantàstic heroi que entra rodolant en una habitació mentre es remena el cabell, fent-ne una mena de fregall ros, i diu: “Hola, gent!. Però no us equivoqueu, la salut de Boris Johnson és la salut del cos polític i, per extensió, la salut de la nació mateixa. Tots els 66 milions de nosaltres caminem metafòricament pel passadís de l’hospital, desesperats per les novetats."


És clar, no tota la premsa britànica és així. N'hi ha de pitjor. I per sort, de millor. He llegit el text i he recordat editorials en honor i glòria de Francisco Franco que llegia a l'hemeroteca de Madrid, a la caserna del Conde Duque, l'estiu del 2005, quan recollia documentació per a un treball concret que havia de veure la llum ben aviat però que l'aturada general ha deixat en suspens, com la vida de tothom que encara la conserva, i qui sap si l'ha condemnat per sempre. L'article també m'ha recordat lloances a líders catalans i espanyols molt més contemporanis. Però m'estimo més no continuar per aquests vorals, perquè la coronacrisi està enverinant encara més la convivència a Catalunya i Espanya, comentari que agafo d'esquitxada en un podcast de la tertúlia del Jordi Basté i que, si no vaig errat, l'apunta el col·lega Francesc-Marc Álvaro.


La histèria Johnson no ha baixat gens avui. S'ha mantingut, com era d'esperar. I s'ha afegit la d'un possible buit de govern. Fins i tot he escoltat per ràdio a l'exsecretari d'Estat de Defensa, el diputat conservador Tobias Ellwood, dir que en aquests moments cal tenir la seguretat que no es produeix un atac enemic des de l'exterior contra la integritat de la pàtria. Impagable!


A una determinada hora, quan ja s'ha fet fosc i hem deixat de sentir ocellets al jardí i alguns dels gats que hi pul·lulen s'hi han deixat de cagar i han deixat la caça dels esquirols, amb la feina més o menys enllestida, m'he tancat a la cuina amb la Júlia. Mentre fem el sopar, ha començat a preguntar-me quines són les possibilitats que pugui tornar a l'escola ben aviat, el més de maig. La troba a faltar, com tots els nois i noies, suposo. Intenta buscar refugis allà on pot i de la manera que pot. Parlar amb les amigues per FaceTime no és prou, veure pel·lícules amb els seus pares, tampoc. Fins i tot no ho és el recurs habitual: barallar-se amb l'Adrià.


Ha de pensar en el futur. En un de millor que el present. Ahir a la nit, mentre escrivia l'entrada anterior d'aquest bloc, va irrompre a l'oficina perquè volia ensenyar-me la web d'un summer camp al Canadà, per a l'agost. Vam estar tafanejant-la i mirant els preus. I davant de la seva pregunta clau –"hi podré anar?"– no vaig saber què dir-li. O, més ben dit, em vaig estimar més comentar que no ho sabia, que la situació encara és molt incerta i que ves a saber. La vaig enganyar, és clar. Si podem anar a Barcelona, a Sant Pol i a l'Empordà a l'agost –a visitar la família i els amics, i a conèixer el fill de la Paula i l'Ivan, que ha de néixer aleshores– ja serem ben afortunats. Molta gent no podrà moure's de casa perquè potser ha perdut la feina, sinó la vida. Vam passar per Toronto i Montreal l'estiu passat i el Canadà se li ha quedat ficat al cap. A més, com que ara hi ha la Clàudia, la germana de la Paula, atrapada pel bloqueig aeri, doncs la Júlia somia que hi podria anar.



Quina frivolitat, oi, parlar del Canadà o de l'Empordà en les circumstàncies en què vivim? No vull comparar-me però potser sí justificar-me. Si en plena Guerra Civil Josep Maria de Sagarra va escriure un bell text de viatges, La ruta blava, sense pràcticament parlar del que havia deixat enrere, per què la Júlia no pot somiar i jo no puc escriure sobre els seus somnis? Millor això que no fer panegírics dels nostres polítics, catalans o espanyols.


Si no recordo malament, l'hi vaig regalar al meu nebot Pol el llibre fa un parell d'anys. Espero que hagi tingut temps de llegir-lo. Al cap i a la fi, és un noi de mar, amb tots els horitzons per endavant. Com la Júlia.






76 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now