El dia ha obert amb un sol lluent i un cel prou net, blau, com si res no amenacés el futur. Poc després de les vuit, havent cuinat per a la família i després de preparar-li a la Júlia la seva lunch-box mentre escoltava el programa Today, de BBC4, he anat, com de costum, fins al Lloyd's Park a córrer una mica. Nosaltres encara tenim els parcs oberts. Entre cinc i sis del matí havia estat pendent de la primera hora d'El Món a Rac1 i tenia ja una lleugera idea de com estava BCN, Catalunya i Espanya: En relatiu o total lockdown. A les sis, canvi d'aplicació: BBC. Les notícies són les que són, terribles i camí d'empitjorar, però quan he arribat al parc tot semblava com de costum: nens camí de l'escola, pares i mares en bicicleta, cap respecte a la "distància social", una de les noves expressions que devem al coronavirus.
Encara que algunes de les informacions que he vist que s'emetien a Catalunya o Espanya parlen de "l'estratègia del contagi del ramat" o del "contagi controlat", el cert és que en cap moment el govern de Boris Johnson ha parlat exactament en aquests termes. El primer ministre sí que ha dit que cal aixafar la corba per evitar que el pic de l'epidèmia, que el dia 12 de març preveien per a finals de maig, no agafi en pilotes al Servei Nacional de Salut (NHS), que prou que ho està després de deu anys de retallades continuades dels tories. Johnson, però, ha dit que "moltes famílies perdran els éssers estimats abans de temps". Òbviament, la conclusió és immediata. Voldrà, realment, que ens contagiem tots, o gairebé tots, i que sobrevisquin els més fort? És el coronavirus la gran oportunitat d'un maníac i boig (Dominic Cummings?) per du a terme un gran experiment social? La llei de la selva?
El Guardian ha obert l'edició impresa afirmant que càlculs confidencials del govern indiquen que fins a 7,8 milions de persones necessitaran o necessitarem hopitalització, i que la pandèmia s'allargarà, amb fluctuacions, fins a la primavera del 2021.
Totes les notícies m'han dut al mateix llibre. Diari de l'any de la pesta, de Daniel Defoe. Me'l va recomanar un professor de la facultat d'Història de la UB l'any 1982 o 1983. No recordo el seu nom, ni l'assignatura que impartia: estadística, potser, o alguna cosa semblant. Però avui l'he recordat, i també la seva recomanació, per raons més que evidents. Quan he tornat a casa l'he rescatat d'entre la pols per fer-li un cop d'ull i rellegir-ne algunes parts.
Defoe m'ha portat a Eduardo Mendoza, perquè el vaig citar un dia davant de la tomba de l'escriptor per anar a fer una volta per la City, que va acabar al damunt d'un dels gratacels des dels quals es veu el poder d'aquesta Illa del Tresor i paradís fiscal encobert que és la Milla Quadrada. (Però això és una altra història, és clar. O part de la mateixa.)
I mentre ja per la tarda espero la conferència de premsa de Boris Johnson –diària a partir d'avui perquè ens aclareixi de quin mal hem de morir–, he anat esporgant paràgrafs aquí i allí del llibre, novel·la o reportatge. De Defoe, però, el que sí recordo perfectament és el plaer de la lectura del Robinson Crussoe. Alguns llibres són uns dies concrets de la vida passada i llegida, i el Robinson ho és dels meus 17 anys. Tota una descoberta.
L'home té o tenim tendència a l'egoisme. I malgrat que aquests dies veiem grans exemples de solidaritat, també en veiem d'insolidaritat. El més clar, potser, el d'Aznar i Ana Botella fugint de Madrid en direcció a Marbella. Ja Defoe en parlava, de comportaments semblants: "És indubtable que en una calamitat tan terrible i general com aquesta [la pesta bubònica que es va escampar per Londres el 1665], van ser molts els clergues de les esglésies parroquials que van morir, com tantes altres persones de la resta de la ciutat; i altres no van tenir valor suficient per a quedar-se, sinó que van fugir segons els mitjans de què disposaven..."
Per fi ha sortit Johnson. Quan el veig, se m'emporten els dimonis. No el puc suportar. Les seves paraules em donen la raó cada vegada. Ha fet una "recomanació ferma" als ciutadans d'"evitar" anar a pubs, restaurants o teatres i altres llocs de reunió social. Però no ordena que tanquin. I no ho fa, com ha trigat poc a saber-se, perquè en aquest cas els establiments i empreses podrien tenir l'opció de reclamar pèrdues a les companyies assegurades. En canvi, però, aconsella no desplaçar-se si no és essencials. Pubs i teatres trigaran poc a tancar.
El dia, que s'havia aixecat amb un cel optimista, es clou amb una nit en clau de tempesta perfecta. A punt de donar per acceptable aquesta entrada, sento com la Júlia tus a la seva habitació del pis de dalt. Sóc hipocondríac, no puc evitar-ho. Hipocondríac i pare, la pitjor combinació. Tampoc no puc evitar tenir por a volar. Però de moment sé que, d'avions, trigaré uns mesos a agafar-ne.