Mentre espero que la família estigui llesta per veure la pel·lícula que MP ha escollit aquesta nit per educar-nos en la maldat del capitalisme –Roger & me, de Michael Moore; ja l'havia vista als anys 90, per recomanació seva, molt abans que Moore es fes famós a Espanya amb Bowling for Columbine–, un vídeo de TV3 que veig al TN vespre després d'haver enllestit la feina del dia –és una manera de parlar, perquè ara aquesta feina no s'acaba mai– m'empeny a treure de la biblioteca una de les novel·les post-Guerra Freda que més m'entusiasmen de John Le Carré. Parlo de The Constant Gardener, un dels primers llibres que vaig comprar a Londres al poc d'establir-nos-hi. (Repasso la data de publicació i és, efectivament, març de 2001; hi vam arribar el gener.) Potser m’agrada perquè no puc resistir les històries d'amor tristes, les passions trencades a parts iguals per la tragèdia i l'idealisme, les úniques que poden sobreviure el pas del temps perquè no tenen temps de marcir-se.
Tony Cruanyes dona peu al vídeo amb les següents paraules: "L'Àfrica s'enfronta a dues amenaces. El virus i la gana. És el que ja ha vist avui a Kenya, on hi ha hagut una allau humana per aconseguir aliments. És la primera d'un bloc d'altres notícies del món." La veu en off segueix a continuació: "Centenars de persones amuntegades i sense cap distància de seguretat fan cua per rebre menjar. Viuen a Kibera, el suburbi [de barraques] més gran de l'Àfrica, situat als afores de Nairobi. L'escena acaba amb una allau humana per intentar ser el primer per aconseguir els aliments. Les restriccions imposades per prevenir el coronavirus han empitjorat encara més les seves paupèrrimes condicions de vida. Àfrica tremola, perquè aquest serà el dilema per a molts. Morir-se de gana o emmalaltir." Boom final!
Kibera. I de seguida he pensat en la novel·la. I després, amb l'ordinador al davant, busco informació escrita sobre l'allau, que no he vist en tot el dia en cap mitjà britànic, sempre atents a què passa a les excolònies, tant per mala consciència com, sobretot, per instint de superioritat i conservació de l'imperi. Però l'única que en trobo és del dia 10, no pas del 14. La publica Bloomberg, una nota d'agències. Comença dient: "Milers de persones van demanar aliments en una breu estampida divendres a la capital de Kenya, desesperades a mida que les restriccions pel coronavirus els impedeixen guanyar-se la vida. Segons els testimonis, la policia va disparar gasos lacrimògens i va ferir diverses persones… Els residents de la barriada de barraques de Kibera, de Nairobi…" etcètera… (I mentre escric aquestes línies he recordat una frase de les memòries de Raimon, Les hores guanyades, el seu dietari del 1981, quan gravava la primera edició de Totes les cançons: "Compreu l'Avui de demà per llegir les notícies d'ahir", deia, amb tanta mala hòstia com carregat estava de raó. "¿Vegeu la TV3 del 14 per saber què va passar el dia 10?" Tant és. Només seria un detall tangencial. I potser hi ha hagut una altra allau avui a Kibera. De fet, el més sorprenent és que no n'hi hagi una cada dia. (Les imatges del tren travessant Kibera que apareixien a la pel·lícula de Fernando Meirelles, basada en la història de Le Carré, són espaordidores, just el que busquen en l'espectador: impressionar-lo)
A la pàgina 118 del llibre, l'autor diu sobre Kibera, on viuen mig milió de persones, o 170.000, o un milió, depén de qui i com es comptin: "[…] la vall és rica en dipòsits d’aigües residuals, bosses de plàstic, filades de colors antics de roba antiga, panotxes de plàtan i pell de taronja i qualsevol altra cosa que la ciutat es preocupa d’abocar-hi…" El primer, tots els que hi viuen, que expulsa de la zona més habitable de Nairobi.
I segueixo fullejant el llibre quasi ja a la mitjanit d'avui, mig hipnotitzat, i em trobo amb unes paraules (pag. 154) que em porten al matí, al principi del dia, quan des del Lloyd's Park he estat parlant amb un amic, professor de la Pompeu Fabra, que a la banal i innocent pregunta: "Com ho portes…? Perquè, tot això va per llarg…", m'ha contestat el següent: "Fatal, la veritat. La mare està en estat crític a la residència i no està previst que la portin a l'hospital". En estat crític per coronavirus, és clar.
Les paraules de Le Carré a què em refereixo diuen així: "Tessa distinguished absolutely between pain observed and pain shared. Pain observed is journalistic pain. It's diplomatic pain. It's television pain, over as soon as you switch off your beastly set. Those who watch suffering and do nothing about it, in her book, were little better than those who inflicted it. They were the bad Samaritans".
He intentat entendre, tenir empatia i compartir el dolor i el desconcert que sentia el meu amic, i enviar-li una abraçada maldestra. Però, al final, i potser mentre parlàvem ja hi pensava, no he pogut evitar que em sortís el periodista, ¿en busca, potser, del journalistic pain?: "Voldries comentar tot això amb una col·lega?" Això és la situació delirant i demencial i catastròfica de les residències de la gent gran, un més o potser el més gran escàndol del desastre actual. Un desastre a Madrid i a Barcelona –també al Regne Unit–, on els responsables són els governs autonòmics: PP i Ciudadanos, d'una banda; Junts x Cat i Esquerra, d'una altra. (I el conseller Buch ja pot anar fent numerologia i el numeret.)
He buscat a l'hemeroteca del diari informació sobre residències i el covid-19. El 27 de febrer trobo un titular desafiant: "Els avis no es deixen impressionar pel coronavirus". El 6 de març ensopego amb les dades de la deixadesa i el panxacontentisme. El titular diu: "Coronavirus: Salut restringeix i controla les visites a les residències de gent gran". Però la lletra de la informació suggereix que l'Administració es renta poc menys que les mans, i mai més ben dit: "[…] Hores després que el departament de Salut tingués coneixement de la primera víctima mortal del coronavirus a Catalunya i la vuitena al conjunt de l'Estat, sindicats i patronals de l'àmbit sociosanitari han informat aquest divendres de l'aplicació d'un nou protocol per blindar els centres i residències de gent gran de la propagació de la Covid-19. El Govern va anunciar que totes les residències de gent gran, però també els centres de persones amb alguna mena de discapacitat i d'atenció als trastorns de salut mental, faran un control més exhaustiu sobre qui hi entra diàriament per agilitzar el seguiment de contactes en cas de possibles positius del virus. Cada centre decidirà com ho fa, si al taulell d'administració o als mateixos mòduls, però el cas és que tothom que entri en aquests equipaments consti en un registre escrit. Els centres limitaran també l'accés de familiars a un nombre reduït de persones, preferiblement sempre les mateixes, per minimitzar el risc de circulació de virus."
És a dir, campi qui pugui. I sense protecció per als treballadors, que són els primers que hi entren de fora, ni per als familiars, que també. Però, sí, registrats.
L'11 de març, el titular és: "Catalunya entra en fase d'alerta i prohibeix les concentracions de més de 1.000 persones" No es diu res més específic sobre residències, però. El 21 de març ja hi ha "104 persones grans, aïllades en les seves residències per coronavirus". El bosc, eixut i ple de matolls secs, comença a cremar
La meitat o més o quasi dels morts a Catalunya han tingut lloc a residències. A Madrid, si fa no fa, també. Les administracions estaven mirant cap a una altra banda. El capitalisme, el capitalisme salvatge i delirant que retrata Michael Moore a Roger & Me, màxim benefici al mínim preu, i una administració que mai no s'ha preocupat per les condicions generals de les residències – sí, ja sé, una llei de la dependència insuficient, i tantes i tantes deficiències estructurals– han contribuït a propagar el virus com un foc incontrolat entre les llars de la tercera edat. El periodisme arriba a on arriba: pain observed versus pain shared. "Pain observed is journalistic pain." Però com a mínim que no se'ns oblidi mai. I que en quedi constància de com hi hem arribat i de què no van fer.
Els moments es tornen a confondre en aquest dietari del dia d'abans i del dia de després, per parafrasejar a Umberto Eco. Han tocat les dues de la matinada, la mateixa hora fins a què he estat despert la nit anterior, pendent i fascinat per la compareixença de Trump, molt més violenta que la de Buch i Xavier Rius, però igual de vergonyosa. No. M'equivoco! Molt més violenta i molt més vergonyosa. Total, Buch només era un alcalde del Maresme ascendit a conseller per ser un dels nostres, o un dels seus…
Vaig finalment a dormir amb les notes de l'única música que he pogut escoltar mentre avançava en aquesta erràtica entrada, entre Kibera i Flint, la ciutat devastada per la General Motors de què parla Michael Moore en el seu documental. Es tracta de Kothbiro, d'Ayub Ogada, la mateixa amb què es tanca la pel·lícula basada en la novel·la de Le Carré; una música que li vull enviar ara al meu amic Francesc; a tots els que no han pogut i no es podran acomiadar ja dels seus grans. Pain observed is not pain shared. "Pain observed is journalistic pain". Però, si més no, una mica d'humanitat!