Search
  • Quim Aranda

Dia 39 i 40. 21 i 22.04.2020 / Els jardins prohibits de Brasília

També sóc un ignorant en matèria de plantes i jardins. Tenir-ne un no m'ha convertit en un amant de l'horticultura ni en un habitual del Chelsea Flower Show. A casa, el jardí me'l miro amb distància durant l'hivern, quan s'hauria de treballar més per endreçar-lo i que esclati a la primavera, o des d'una desk chair a l'estiu, proveit d'un llibre i d'una copa de Pimm's. Així espero que passin els dies tan ràpidament com sigui possible fins a poder agafar el primer vol i viatjar cap al Sud, en el suposat cas que el Sud no sigui una invenció ni dels touroperadors nord-americans ni de Melville, Pavese, Gaugin, Stevenson o qualsevol altre pervertit sense escrúpols, més o menys com el professor Sergio Beser li deia a Pepe Carvalho en algunes de les pàgines més memorables de Los mares del Sur.

Sóc un ignorant en matèria de jardineria però no un insensible. I cada matí, quan surto de casa camí del Lloyd's park, especialment els darrers dies, en què els primers rajos del sol m'han acompanyat amb dolçor, m'emporto el regal de la flaire d'un arbust que em trobo de cara, sobresortint del frontyard del número 47 del carrer en què vivim. Exuberant, encisador, fresc. He demanat assessorament per saber què és i em diuen que es tracta d'una choisya. Sincerament, ho ignoro. Podria ser, però també podria ser que no ho fos. Agrairé qualsevol correcció i comentari si veient la imatge que hi ha a sota algun hipotètic lector-a m'ha de corregir.

Bon dia, em diu l'aroma que en surt. I agraeixo enormement, més encara aquests dies, tanta exhuberància i tanta amabilitat malgrat que no conec la veïna propietària de la casa que fa possible tant d'esplendor i embruix. Perquè segur que ha de ser una dona. Els dies en què em sento optimista i content, imagino que podria ser una de molt sensual i enlluernadora, l'Anita Ekberg de La Dolce Vita. I somio que em convida a visitar el jardí del seu backyard, i que m'hi deixo portar com si, malgrat la roba de corredor de fons amb què em disfresso, per unes poques hores em convertís en un personatge de Jane Austen que veu en les portes dels jardins l'entrada a tots els paradisos prohibits i desitjats.


Quan toco de peus a terra, però, m'inclino més per la possibilitat que la casa sigui de la germana bessona i rondinaire de la Kath, la velleta del número 35 que ha passat els 90 anys de la seva vida al mateix carrer, canviant només de domicili i de marit cada dècada i mitja més o menys. Però si penso en el maleït covid-19, aleshores tot plegat esdevé molt més tenebrós i terrible. Perquè llavors les flors que ensumo són les del mal i em convenço a mi mateix que l'arbust o la choisya o el que sigui només és la tapadora d'un Jean-Baptiste Grenouille del Londres del segle XXI, transsumpte de l'assassí d'El perfum.


Avui (Dia 21) em sento molt optimista i malgrat que Anita Ekber ha faltat a la seva cita, com ahir, i probablement com demà, he decidit que, si més no de moment, no vull parlar de la cosa. Tinc, a més, una bona excusa, tot i que a mida que avanci el dia descobriré que s'anirà desfent com un terrós de sucre. Roda el món i torna al virus dirà la dita catalana.


I és que avui Brasília, la capital de nova planta del Brasil, compleix 60 anys. Una de les meves cosines d'Amèrica, la Carmen, professora de lingüística aplicada de la universitat, li ha enviat a la seva germana Tere un seguit de fotos que ella em reenvia. Imatges que em porten al febrer del 2003, quan MP, l'Adrià i jo –la Júlia encara no havia nascut– vam visitar per primer cop la ciutat. No, menteixo. La ciutat, una part molt concreta, ja la coneixia des que tenia 7 o 8 anys. Sobretot em fascinava la catedral, i el dia que la vaig poder trepitjar per primer cop, i admirar, i recórrer vaig complir un somni de petit. No necessito gaire, és veritat. Mai no he somiat arribar a ser ni conseller d'Interior ni president de la Generalitat ni menys encara del Barça. (En el seu despatx, crec recordar que de l'Avinguda d'Infanta Carlota, Lluís Bassat em va dir en una ocasió que els detalls eren el més important, i que el rellotge d'un home deia tant d'ell mateix com el vestit o la seva manera de parlar. I me'n va ensenyar el seu, he oblidat la marca, però imagino que un de molt bo i molt car. Jo li vaig ensenyar el meu, un dels que venien a cinc dòlars a la plaça Roja de Moscou i al carrer Arbat quan tot aquell món de la URSS ja s'havia enfonsat i es venia a l'engròs i ben rebaixat de preu. Duia l'estrella vermella de cinc puntes i la famosa CCCP al centre de l'esfera. En tinc prou amb aquest, li vaig dir, mentre l'hi mostrava. Ni tan sols va ser amable, i no va dissimular el menyspreu pel meu comentari. Potser no sabia que el temps sempre fa tic-tac en la mateixa direcció, cap al mateix precipici).


A principis dels anys 70, el meu pare va comprar a terminis l'Enciclopedia Universal Ramón Sopena i en el volum 9, l'il·lustrat amb fotos, n'hi havia algunes de Brasília. És clar, la catedral no hi faltava.

La Tere em va regalar una foto de la silueta de Déu imaginada per Oscar Niemayer quan encara estava en construcció que ara penja d'una de les parets de casa. Cada cop que la veig, i la veig vint o trenta vegades al dia, al mig de les escales, el nen que era

el 1970 i l'adult que vaig ser el 2003 es retroben per uns instants en una línia de continuïtat trencada, de vegades de pujada, altres de baixada. A l'interior de la catedral, amb una vella però magnífica càmera analògica, vaig fer una foto a l'Adrià i a MP que m'encanta i que, com diria Raimon, he buscat i no he trobat. M'agradaria incloure-la en aquesta entrada però…. Però la que ha enviat Carmen a Tere és tan maca i diu tant i tant, com algunes cançons de Tom Waits, austeres i expressives alhora.

Brasilia, i els 60 anys passats, demostren que la ciutat més racional del món pot ser la més caòtica, també, on la gent s'ha hagut de fer un forat allà on no estava previst que n'hi haguessin. Li reenvio les fotos rebudes al meu col·lega i amic Jorge Svartzman, ara cap de la delegació de France Presse a Rio de Janeiro. Quan vam estar a Brasília el 2003, ell i Dominique hi vivien. Vam passejar per arreu i Jorge, porteño, ens va rostir a la brasa no una res sinó un tambaqui de l'Amazones que vam menjar en una festa plena de nous amics del tot desconeguts fins a les primeres hores del matí.


Brasília es va construir en quatre anys. Mai no es va fer cap licitació, ningú no sap exactament què va costar, amb prou feines també quantes vides humanes, evocades, això sí, en el Museu Vivo da Memória Candanga. Aquella planta d'avió també ara podria semblar grounded, com totes les flotes d'arreu del món, o gairebé. Però, potser, senzillament, el que ha passat és que s'ha enlairat d'una manera com Niemayer i Lúcio Costa mai no van imaginar, i la vida en desordre és la vida, ras i curt, la coexistència entre desig, somni i realitat; els jardins prohibits que sorgeixen en qualsevol cantonada o en el mercat al peu de la torre de televisió de la ciutat.


Millor passejar per Brasília que no pas parlar del coronavirus, oi? Però no puc deixar de fer una petita referència. O dues. O potser tres. Avui (Dia 21), espectacle delirant del govern espanyol a propòsit de les criatures. Munició per a uns i per als altres. Avui (Dia 22), a mig matí, escolto part d'un podcast d'una ràdio catalana, RAC1. Una tertuliana de Lleida diu que el de Madrid és el govern del món que pitjor està gestionant la crisi. Probablement tingui raó, segur que sí però molt probablement també no tingui ni punyetera idea sobre com altres governs del món estan gestionant la coronacrisi. Però tant és, oi? Justament he hagut d'escriure l'entrada doble aquesta nit (Día 22) perquè ahir vaig haver de dedicar-la a un article sobre la magnitud de la desastrosa gestió de Johnson i els seus sequaços. El text havia de circular per la web a primera hora i… I quan per fi em vaig ficar al llit, massa d'hora perquè fos el final d'una festa i massa tard com perquè em quedessin prou hores per dormir com cal, ho vaig fer amb un altre podcast, en aquest cas de la SER. I amb la Pepa Bueno em torno a trobar amb Eduardo Mendoza, que a la tarda m'ha visitat per sorpresa amb una molt amable nota de correu electrònic que m'ha fet enrojolar. M'havia fet la falsa il·lusió que les confessions d'aquestes notes serien un secret entre el Déu que vaig conèixer a la catedral de Brasília i jo, res més, i veig que no és així. He sabut, a més, que un dels grans soldats de Catalunya em vigila, i m'adormo, inquiet, confonent la seva veu radiofònica i les seves paraules escrites, també aquelles que deien "conozco lo suficiente para saber que no debemos juzgarnos los unos a los otros".


Un amic m'escriu des del Nord de Londres a darrera hora de la tarda d'avui (Dia 22): "¿Has sobrevivido a las conferencias de prensa de Buch y Raab? Un día más..." "A la de Buch no, porque no la he visto. A la de Raab, sí. Sorprendente ver un militar en Downing Street. Deben de tener la sensación que el barco les hace agua por todos lados y enseñan músculo. Aquí no es lo mismo que allí." L'assumpte es posa seriós. També uniformes caqui al Number 10, les Rates del Desert al rescat. Poc a poc, totes les peces del desastre es van col·locant a sobre del tauler. Com ha fet MP finalment, que aquesta nit, poc abans de sopar, ha anunciat que havia posat punt i final a la reconstrucció del món en 650 peces. "Habrás oído la frase de que la vida es demasiado corta para perder el tiempo haciendo puzles…" em preguntarà demà el meu amic. "Jo sí, MP no. Ella creu que el món encara té

solució. Jo, no; jo avui, i ahir, i demà només voldria passejar-me pels jardins prohibits de Brasília. Com quan tenia 7 o 8 anys i la ciutat només 10 i tots els podíem explorar encara".

Banda sonora: All the World is Green (Tom Waits).

148 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now