Search
  • Quim Aranda

Dia 4. 17.03.2020 / L'infern dels refugiats

Updated: Mar 19

Males notícies per a la democràcia, o per al que ens pensàvem que era la democràcia occidental: "L’economia xinesa tornarà a la normalitat al segon trimestre a mesura que entrin en vigor les mesures de suport del govern per mitigar l’impacte de l’epidèmia de coronavirus", llegeixo al Live de The Guardian, segons ha dit el cap de la planificació de l'economia de l'estat. Si la resposta d'occident és satisfer els més baixos instints del capitalisme, com acostumar a passar, al menys a Londres i a grans parts del país no trigaran a esclatar els disturbis. Entre altres raons perquè avui ja hi ha al carrer 70.000 persones que fins al cap de setmana passat tenien un sou amb què alimentar-se i pagar un lloguer. Un sou de merda i un lloguer estratosfèric, probablement.


Avui m'he despertat encara més d'hora que ahir. A les 04.30. En comptes de RAC1, m'he enganxat a la SER fins a les 06.00. Les veus d'Àngels Barceló i Pedro Blanco em resulten molt familiars i, fins a cert punt, em tranquil·litzen. Pedro Blanco ha proposat una cançó, com fa cada dia, per aixecar l'ànim i l'humor (o l'amor) en els temps de la còlera. I ha entomat sense immutar-se gaire les crítiques dels seus companys. "Todos estamos haciendo cosas que creíamos que no haríamos nunca", ha dit, posant-se la bena abans que la ferida. I sense cap recança ha llançat a les ones Vivir mi vida, de Marc Anthony. Gràcies, Pedro! El problema és que la nostra vida ha quedat en suspens i la cançó ens retorna a la nostàlgia dels dies en què érem suposadament feliços i indocumentats.


Ahir va entrar a la safata del correu electrònic un alarmant informe del Norwegian Refugee Council: "Més de 70 milions de persones a tot el món s’han vist forçades a fugir de casa seva per persecució, conflicte, violència i violacions dels drets humans. D’aquests, més de 29 milions són refugiats (inclosos 5,5 milions de palestins sota el mandat de l’UNRWA), dels quals el 84 per cent estan acollits per nacions d’ingressos baixos o mitjans amb sistemes de salut, aigua i sanejament més febles…" La crisis del coronavirus només farà que augmentar la seva dissort. És evident que la vida de totes aquestes persones també va ser interrompuda en algun moment. Però malgrat les moltes accions humanitàries amb què molts estan o estem compromesos, no els acostumem a tenir presents en les nostres oracions diàries. I ara, que som nosaltres els que no podrem seguir amb la nostra vida, què els passarà? Poden empitjorar les condicions de l'infern? De quin cercle?


Hi penso mentre recorro els passadissos del Sainsbury's local. He anat a les vuit. No hi havia farina. Però tampoc peix, ni l'oli que acostumem a comprar, ni mongetes o cigrons enllaunats. Parlo amb el peixater –una manera de dir, perquè en aquest país no n'he trobat mai un que sàpiga arreglar el peix com Déu mana; com fan a qualsevol mercat de Barcelona o Múrcia o el País Basc. "No estem rebem mercaderies. I tot el que entra, poc, va directament a les prestatgeries. I ja veus com estan…" Doncs sí, ho he vist. Com no les havia vist mai. Com suposo que passa arreu.

Farina. (En volia comprar perquè acostumo a fer magdalenes per a la família: a la Júlia li encanten; també a sa mare, la Maripaz.)


Quan he vist les prestatgeries de farina i tants altres aliments buides he recordat el que ens deia Jorge, l'amo de la casa d'hostes de l'Havana en què vam estar l'any passat: "Yo me arreglo para buscar huevos aquí i allí, y mangos cuando no hay en los mercados." La cançó de Silvio Rodríguez, Monólogo: "Ya casi me olvidaba / pero, para mañana, / van a dar buen pescado, / hoy nos llegaron papas / y verduras en latas / al puesto del mercado." Em pregunto si haurem d'acabar així. Buscant-nos la vida davant la manca d'aliments, oblidant-nos de què arriba i quin dia?


La meva generació i la dels nostres fills no estem preparats per a aquest cataclisme. Potser la dels nostres pares i avis tampoc no ho estava per a la Guerra Civil, és clar. Ni tampoc per a la Primera i la Segona Guerra Mundial; ni els bosnians ni els serbis per a la guerra de Iugoslàvia; ni els sirians per a la de Síria, ni els afganesos per a la de l'Afganistan…


Com ahir, he escrit una part d'aquesta entrada mentre espero que surti Boris Johnson a dir no sé exactament què. El pitjor líder per al pitjor moment. Un frívol, que ho ha tingut tot pagat a la seva vida, amb una joguina trencada a les mans que no sap –probablement ningú, però ell encara menys– com recompondre les peces, si és que és possible.


Sobre excés d'informació, diu l'amic Josep Martí, que es dona de baixa de Twitter fins que deixi de ploure a bots i barrals. Potser té raó quan diu el que diu. Potser haurem de deixar-nos d'ordinadors i ell haurà de tornar a la barca del pare i jo a la fusteria del carrer Maria, de Gràcia, com quan era nen i anava amb el meu per ajudar-lo o per jugar. Entre altres coses perquè jo no tinc ni una resposta davant del debat que hi ha damunt la taula, d'acord amb el text de l'Albert Sáez.


Ni molt menys se m'acut com es pot solucionar tot plegat. Johnson i el seu ministre d'Economia, Rishi Sunak, acaben de dir que "faran el que calgui". La qüestió és saber si saben què cal. "No és moment per a la ideologia o l’ortodòxia", ha apuntat el ministre, per justificar "una intervenció econòmica de l'Estat inimaginable només setmanes enrere." I per a mi, trencar amb l'ortodòxia és, bàsicament, recordar algunes escenes de La casa de papel. És a dir, fer funcionar la màquina i que no s'aturi. Però no com a préstecs. És clar, que jo no tinc ni punyetera idea d'economia.








88 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now