Search
  • Quim Aranda

Dia 6. 19.03.2020 / Manuel Leguineche i Charles Aznavour

Cansat i amb el cap ple de cafè, o de manca de son. Uns minuts més enllà de les nou del vespre. Em tanco a l'oficina de casa i poso música: Aznavour. Palais des Congres 1994. Vaig comprar el cd a Estrasburg l'estiu del 1996. Me'l vaig passar estudiant francès i fent vida d'universitari quan ja feia molt que havia deixat la universitat. "Ahir tenia 20 anys", canta Aznavour. Allí jo també els tenia, tot i que superava els 33. El Pol Costa, un bon amic de quan vaig treballar a El Mundo, que ara viu a París, amb l'Ana i el fill, el Leo, i que treballa per a la France Presse, m'acussa de sentimental –potser vol dir tou?– quan confesso la meva tirada per Aznavour. Deu tenir raó!


Tornant d'Estrasburg a Barcelona vaig passar per París. França també és radial pel que fa als trens. Aleshores no s'havien popularitzat els vols barats ni res de tot això, i calia volar a la capital i després agafar un TGV. Vaig quedar a sopar amb l'Esther Vera, la directora de l'ARA. No recordo on em va dur, però sí que va ser molt agradable. Era i és molt riallera.


Aleshores, a més, també era la corresponsal de l'Avui a França. Fa uns mesos, entre les pàgines d'un llibre de John Irving vaig trobar la targeta professional que feia servir llavors. Li vaig enviar una imatge. "Ooooooh!!!! Gran lloc per estar guardada [es referia al llibre d'Irving]… quina alegria m'ha fet veure-la, quants anys", em deia. Teníem 20 anys, si fa no fa. Segur que era ahir, en tot cas.


Un any després, quan vaig conèixer la Maripaz ens va deixar la seva casa per passar un cap de setmana mentre ella era no sé on. L'avió de Barcelona a París es va retardar un munt d'hores, potser per una vaga de controladors a França. Vam arribar a les dues de la matinada. Vam haver de picar a la porta de la casa de la corresponsal d'Antena 3 per recollir les claus de casa seva. Tot ben senzill. Guardo moltes vivències entre els llibres. Un dia els obro i les redescobreixo. Recordar és tornar a viure. I ara, més que mai, potser ens cal recordar per poder continuar vivint. I ens en caldrà encara més per després, quan s'acabi el que sigui que s'hagi d'acabar. Falten dotze setmanes per començar a "canviar el rumb" de la pandèmia, ha dit aquesta tarda Boris Johnson, citant Churchill, evidentment. No puc amb ell.


Normalment comparteixo l'oficina amb la MP. Quan ella és a la universitat, jo m'hi poso. Si no, vaig buscant un racó i una taula per les habitacions de l'Adrià o la Júlia. O acabo al saló. O fins i tot a la cuina, com abans d'ahir. Feia el sopar i, alhora, editava un text per a la versió de paper del diari. Però ara, l'escola ja ha tancat; la universitat de l'Adrià, també; i Birkbeck, on MP fa classes, no és menys. L'oficina de casa s'ha convertit en la tarima de l'edifici de Gordon Square des d'on ella imparteix càtedra. Té un despatx ben maco. Amb una gran balconada sobre la plaça. A la primavera és un goig. La paleta de colors de les flors dels parterres són una invitació a l'optimisme fins i tot encara que no faci sol. A l'hivern, la cambra és una gelera. Les portes no tanquen bé i el fred s'escola per arreu. Els professors es van queixar d'aquestes deficiències estructurals i en lloc de canviar les portes els van dona un calefactor elèctric. La meva àvia Maria s'escalfava al pis del carrer de la Legalitat (número 2) amb un braser. No hi ha tanta diferència, oi?


Per sort, a casa encara tenim una mica d'espai i fins i tot un jardí. I, malgrat el que encara ha d'arribar aquí, a Londres, de moment no sembla que el govern ens hagi de prohibir sortir al parc a fer exercici. Com s'ho faran quatre persones en un pis de quaranta o seixanta metres quadrats per resistir el confinament? Com s'ho fan a Itàlia? En un temps caldrà estudiar l'impacte sobre les relacions personals de tot aquest malson. I els índex d'alcoholisme i la violència masclista i, és clar, els aturats que no aixecaran el cap. (Demà, acabo de llegir al Telegraph, el tresor britànic anunciarà un pla sense precedents per evitar, dient-ho de forma simplificada i inexacta, que els riots cremin el palau de Buckingham.)


Fa potser encara no dues setmanes, amb Itàlia ja cap per avall, vaig veure a Netflix La trinchera infinita. La història d'un topo (sí, ja sé, un talp), però se'n van dir topos pel llibre de Manuel Leguineche i Jesús Torbado.

Quina inconsciència i quina estupidesa la meva. I quin egoisme. Vaig veure una pel·lícula creient que només feia un cop d'ull a la dolorosa història d'Espanya quan, amb totes les evidències ja al davant, no vaig saber adonar-me que veia el futur immediat: la vida en confinament, com els topos que es van haver de tancar entre el 1936 i el 1939, però sobretot com els que es van passar del 1939 al 1969 vivint en dos metres quadrats de cofurna. I van sobreviure. I van resistir. I van patir, és clar.


Mentre escrivia aquesta entrada he rebut un correu electrònic del Jordi Recasens, un amic i matemàtic de la Politècnica de Catalunya. Fa dues dècades que ens coneixem però només ens veiem dos cops a l'any. La nit del 31 de desembre i la de l'1 de gener. Lamentablement, aquest any vaig trencar la tradició per raons que potser algun dia acaben sortint en aquest bloc i no vam anar a sopar a casa del Manu i la Marisa… El proper cap d'any, sens dubte. I tornarem a parlar dels nostres vint anys, Manu; d'ahir mateix.





52 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now