Dia 44 i 43. 26 i 25.04.2020 / Nova York sense ofensa

Per fer de la realitat novel·la és fonamental la manipulació del temps, del passat i/o del futur.

(Dia 26) Diumenge. M'aixeco tard. He estat despert una bona estona durant la matinada i quan s'ha fet de dia encara he apurat per deixar una informació penjada a la web… Després he tornat al llit. Ho necessitava. Més tard, havent dinat, jo no podia jaure un parell d'hores "a l'ombra del ventre d'una barca", com diu Pla que feia. Afortunat. Aquí no tenim mar. Només parcs, però ara ens han prohibit estirar-nos a la gespa. Alguna o molta gent, però, ho continua fent.

El sol ja era a dalt de tot quan he tornat a sortir al jardí, a continuar tallant branques, com vaig fer fa dos o tres setmanes enrere. Ha fet un dia calorós, assolellat. Gaudim d'una primavera d'abril que a les hores centrals de la jornada sembla quasi de primers de juny, quan ja tot són promeses de l'estiu. He serrat troncs mentre escoltava un podcast (RAC1). La consellera Budó hi està abonada. El Xavi Bundó li ha preguntat per les declaracions que va fer a la Gemma Nierga. La classe política, els d'aquí, els d'allí o els de més enllà, no té cap recança en exhibir la seva agenda: manipular la realitat i novel·lar-la a conveniència.

És molt ingrat, esgotador, però torno a transcriure algunes de les paraules claus de la consellera: "És a dir, a la pregunta que em van fer, si a Catalunya ho haguéssim fet millor, vaig contestar que ho haguéssim fet segurament diferent, perquè haguéssim confinat quinze dies abans… I a partir d'aquí va venir la repregunta a la qual jo vaig afirmar que probablement havent confinat quinze dies abans, les xifres hagueren estat diferents. Però és que això no ho dic jo, és que això ho diu la ciència. Ho diu l'evidència. Tots aquells països, penso en Estònia, però en Eslovàquia, penso en Eslovènia, penso en Dinamarca, però en Noruega, els diferents lands alemanys, penso en l'estat d'ahir [25 d'abril; des de Lisboa m'ho va recordar l'amic Luis Trindade, Dia da Liberdade], en Portugal […] amb cap mort van tancar les fronteres i d'aquí, les xifres han estat unes altres… I tots aquests països petits, Eslovàquia mateix, va tancar fronteres al minut zero, i mirin les xifres, i per tant, era importantíssim aquest confinament, eren importantíssims aquests quinze dies que Catalunya venia reclamant i probablement, probablement les xifres hagueren estat diferents. Però no només a Catalunya perquè siguem els millors del món sinó perquè era el moment, era el moment de tancar fronteres com han fet els països on han tingut les xifres més baixes d'incidència o d'afectació per aquesta pandèmia. […] Jo el que dic és que aquells països petits o que aquells països que han pogut gestionar el seu tancament de fronteres a temps han tingut unes xifres molt més baixes d'incidència del coronarivus. I això no ho dic jo, això ho diuen les xifres."

(També li pregunten a la consellera pel que va dir Joan Canadell. Té raó l'home quan afirma que Grècia va començar a prendre mesures a finals de febrer, "2 semanas antes" que a Espanya. Però menteix sense enrojolar-se quan diu que "hacer caso a Quim Torri hubiera supuesto parecernos a Grecia…" Ningú a Catalunya, ni tant sols el president de la Cambra de Comerç, menys encara el de la Generalitat, va demanar fer-ho en aquelles dates. De fet, el 27 de febrer, quan Grècia va prendre les primeres mesures, a Catalunya uns i altres estaven molt més preocupats per la primera reunió de la Taula de Diàleg, que s'havia celebrat el dia anterior a la Moncloa. Canadell manipulava i mentia, exhibia agenda; paraules de fanàtic, sigui dit de passada, sense entrar en consideracions morals, perquè en una novel·la els personatges no han de ser jutjats per l'autor.)

"Haguéssim confinat quinze dies abans…" recordo que ha dit la consellera. S'ha referit al confinament total que va demanar el president Torra el dia 13 de març al vespre? Però si parla de "quinze dies abans", està dient que a finals de febrer ja s'hauria d'haver tancat tot Catalunya, oi? I ningú, ja ho acabo de dir, no ho va demanar llavors. Més aviat, doncs, s'ha referit a què Sánchez va actuar tard i malament per no suspendre tota l'activitat econòmica no essencial amb la primera declaració de l'Estat d'Alarma (14 de març), un pas que només va prendre el 29, amb la segona. I a què no va fer cas a la demanda del president del 13 de març, de tancar Catalunya com la Generalitat havia tancat la conca d'Òdena.

Els país petits de què parlava Budó van confinar-se, en general, no abans del 12 de març. I comparar Tallin, la capital d'Estònia, amb Barcelona, sembla exagerat; si més no, inexacte. (També és cert, però, que el 27 de febrer Grècia va suspendre els carnavals. I que el 7 de març el Barça encara va jugar al Camp Nou davant del públic sense que ningú alcés la veu.)

Escoltava què havia dit la consellera i em queien goterons de suor per la calor i l'esforç de tallar troncs secs, ossificats. Al jardí, al començament de viure en la casa en què vivim, vam trobar tota mena de restes mentre remenàvem la terra per posar-hi gespa: gats, ocells, gossos, la vida anterior a la nostra arribada. Mai, però, vam tenir sorpreses desagradables com al 10 Rillington Place, a Notting Hill, on el 1953 van descobrir un veritable cementiri, gràcies als oficis d'un tal John Christie.

La imaginació de la consellera també va i bé, com la meva mentre l'escolto. I com la del senyor Canadell quan delira.

El govern espanyol ha comés errors greus, molt greus, i pel que sembla, s'entesta en seguir-ne cometent, i probablement fins al final. Però les evidències científiques que tan invoca Meritxell Budó indiquen que a primers de febrer, el dia 4, segons l'anàlisi epidemiològic del catedràtic d'Oxford Daniel Prieto-Alhambra, el virus ja corria per Catalunya. Abans d'ahir (Dia 24), divendres a la nit, en una entrevista telefònica que li vaig fer al cap del control epidemiològic del Vèneto, Andrea Crisanti, que s'ha publicat avui diumenge, aquest viròleg de l'Imperial College de Londres i de la Universitat de Pàdua em va dir: "L’estudi que vam fer a la petita ciutat de Vo’ Euganeo [Pàdua] ens diu que [el virus] ja hi circulava la segona setmana de gener. Segur."

Tots badant, o tots despistats, o tots inconscients, o desinformats, també per culpa de l'OMS, com em deia Crisanti… El que no puc suportar és l'agenda. Ningú no la deixa enrere. Ni els de la recentralització nacional espanyola, ni els de la depenent independència, ni els de la independència sense adjectius ni els de la miserable independència.

Per tallar els troncs sense suar tant em convindria una serra mecànica. M'he desfet d'un munt de matolls secs també, que he esmicolat amb les mans i amb diferents eines de jardineria. He omplert el contenidor de la brossa orgànica i he anat fent espai amb una pala fins que les branques han vessat.

Abans de posar-me a escriure aquesta nova entrada doble, i avui capgirada, com si pogués intercanviar alegrement les fulles del calendari només per conveniència estètica, o per demostrar que en qualsevol relat la manipulació és possible, he afegit uns petits detalls a una informació que havia deixat feta a la web a les sis del matí. Boris Johnson ja ha tornat a Downing Street. Estem salvats! Però com escrivia fa uns dies Peter Oborne, ex cap de política del Telegraph, ell no és Churchill, és Chamberline: "En la gestió de la crisi dels coronavirus, Johnson va actuar com el primer ministre de la preguerra; tots dos van llegir malament el seu enemic i van fracassar en la feina." Demà Johnson també intentarà començar a novel·lar la realitat que va llegir tan malament. Bé. Hi tornarà.

(Dia 25) Dissabte. La Júlia té un mapamundi a la que fins fa uns mesos ha sigut la seva habitació en què anava i encara va marcant els diferents països que ha tingut l'oportunitat de visitar. Potser no se'n sent –sovint amb actituds adolescents que mereixerien una passejada pel mercat d'esclaus de Maracaibo, juntament amb el seu germà, per rebre tots dos unes bones fuetades–, però la noia és una privilegiada. Si el seu pare n'hagués tingut un de semblant a la seva edat, amb prou feines hauria pogut assenyalar l'Hospitalet de Llobregat o Santa Coloma de Gramenet… Cada cop que visita un nou país, quan la criatura torna a casa rasca a sobre del territori en qüestió i la capa daurada que hi ha cau i deixa entreveure'n una altra. A la nit (Dia 25), mentre sopàvem, davant dels meus comentaris sobre com de difícil pot ser viatjar a partir d'ara, almenys durant un temps i especialment aquest estiu, deia que no pensava renunciar-hi.

Abans que esclatés la pandèmia i el món s'aturés bruscament, com un conill enlluernat per un feix de llums, ja havia planejat amb sa mare i una amiga de les classes de música, i la mare de l'amiga, un viatge a Nova York la primavera del 2021 per celebrar que totes dues noies faran 15 anys els propers mesos. Nova York i Broadway al centre dels seus interessos, ara per ara. Viatge de dones soles al qual no he estat convidat. Però "no offense", com li responia John Wayne a Ricki Martin en una escena de Rio Bravo, quan el jove guardaespatlles refusa ajudar-lo, malgrat que es troba necessitat de mans ràpides i hàbils amb els revòlvers per fer front als dolents de la pel·lícula. "No offence, Sherrif", fa Colorado (Ricki Martin). I Duke, com es coneixia Wayne, entoma la negativa esportivament i l'hi torna, amb una mirada d'admiració i potser d'enveja: "No offence."

Doncs això, quan em van dir que «només dones soles, "no offence"» vaig respondre exactament el mateix que John Wayne.

(Fa 21 anys, Juan Miñana va publicar una petita joia de novel·la, Noticias del mundo real, que conté unes línies sobre la pel·lícula de Howard Hawks que sempre he recordat, tot i que ara les he buscades per ser fidel al text: "En la caja de sorpresas que es la cárcel de Río Bravo, conviven las cuatro edades del héroe: el héroe joven y ansioso por probarse a sí mismo [Ricky Martin]; el héroe romántico caído en desgracia [Dean Martin]; el héroe maduro que encuentra una causa en el hecho de mantener una amistad a cualquier precio [John Wayne]; y el entrañable héroe anciano –todo coraje y voluntad–, en las ruinas de su apostura física [Walter Brenan].")

El que diu la Júlia durant el sopar em recorda el que he llegit al matí en un article que ha publicat a El País Leonardo Padura –sóc fan de les primeres novel·les de Mario Conde però, sobretot, d'El hombre que amaba los perros; l'any passat, mentre passejava per l'Havana no deixava de preguntar a tothom sobre Padura, i, a banda d'un jove de Santa Clara que sabia qui era i que l'havia llegit, el més esperançador que vaig escoltar va ser un "chico, tu ves, me suena, però no sé de què"–: "El mundo que parecía ampliarse y hacerse menos ajeno (más globalizado) es hoy un lugar hostil…" Tan de bo la Júlia el pugui seguir explorant i fent marques en el seu mapa mundi, començant per Nova York l'any vinent, tal i com havien previst les quatre dones soles, "no offence"…

Però si hem de fer cas al periodista especialitzat en sanitat del New York Times Donald McNeil, tot plegat no serà tan senzill. En un dels seus podcast suggereix que pensar en un alleugeriment de les restriccions cap a finals d'any, fins i tot durant el 2021, és molt optimista. I esmenta que espera el naixement d'un net el proper mes de juny però que creu que hi ha una possibilitat molt alta que no el conegui fins que tingui dos anys.

També aquest vespre (Dia 25) mentre sopàvem, la Júlia s'ha assabentat que de tant en tant apareix en aquest bloc, com la resta de la tribu. L'hi ha dit MP, que s'ho mira molt esporàdicament, per vigilar-me, suposo, com fa Eduardo Mendoza. La pregunta clau de la nena ha estat: "Per què ho fas?". Li he dit que volia escriure què passava durant el confinament aquí i allí.

"–I per a què?"

–Per no oblidar-me de què passa aquests dies".

–Però no pots escriure tot el que passa en un dia, tot, tot, tot" –

–No, és clar, vaig triant.

–El què? I què hi dius…?

–El que em sembla més interessant o el que se m'acut.

–I de mi, què has dit?…

Doncs que alguns dies, maca, t'enviaria a tu i al teu germà, empaquetats i juntets, al mercat d'esclaus de Maracaibo… Però això ja no l'hi he dit… Això ho he escrit avui a la nit (Dia 26) després d'algun altre episodi d'adolescent al borde de un ataque de nervios. En fi.

Però el que sí vaig fer ahir (Dia 25), per intentar acabar la conversa i fer de pare assenyat és explicar-li que un senyor que es deia Pla va començar a escriure un dietari fa poc més d'un segle justament durant una epidèmia de grip que va provocar milions de morts i que, com li passa al teu germà, no pogués anar a la universitat durant un temps. La Júlia, evidentment, i més en aquest país, sap perfectament què és el que els britànics anomenen Spanish flu. Mà de sant, el meu recurs a Pla. Ha canviat de tema i ha deixat d'interessar-se per aquest bloc. Potser algun dia, però, tornar a caure a les seves mans i s'ho pren amb interès. I llavors em retreu l'entrada d'avui o altres d'altres dies.

(Ma mare, sense anar més lluny, ho va fer amb un episodi d'El avión de madera al·legant que la deixava molt malament. No era cert, però tant és, perquè el que compta en aquests casos és la percepció que en treus. És una novel·la, li deia jo, i la ficció i la realitat quotidiana serveix per crear-ne una altra de superior, una veritat que s'hi eleva per sobre. Ma mare, que no ha llegit mai el Quijote, potser sospitava que la frontera de què parlo no existeix i menys si llegeix en un llibre una vida que no és la seva però que s'hi assembla. I encara que tampoc no ha llegit mai a Milan Kundera, potser també es preguntava, com feia el txec, qui era el/la protagonista de tot allò.)

Espero, en tot cas, que si arriba el dia en què la Júlia llegeix aquestes notes, jo sigui prou generós com per entendre que és lògic que els fills acabin passant comptes amb els pares i em retregui que volgués enviar-la a Maracaibo. No offences? No offences, no.