(Una mena de conte per a l'Eva Piquer, perquè se l'emporti a Nova York tan aviat com pugui tornar-hi. I per a la meva fillola Paula.)
De vegades, mentre sopem els quatre, MP em demana: "Què et passa?" En general, res; o res prou greu com per respondre aquella temuda frase que de tant en tant un membre d'una parella li etziba a l'altre, i que és capaç de desencadenar tsunamis de proporcions bíbliques: "Hem de parlar…", dit amb el mateix to greu amb què Sergi Pàmies es relaciona amb el món.
Recordo que el juny o el juliol de 1995, una amiga em va explicar al Poble Espanyol, durant un concert de Van Morrison (però pot ser que només fos una festa qualsevol d'aquells estius barcelonins que ara encara ens semblaran més fantàstics del que ja els recordàvem), que el seu marit li va anunciar que volia el divorci fent servir una fórmula molt semblant. Jo hi vaig posar l'espatlla aquella nit i moltes altres que van seguir en la seva companyia. Què podia fer, oi? Fins que al cap d'uns mesos, encara vaig comportar-me amb una mica més de crueltat que l'ex perquè ni tan sols vaig utilitzar la vella fórmula del canalla amb sentiment de culpa que no pot evitar, malgrat tot, no pas la culpa, sinó comportar-se com un canalla, en el meu cas, el paio que deixa penjada una dona després d'un dolç i alhora amarg cap de setmana de comiat a París.
(Encara no tinc l'edat suficient, però espero arribar un dia a tenir-la com per poder repetir aquelles paraules tan sàvies del IXè marquès de Castellvell, José Luis de Vilallonga: "Ah, las mujeres. Pensar que fueron tan importantes… Recuerdo sus contactos sutiles y el olor de algunas. No he dicho el perfume, he dicho el olor. Ahora las mujeres sólo me ayudan a aumentar el dolor de espalda…")
Però millor que torni a la taula del sopar, d'on no m'hauria d'haver aixecat en cap moment. "Què et passa?" En general res, deia. Però si la conversa no m'enganxa especialment, puc desconnectar amb la mateixa habilitat amb què ho fan els sords, un clic imperceptible que els allunya mentalment d'on són, probablement cansats de fer l'esforç de parar l'orella per a tan poc rendiment. Els sords, en la vida però sobretot en la literatura, poden ser personatges ridículs i risibles, com demostra David Lodge en la seva història Deaf sentence. Però si no ho són i ho fan veure, llavors són capaços d'enervar molt els acompanyants, que prenen la seva sordesa fictícia per una manca de respecte.
(MP sempre es queixa prou que sovint o molt sovint porti els auriculars posats quan sóc a casa: de vegades, ho admeto, són una arma defensiva; altres, estrictament una necessitat professional; sempre, probablement, un mal costum que amenaça amb què em converteixi, amb el pas dels anys, en un personatge risible.)
Aquests dies m'he adonat que, mentre sopem, desconnecto més que de costum. Però no pas per una manca de respecte cap a la tribu, sinó per angoixa. I és que al final del dia, al voltant de la taula, començo a pensar en què vull escriure en el bloc i la meva atenció es desvia cap a aquest ordinador i cap a l'oficina del primer pis. Avui (Dia 28) per sort, m'he mantingut atent a la conversa, intentant esvair l'angoixa, i contenint el mal humor o el gest de cansament perquè la Júlia ha tornat a la càrrega amb la idea del viatge a Nova York de què ja vaig parlar en l'anterior entrada. Un pare ha de tenir respostes per a tot davant dels fills, o dissimular el millor possible, però quan l'única sortida digna és un "no ho sé i no ho puc saber", i es va repetint dia rere dia, l'autoritas, si és que encara es manté, queda prou tocada.
Quan he acabat de sopar, però, he fet un altre clic, en aquest cas el que ha posat en marxa la maquinària d'aquesta nota. Perquè he decidit desafiar la Júlia i explicar-ho aquí.
"–Júlia, no penso tornar a escoltar res sobre Nova York i el teu viatge fins que no et llegeixis un llibre que et donaré.
–Estic llegint el de la Hillary Clinton.
–Bé, doncs quan l'acabis.
–Quin llibre serà?"
Llavors he anat a buscar The Red Notebook: True Stories, de Paul Auster. He pensat que si la convencia que el llegís, i li agradava, després li podria donar un dels volums de la Trilogia de Nova York. I així l'hi he fet saber. M'ha mirat amb cara d'escepticisme. Entre altres raons perquè, en aquest cas, l'edició que tinc es en català i la Júlia m'ha dit, amb raó:
"–Com vols que el llegeixi en català…?"
És veritat! A més, no té sentit que si pot llegir la versió original llegeixi una traducció.
"–No t'amoïnis, que et busco el llibre."
Si el demanem a la biblioteca del barri, voluntaris del districte ens el porten a casa. Confinats però fins a un límit.
Abans de posar-me a escriure aquesta nota li he deixat The Red Notebook… a la tauleta de nit, perquè provi i ja veurem què passa. Després he baixat al saló per tornar a deixar l'exemplar de la Trilogia al seu lloc abans de tancar-me a l'oficina i, quan ho feia, de l'interior del llibre ha caigut l'entrada d'un concert. (Hi guardo moltes coses, suposo que com tothom, entre les pàgines dels llibres, ja ho he dit abans en aquest bloc. Són sorpreses futures, regals de la vida, cops de memòria que t'ajuden a suportar l'envelliment o a accentuar-lo. Després, però, quan les vull trobar, no apareixen. Ara, per exemple, ja fa setmanes que busco una foto de la meva fillola Paula que els seus pares, el Toni i l'Elisenda, em van donar just quan va néixer. Se la veu acabada d'aterrar en aquest món en una imatge feta al mateix quiròfan en què va néixer, si fa no fa. La vaig recuperar per casualitat fa uns anys, un dia que tafanejava a la biblioteca. Com que la Paula està embarassada, ara m'agradaria rescatar-la del seu amagatall per fer-ne una còpia i enviar-l'hi. Però de moment no he tingut sort. Hauré de seguir buscant-la.)
A més d'un artifici, l'escriptura de vegades és capriciosa. Avui més que mai. Perquè recordo perfectament la dona (X) amb què vaig anar a aquest concert de Ketama. La mateixa per la qual ni tan sols li vaig dir a l'anterior (Z): "Hem de parlar…" en tornar de París. Però les coincidències no poden acabar aquí, menys encara si l'entrada ha caigut d'un llibre de Paul Auster, l'escriptor que, juntament amb Vila-Matas, més bé les caça per després transformar-les en literatura. En el concert de Ketama, acompanyat de X, em vaig trobar amb Z, que hi havia anat amb una amiga, també meva.
"Y después vendrás a mí pidiéndome perdón", cantava Ketama aquella nit en Vente Pá Madrid.
La vida és una enorme coincidència, un misteri del tot inexplicable. La filla que he tingut amb MP, la dona que vaig conèixer a Madrid després que plantés a X en el cafè Torino, de València-Passeig de Gràcia, perquè em pensava que volia tornar amb Z, a la qual li havia volgut demanar perdó per haver-me comportat com un poca-solta, ha causat tot aquest embolic perquè no deixa de parlar de Nova York, que és la ciutat del gran i del millor caçador de coincidències que conec i que llegeixo, i perquè jo no només no sóc sord sinó que, de vegades, tot i els auriculars, escolto massa i tinc massa bona memòria. Potser un dia la Júlia llegirà aquestes línies i voldrà saber qui són X i Z. Dues incògnites, una coincidència en una de les nits del confinament del 2020, filla: la música de l'atzar, és clar.
Amb aquest bloc m'ha passat una mica el que una vegada li va dir Paul Auster a Larry McCaffery, segons queda recollit en un llibre de converses que es titula Paul Auster, el arte del hambre: "Escribir es una actividad que parezco necesitar para sobrevivir. Me siento muy mal cuando no lo hago. No es que escribir me produzca un gran placer, pero es mucho peor cuando no lo hago."
(Per cert, a Z li encantava Paul Auster. Després de llegir ara no sé si El Palacio de la Luna o La invención de la soledad fins i tot li va arribar a escriure per correu ordinari a Nova York. Auster li va respondre. Potser el caçador de coincidències va tenir la intuïció que aquella carta, que li havia arribat des d'un poble de la província de Barcelona enviada per una desconeguda, podia ser el principi d'una nova història que no s'ha començat a materialitzar fins aquesta mateixa nit, plena de casualitats.
ps: Què passa amb el Dia 27, Quim? No res d'interès? Sincerament, no. Només que Boris Johnson ha reaparegut a Downing Street. De forma més aviat inoportuna, tant, que m'ha obligat a tornar a casa, des del Lloyd's Park, on estava plàcidament corrent a primera hora del matí, per sentir què hi deia i escriure una nota per a la web. I què ha dit, doncs? No res d'interès més unes quantes falsedats. No val la pena detallar-les. O no pas ara ni aquí. A més, és ja bastant més enllà de la mitjanit i el Rafa Ramos m'ha dit que no em quedi fins a molt tard.