Search
  • Quim Aranda

Dia 5. 18.03.2020 / De Vera Lynn a Néstor Luján

Són pràcticament les deu de la nit d'un llarg dia que he començat a les quatre de la matinada. Entre 4 i 6, però, encara he pogut dormir a estones. El millor son, potser, encara que no el més profund. He despertat amb un record molt agradable i alhora frustrant. Una dona, que no he identificat, i que no coneixia, ha començat a flirtejat amb mi i ens hem anat perseguint per diferents indrets, que tant podrien ser racons de l'edifici de l'antiga facultat de Geografia i Història de Barcelona, a la Ciutat Universitària, com un pati ple d'arbres i cadires que m'ha semblat la plaça Prim o la plaça Rius i Taulet. La misteriosa dona i jo buscàvem un lloc discret per fer l'amor… Al final no l'hem trobat, però. No recordo qui deia o qui cantava que les millors històries d'amor són aquelles a què no dones temps de marcir-se. O potser l'hi he llegit no fa massa a l'Eva Piquer?


Més tard, al Lloyd's Park, avui cobert i gris i amb menys gent que dilluns, he començat a percebre molt vivament això que ara en diem "distància social" o "distància de seguretat". Gent parlant a dos o dos metres i mig, amb una mena de barrera invisible entre ells. D'aquesta, quan en sortim, ho farem menys sensibles, no ens sabrem reconèixer, no pas als altres, sinó a nosaltres mateixos. Jo mateix m'he adonat que ja la practico quan surto.


Ho he fet, per raons òbvies, quan m'he aturat uns minuts davant de la casa de la Kath, una dona de 91 anys que viu al mateix carrer que nosaltres i que estava parlant amb la seva veïna, Rachel. "En necessiteu res?", els he demanat. "Tot bé?" "Em trobo perfectament bé", ha dit la Kath. Hem comentat amb ella i la Rachel que Boris Johnson ha espantat la gent gran dient-li, dilluns passat, que potser els demanarà que es tanquin tres mesos a partir del proper cap de setmana. "Jo penso continuar sortint", ha dit la Kath. Difícil portar-li la contrària. Si el pare de Boris Johnson pot ignorar els consells del seu fill i anar al pub, per què la Kath no pot fer el que vulgui? "Vaig passar la Segona Guerra Mundial en aquest mateix carrer, en passaré la tercera."



La referència a la Segona Guerra Mundial no és atzarosa. Tots els discursos de Johnson hi apunten. Sempre ha tingut tirada a Churchill. N'ha escrit una biografia. Johnson viu uns moments que potser són comparables a la devastació que es va iniciar el 1939 i és lògic que s'hi repengi. Conclusió, tenim per endavant "Blood, Toil, Tears and Sweat". Encara que a mi m'agrada molt més el discurs We Shall Fight on the Beaches, quan diu allò de "We shall never surrender", una frase que vaig sentir per primer cop escoltant l'inici de la Fool's overture, de Supertrump, si fa no fa l'any 1977.


L'enorme petjada al Regne Unit de la Segona Guerra Mundial és un fet. Es grava a sang i foc a les escoles i passa d'una generació a una altra. No pas per casualitat, l'Adrià ha obert avui un vídeo blog a Instagram tocant al piano les notes de We'll meet again, cançó de Vera Lynn que es va popularitzar enormement durant els anys de lluita: "Ens tornarem a trobar,/ No sé on/, No sé quan/ Però sé que ens tornarem a trobar algun dia assolellat…" fa la tornada. Molt oportú, és clar, perquè a Catalunya, Espanya, Itàlia, Bèlgica, fins i tot a l'àrea de la badia de San Francisco, mig món, tot el món ben aviat, tothom està confinat i potser, potser sí, ens tornarem a trobar i a tocar algun dia assolellat. Quan serà?


He penjat al meu compte de Twitter l'enregistrament que ha fet l'Adrià. Orgull de pare, potser. O el que sigui.


Abans de tancar-me a casa a treballar, encara he caminat una mica per la High Street de Walthamstow Central. El cine era obert. Els supermercats continuen buits de farina, però. El cinema també alimenta, és clar. Què fa la gent acumulant-ne tanta? Pa al forn de casa seva?... Som animals primaris, l'instint ens devora.


El cine… He passat també per la casa del Jason i la Lola, al carrer Elmsdale, el del costat. Els he explicat, a tres metres i quasi a crits, que mentre anava a saludar-los recordava l'escena de Ben-Hur en què Charlton Heston va a veure sa mare i sa germana a la vall dels leprosos. Els donaven menjar, o el que fos, a distància, baixant-la amb una corriola.


Avui, com ahir, i com demà, també he vist la conferència de premsa diària de Boris Johnson. No saben què fer-ne perquè ningú no ho sap. I donen pals de cec. Han ordenat el tancament de les escoles. He escrit uns poques línies al respecte; més tard he escoltat el discurs del rei d'Espanya. Patètic, lamentable, vergonyós. Fa uns dies admet implícitament els draps bruts del seu pare, ras i curt el repudia, i no en diu res. Només llocs comuns i collonades. «"Feu bondat i quedeu-vos a casa", al vostre pis de merda de 40 metres quadrats. Jo tinc un palau a la meva disposició.» A la crisi de coronavirus, si mai s'acaba, li seguirà la crisi de la seva corona, ja prou plena de cucs.


Vaig a dormir. Ho faig pensant en Néstor Luján. L'any 1989, al seu pis de l'avinguda de la Diagonal, em va dir que ell ho va llegir tot aprofitant que va patir una tuberculosi a principis de la dècada del 1930. Uns quants mesos de llit li van servir per amarar-se dels clàssics. M'ho explicava mentre gaudíem d'un cognat excel·lent. Feia quatre anys havia publicat el Libro del brandy y de los destilados. Sabia què bevia i de què parlava. Després vam beure un benjamin de xampany.


La nostra tuberculosi potser no serà tan profitosa. Vaig al llit, a llegir una mica.





114 views1 comment

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now