Dia 62, 63 i 64 13,14 i 15.05.2020 / John Prine cap al Sabrina 'lake'

Des de diumenge passat que tinc el muscle braquiorradial dret, un dels de l'avantbraç, tocat. De tallar branques i desbrossar el jardí, em fa l'efecte. La manca de costum, l'entusiasme per un registre nou, ni que sigui per unes hores. Fer una feina gens habitual és, d'alguna manera, creure en la ficció que tens l'oportunitat de canviar de vida. Em dedicaria a guarda forestal? A jardiner? En vaig conèixer un a Cuba, Porfirio, que havia de viure, sobretot, de les propines que els turistes li donaven per atansar-los els cocos de les palmeres. Voldria aquesta mena de vida? Seria capaç de viure-la? No, és clar. O probablement només si no tingués cap altre remei. Voldria ser un aventurer al mig de la natura? En el millor dels escenaris, canviem de parella però no de vida, o no la immensa majoria de nosaltres. Una nova parella potser t'obre a un món diferent però la vida que vius la comences a viure fins i tot abans de néixer; la resta són canvis de rumb, com deia Ignacio Hidalgo de Cisneros. Llevat de trencaments dramàtics col·lectius –guerres i exilis posteriors–, els de la classe mitjana som molt poc agosarats. Ningú no marxa definitivament per no tornar mai més. John Deauville sí. John Deauville és el protagonista d'Adventures in the Alaskan Skin Trade. Però fa el pas perquè ho perd tot –no pas els diners, sinó els lligams amb la vida anterior– durant el crack del 1929 i se n'hi va en busca d'un tòtem, d'un ideal. Una novel·la travessada per una sort de motivació semblant a la La costa de los mosquitos, de Paul Theroux, però infinitament més meravellosa, per llegir-la en veu alta a la vora d'un foc al mig de la natura, i sense l'amargura ni la càrrega de bogeria autodestructiva d'Allie Fox, el delirant personatge de la tragèdia de Theroux. Arran de la pandèmia, però, potser molta gent es veurà forçada a canviar de vida, i no pas per voluntat pròpia. Tal vegada jo mateix. El futur no està escrit enlloc, llevat el de la reina d'Anglaterra, que continuarà amb la corona al cap i amb el cap al damunt de les espatlles fins al darrer dia de la seva vida. El Regne Unit no és país per a revolucions: en va tenir prou amb Oliver Cromwell.

(Algun dia, abans que el covid-19 ho arrasi tot, també els somnis, m'agradaria anar a Alaska. El més a prop que he estat mai, i és molt lluny, és el Sabrina lake, al nord de Califòrnia. Però la natura m'aclapara massa, em fa por i sospito que Alaska me'n faria més. Com en vaig tenir durant un viatge al cercle de l'Annapurna l'any 1989… Fa temps que prenc notes per escriure una novel·la sobre la història d'una dona meravellosa i extremadament sensible que, després de fer 65 anys, tanca el seu pis de Barcelona, marxa de la seva ciutat i decideix acabar els seus dies suïcidant-se a les molt fredes aigües del Sabrina lake. Un amic hi anirà fins allí resseguint les seves passes per intentar entendre el per què de la seva darrera voluntat, tot i saber que és impossible esbrinar-ho: però l'hi deu, i li deu també un darrer pensament. Voldria fer plorar el lector a llàgrima viva. No sé si ho aconseguiré o ho aconseguiria; potser per això no m'he atrevit encara a deixar de prendre notes i començar a escriure-la. Potser no ho faré mai. Sóc un somiador o un somiatruites i també un sentimental. I més a l'hora d'escriure. Com diu John Irving: "L'escriptor pecarà de covardia si tem el sentimentalisme fins al punt d'evitar-ho per complert. No deixar traspuar les emocions s'ha convertit en un tret obligat de l'autor «literari». Jo no voldria estar casat amb algú que no deixés anar les seves emocions. Qui voldria tenir aquesta classe de relació? Doncs bé, tampoc desitjo que un novel·lista no deixi traspuar les seves emocions. Amagar les emocions és una forma de correcció política, el que no deixa de ser una covardia." Doncs això, voldria fer plorar amb L'últim viatge de Sussan Meyer al llac Sabrina…)

"¿La mejor actividad física es la que hacen otros, no es cierto?", ens deia un professor, per dir-ne d'alguna manera, de gimnàstica de l'escola primària a què vaig anar (CN Uruguay), mentre ens cridava pel cognom per iniciar la carrera i saltar el potro. Cada cop que un de nosaltres queia, repetia la frase, entre riallades de crueltat i de satisfacció. Estic convençut que veient-nos córrer ja intuïa, i apostava contra ell mateix, si salvaríem l'obstacle o bé ens hi fotríem de lloros. Era un home baixet, esprimatxat, amb el cabell ple de gomina: un quadre perfecte, un secundari de luxe que hauria pogut aparèixer en una pel·lícula de Torrente o de Berlanga. Una vegada vaig caure i vaig patir una contractura a l'engonal. El vaig perdre de vista de vista durant cinc setmanes, mentre em recuperava, però no he oblidat l'incident. És difícil oblidar aquell professor i aquella escola primària; és difícil oblidar qualsevol escola, de fet. La meva no era ni bona ni dolenta; era franquista. Com l'Escola de Ribera, que cantava l'Ovidi: "La consigna era Pàtria/ La resposta aixecar el braç/ La classe era a les nou/ El mestre era a les deu/ El vàter era al fons/ La merda era a l'entrada…" Un altre professor de la mateixa escola, exalferes de l'exèrcit rebel durant la Guerra Civil, ens amenaçava en els següents termes: "Os voy a patear los higados". Cridava com un energumen. Un company italià, Zamboni, s'enduia la majoria dels càstigs. I no fèiem res per defensar-lo, és clar. Prou teníem amb què no ens toqués el rebre a la resta. Còmplices? La por, de què parlava el meu amic Josep Martí.

Escriure també és una activitat física. Des del diumenge, que quan escric, ja sigui qualsevol article, un email, una de les entrades d'aquest bloc, noto el dolor al muscle, un tibantor que em punxa i que em revifa, però que em recorda que potser no hi ha tanta diferència entre serrar arbres caiguts i escriure que escriure i serrar arbres caiguts són activitats bastant semblants. En altres paraules, per tallar arbres, ni que sigui un llorer abatut pel vent, com era el cas –quan el vam plantar, potser fa més de deu anys, no imaginava com de gran s'arribaria a fer; no tinc ni idea de res, i menys encara de la força de la naturalesa–, cal estar ben entrenat. I per escriure també cal estar ben entrenat.

John Irving, per tornar-hi de nou, ho diu sovint. Abans de començar les jornades de vuit hores al davant del seu escriptori passa o passava pel gimnàs de casa seva, a Vermont, que es va poder comprar arran de l'èxit mundial de The World According to Garp, i es preparava físicament per al combat que lliuraria. De moment, jo m'acontento amb anar al Lloyd's Park.

Irving, a més d'un gran novel·lista, havia sigut un mediocre lluitador de wrestling i també va fer d'entrenador durant alguns anys. Com a lluitador mai no va guanyar cap torneig. Com a escriptor, diria que ho ha guanyat tot. Ell també ha dit sovint que no hi ha tanta diferència entre el mètode d'un esportista professional i el d'un escriptor. Cal, sobretot, disciplina. Murakami és de la mateixa escola. "Dedicating yourself as an athlete to any sport –diu Irving– requires a certainly unnatural ability to focus, and the focus is often a matter of giving your attention to very small details that need to be repeated and repeated and repeated. There’s a tremendous amount of repetition involved, which for most outsiders would be excruciatingly boring in the extreme […] And you’d better not call yourself a writer or dream of being a writer if you don’t have the willingness not only to reread, but to rework, revise, reconstruct, rewrite, rewrite, rewrite, what you already have written a hundred times. And then put it away and wait. And then go back to it and do it again". En el llibre autobiogràfic La novia imaginaria ho deia d'una altra manera: "Mi vida como luchador consistia en una octava parte de talento y siete octavas partes de disciplina. Creo que en mi vida de escritor el talento y la disciplina entran también en esa misma proporción."

Ahir (Dia 13) a la nit, quan vaig voler començar l'entrada del dia, el muscle de què parlava abans em feia prou mal i només vaig poder escriure un parell de línies amb prou feines. El dolor em paralitzava els dits. En vaig quedar sorprès, del mal que em feia. Fins aleshores no me n'havia adonat. Ho vaig deixar estar. Però al llit encara vaig estar debatent-me entre si aixecar-me de nou, per intentar seguir, o descansar, per poder continuar l'endemà amb l'activitat normal. Avui (Dia 14) m'he empastillat amb Iboprufeno i m'he aplicat Voltarel, i he resistit sense tanta molèstia. A la nit he avançat prou. Però, com de costum, ho faig de forma molt desordenada. Com passejaria per una ciutat desconeguda deixant-me endur per la corrent dels seus carrers i els aromes de la seva gent.

Normalment, tinc tendència a pensar sempre en la pitjor possibilitat de totes, un problema evident quan pujo a un avió, per exemple. Al principi del confinament, quan van tancar totes les botigues no essencials, m'imaginava que baixant o pujant les escales de la casa, relliscaria, se'm cauria l'ordinador de les mans, si el duia amb mi en aquell moment, se'm faria mil bocins i no podria continuar treballant ni escrivint aquest bloc. Què fer-ne, doncs? Però en cap moment no vaig imaginar la possibilitat que una lesió estúpida pogués convertir-se en una molèstia tan banalment emprenyadora. Encara que, ben mirat, també s'ha convertit en una excusa per continuar engruixint les notes que aquí hi deixo. Serà que ni ahir ni abans d'ahir no vaig fer o no va passar res destacable? Ni avui? Ni demà? Però no és veritat. Cada dia mor gent, cada dia milers de persones pateixen de debò, no pas una collonada de lesió que em serveix per mirar-me el melic… Continuaré demà. Necessito una altra pastilla. I més Voltarel. I dormir més.

(Dia 15): M'aixeco d'hora. No baixo al parc. Vull continuar amb el que deia ahir, aprofitar que el braç sembla menys tibat. (Això de l'ordinador i la caiguda per les escales no és broma. Fa poc vaig renovar l'assegurança de la casa. I vaig fer incloure una clàusula en què em garantien el pagament d'un portàtil nou si pujant o baixant les escales queia i se'm trencava. Pura neurosi, és clar! Absurda, a més. Perquè també em puc trencar el coll si hi rellisco i el que menys m'importaria aleshores seria l'ordinador. En fi.)

El viatge al Sabrina lake el vam fer en cotxe sortint de Mèxic. Havíem volat fins a Tijuana des de Londres, vam baixar primer fins a Ensenada a casa d'uns amics, Guadalupe i Roberto. Després d'uns quants dies amb ells, ens van deixar un dels seus cotxes i vam començar a pujar cap als Estats Units. Vam creuar la frontera pel pas de Tecate, normalment menys congestionat que el de Tijuana-San Diego, un dels molts culs del món que amb Trump encara s'ha omplert de més merda: murs, tanques, patiment, pobres demanant una almoina a la cua d'automòbils que espera torn…. Només vam fer-ne una hora llarga, suficient per adonar-se de la diferència i la sort que suposa tenir un passaport fins i tot en un lloc tan inhòspit com aquell control. Vam trepitjar el paradís sense problemes però amb l'advertiment d'un dels agents del US Border Patrol. Ja del cantó nord-americà, encara a dins de l'àrea de seguretat on tramites l'entrada, l'Adrià va baixar del cotxe amb la intenció d'anar al lavabo. L'agent en qüestió el va escridasar i esbroncar com mai no l'havien esbroncat a la seva vida, tant que casi s'hi pixa a sobre. Què on anava, que què es pensava, que allò era una àrea de màxima seguretat. No li va treure l'arma reglamentària però n'hi va faltar poc. (Això sí que ens va passar a MP i a mi, a la Ronda Litoral del Barcelona. Un taxi, una nit, 29 de desembre del 2009. De sobte, dos cotxes de policia d'incògnit van tallar la trajectòria del nostre vehicle, van baixar tres o quatre pasmes i ens van apuntar amb les pistoles, podien ser de joguina, però l'escena semblava prou real. Qüestió de quinze, vint segons: "No son ellos, no son ellos", van cridar i van marxar tan de pressa com havien aparegut. Se'ls va oblidar de demanar-nos disculpes per l'ensurt però feien via perquè se'ls escapaven els dolents. No vaig escoltar ningú dir allò de "¡Corten!". No deuria ser cap sèrie.

Als Estats Units vam fer més de 5.000 quilòmetres entre Arizona i Califòrnia. Vam escoltar molta música durant aquelles tres setmanes on the road. MP, de tant en tant, es feia ama i senyora del comandament i col·locava les seves falques. I un dels seus hits va ser John Prine, cantant country i folk nord-americà de la mateixa corda que Emmylou Harris. A la Harrys sí que la coneixia. Al tal Prine, no. MP ha viscut deu anys als Estats Units, tots els de Clinton, i dos de propina de Bush fill, i coneix el país prou bé, o tan bé com es pot conèixer un país tan inabastable. Prine tenia el seu prestigi entre els campus universitaris.

I ahir al matí (Dia 14), després de molt de temps de no saber-ne res, d'aquest home, ni tampoc d'escoltar-lo, em vaig emocionar fins a les llàgrimes –ja he dit que sóc un sentimental– pel relat que la dona, Fiona Whelan, va fer de la seva mort. Era al parc, escoltant les notícies. En va parlar en els darrers minuts del programa Today (2:50:29-2.57:01). Paraules molt emotives, belles. John Prine també ha estat víctima del coronavirus. Va morir el 7 d'abril. No me'n vaig assabentar. De tant comptar morts, i escriure que si mil, 3.000, 30.000 o 40.000 al Regne Unit, correm o corro el risc d'oblidar que no són números sinó persones, vides malbaratades. Les paraules de Fiona Whelan m'hi van fer pensar. O m'hi van fer pensar de nou. I entre ahir i avui he tornat a escoltar algunes de les cançons que ens acompanyàvem mentre travessaven Death Valley o les muntanyes de l'Inyo National Forest o Yosemite, una forma com una altra de fugir de tanta devastació: per això són les cançons d'amor, per alleugerir les penes. Impossibles de calmar el dolor quan s'escriuen, però sí quan es canten i s'escolten: una mena de vacuna, oi?

Estic convençut que a la meva protagonista de la novel·la per escriure i que no sé si mai escriuré del Sabrina lake li encantaria Far from me. I també Lake Marie, un tema que, ben mirat, ben escoltat, podria ser part de la banda sonora amb què acompanyar la lectura de Last night in Twisted River. De John Irving, és clar. O d'Adventures in the Alaskan Skin Trade, de John Hawkes. Perquè, de vegades, canviar de vida només és possible en el llibres. Per això s'escriuen, suposo. O per això se somia amb escriure'ls.