Search
  • Quim Aranda

Dia 65 i 66. 16 i 17.05.2020 / Manolo i el 'Califa Rojo'

Updated: May 18


Per primer cop en més de dos mesos, avui (Dia 17) hem rebut una visita a casa. Tony, un jardiner. Del barri. Llarguerut, fibrós i closca pelada que, malgrat tot, no ha pogut evitar que les nou setmanes sense barberies obertes li hagin deixat una cascada de cabells que amenacen seriosament amb inundar-li el clatell i ennegrir-li l'aspecte. Però no l'hi he dit, ni tampoc que té l'opció que jo vaig practicar –do it yourself!– ja fa un parell de setmanes, no sigui que s'ho prengui malament i pretengui cobrar-nos el doble o el triple. El conec des que l'Adrià i la Júlia anaven a l'escola primària. Els seus quatre fills també hi han anat, i em fa l'efecte que el més petit encara hi continua. Me'l trobo sovint quan vaig al Lloyd's Park.


Està casat amb Maria, una britànica d'origen grec que cada any torna de vacances al seu país per deixar-se acaronar per la tempesta de calor i olors del Mediterrani d'Atenes, per veure la família i, sospito, però no en tinc cap prova concreta més enllà de comentaris esparsos caçats a vol d'ocell, que per sentir-se un esgraó per damunt dels seus parents: la relació nord-sud sempre s'acaba interioritzant, i ja pot ser entre el nord i el sud d'Europa, o entre el nord i el sud de Londres.

La tal Maria mai no va perdonar a la Unió Europea l'austeritat imposada i els homes de negre que periòdicament aterraven en Atenes des de Brussel·les a repassar els llibres de balanços després de la crisi de l'euro i el rescat. (Hi haurà més homes de negre, ara?) Però tampoc no va combregar mai amb gaire entusiasme amb Alexis Tsipras ni encara menys amb Yanis Varoufakis. Tot plegat, quan va arribar el referèndum del Brexit va votar a favor de sortir de la Unió Europea, episodi que semblava i que em semblava la fi del món, i que en aquests moments només pot ser que qualificat de fotesa. (No ben bé, però quasi…. En tot cas, tant és, encara que els britànics i els comunitaris continuen barallant-se com a galls de corral en busca de la gallina dels ous d'or!) Si parlaven del Brexit, dilluns, dimecres i divendres me'n feia creus, de les opinions de la tal Maria; intentava entendre-la els dimarts, els dijous i els dissabtes. I els diumenges, com a bon catòlic que va abandonar la fe tot just després de néixer, tractava de descansar, pensant que no me n'havia de preocupar, que ja s'ho faria i que ja ens ho faríem, i que la vida contemplativa al monestir d'Agios Panteleimon m'acostaria més a la felicitat de l'anacoreta ortodox, lluny sempre de la temptació religiosa d'endreçar el món i d'imposar ordre entre els meus veïns.


(Una temptació, sigui dit de passada, que un dels meus cunyats, Carlos, no evita, en conversa virtual amb MP, a la qual assisteixo entre el cansament i l'escepticisme, perquè si les maldats del capitalisme són prou conegudes i infinites, també ho és la impossibilitat de l'esquerra i/o la social-democràcia de rescatar-lo de la seva pròpia malifeta i destrucció. La trobada cau en el terreny de la crítica al turisme massiu i de "poc valor afegit" de Magaluz o Benidorm o Salou de què es queixava fa uns dies –en genèric, no en concret– Alberto Garzón. El ministre no va dir cap bestiesa, ans el contrari. Però li han plogut hòsties per la dreta i per l'extrema dreta, per La Razón i la sinrazón, i pel centre i gairebé pel centre-esquerra. Antoni Puigverd, un home que respecto i segueixo, a qui no conec personalment, sens dubte un dels grans columnistes i prosistes de La Vanguardia, extremadament culte, sempre amb idees, ponderat i ben informat –gens estrella mediàtica, punt al seu favor–, venia a dir el mateix en un molt interessant article –els seus sempre ho són– publicat el 22 d'abril. Posava el cas de la Garrotxa i de l'Alt Empordà, i el diferent impacte del coronavirus en totes dues comarques en relació amb la dependència i la independència del turisme d'una i de l'altra. Hi deia: "…El industrial Joan Vila, estudioso de la economía, ha sugerido la respuesta: lo que ha distinguido a la Garrotxa es el alto nivel educativo y la poca relevancia del turismo. En Olot desde hace 40 años existe una excelente escuela profesional, que ha generado buenos técnicos y ha inspirado muchas empresas. En cuanto al turismo, si bien hay que lamentar ahora su parálisis, genera puestos de trabajo poco cualificados, no fomenta la innovación y contribuye a la pasividad social y económica. Mi amiga describe cómo están los pueblos turísticos del Alt Empordà (toda la costa española debe de ser igual): un altísimo número de familias con trabajo de temporada, ahora repentinamente en paro, sin formación, sin alternativa. ¿Cómo es posible que la comarca más emblemática de Catalunya estuviera en tan alto riesgo de pobreza ya antes de la Covid? Nunca la Generalitat o la Diputación se han planteado tal pregunta. Durante diez años han estado entregados al «gran tema». Vale para Catalunya y para toda España: con la pandemia, emerge cruelmente el resultado de tantos años de retórica, de extremismo ideológico, de parálisis." El meu cunyat, Garzón, Puigverd, MP, jo mateix d'acord sobre l'esterilitat de Magaluf, PortAventures i etcètera, i la necessitat de canviar de model, tot i l'evidència que el 13% del PIB espanyol és turisme. I si ara Nissan de Barcelona tanca per anar a França i per venir a la planta de Sunderland malgrat el Brexit, espero que la solució no sigui buscar un nou parc temàtic que instal·lar a la costa, amb l'excusa dels més que necessaris llocs de treball. Però, tot i així, com defugir la realitat? Com capgirar el mitjó? Com no abraçar i rebre a bombo i plateret tots els Ferrari Land del món com si fossin els americans salvadors de Bienvenido Mister Marshall? El més trist de tota l'equació és que quasi 70 anys després de la pel·lícula de Berlanga encara no haguem aprés que n'hi van passar de llarg.)

El cas és que m'he adonat que no vull seguir tallant troncs ni que sigui un cop a la setmana, ni que sigui per creure que puc canviar de vida, que no puc, ni vull, o no voldria, i vam decidir cridar al Tony. I com que la feina escasseja aquests dies de confinament parcial en estat d'alerta contra el virus, segons Boris Johnson, ha aparegut, puntual, tot i ser diumenge, a l'hora que havíem quedat: les deu del matí. Per la tarda, doncs, recuperat de la lesió per tallar arbres a deshora, en lloc de treballar al jardí i córrer-hi més riscos innecessaris, em dedico una estona a aquest bloc. Ho faig malgrat que, de tant en tant, especialment ahir (Dia 16), sense anar més lluny, em provocava quasi la mateixa peresa o més que el jardí, i estava temptat de no escriure-hi ni una línia més: bàsicament per pudor. Una lluita interna entre el meu Jeckyll i el meu Hyde, entre la discreció i l'exhibicionisme, en què de moment, un cop més, s'ha imposat Hyde ("I do not suppose that, when a drunkard reasons with himself upon his vice, he is once out of five hundred times affected by the dangers that he runs through his brutish, physical insensibility…), potser perquè, en fons, a lo millor sí que voldria canviar de vida i escriure més i més, i no menys.


L'amic Rafa Ramos em recomana que em desfaci de tantes collonades: "Lo del exhibicionismo es normal, periodistas y escritores somos por definición exhibicionistas, "goes with the territory", como dicen los yanquis." El Vicent em parla del "cuquet de la tinta" i ahir (Dia 16), el Josep em deia que sí, que haig d'escriure més… Ergo, he tornat al vici, perquè als fans se'ls ha de cuidar i no contradir, encara que siguin poquets.


Però ahir (Dia 16) no en tenia ganes i, a més de la lesió, em vaig buscar feines alternatives. Lectura de la premsa i d'un llibre no apte per als dies laborables: Planet of Slums, de Mike Davis. També vaig estar de compres pel barri més enllà del supermercat. I vaig visitar la botiga d'aviram, caça, porc i etcètera de High Street, un comerç a l'engròs d'on tant et poden treuen mig porc sencer de la nevera com una gàbia plena amb 24 pollastres escapçats. Parsons & Sons Butchers Limited és la quintaessència de la Britishness. Totes les carns i els ous que et venen tenen passaport britànic, i si no canten el God save The Queen és perquè ni els animals canten ni els cadàvers esquarterats de bèsties diverses tampoc no ho fan. Fan olor, això sí, i sempre m'ha resultat molt característica i desagradable la d'aquests establiments, com si les gelatines de les carns a punt de coure's en els fogons mentals amb què els clients hi arriben ja anunciessin els plats per menjar, però amb la manca evident d'un cop de foc final i definitiu. Vaig fer disciplinada cua al carrer, amb un carnisser disfressat de carnisser anglès però amb accent polonès que ordenava el tràfic d'entrada i sortida. Un cop a l'interior de la botiga em vaig adonar de la distància que hi ha entre la realitat i el desig, no pas el de Cernuda, sinó el del govern de Boris. Hi vaig poder copsar que el terme "distància social", "distància de seguretat" o "distància solidària", com en volen que en diguem ara per ser políticament correctes, és pura utopia. Utopia de grans corporacions o d'estadis de futbol buits. En el millor dels casos, funciona més o menys en els supermercats o pot funcionar a la Cambra dels Comuns, on se suposa que han de donar exemple. Però la vida real té altres dimensions i darrere del taulell hi havia un exèrcit de carnissers i carnisseres amunt i avall, tocant-se i toquerejant-se, xerrant i expel·lint potencialment tant de virus per arreu que vaig pensar que, en el fons, la vida és un risc controlat des què surts de casa al matí fins que no hi tornes, o, encara més, des que et despertes fins que t'adorms.


Això em col·loca en la pista d'enlairament per parlar de l'article de John Carlin de La Vanguardia d'avui (Dia 17), que algú m'envia per WhatsApp, i que jo reboto en busca de consens o dissensió. Ni el compro al 100% ni el rebutjo al 100%. En tot cas, Carlin oblida dir que aquí, al Regne Unit, des del primer dia hi ha hagut el mateix tipus d'argument de què parla, perquè sectors ideològics i econòmics molt concrets s'han adonat que l'aturada en sec de l'economia, com finalment es va decidir fer, suposava immediatament i a posteriori, i durant un temps imprevisible, una intervenció de l'Estat en l'economia com mai no s'hauria imaginat cap tory que acabaria fent. Carlin, amb qui comparteixo que no podem tornar a tancar-nos si hi ha rebrot a la tardor, acaba amb una frase que amaga el que comento i que traspua una superioritat moral que no s'adiu gens amb ell: "Aunque hoy en día el Gobierno británico ha dado la misma prioridad a los abuelos que el español, es verdad que allá el dilema no se esconde, se ventila. Ventilar, sin embargo, no es un mal hábito. Es señal siempre de una democracia sana y sería útil en este caso para ayudar a decidir la estrategia que seguir contra el corona­virus con los ojos abiertos y no cerrados, llenos de miedo." S'airejava, sí, però d'amagatotis, sense explicitar realment la veritable raó, que no era si el confinament és o no sustenible a la llarga, que no ho és, sinó que els espanta el resultat de la intervenció estatal, ara per ara l'única alternativa possible.


Per deixar-ho més clar: l'Adrià també diu que no pots tancar a 66,5 milions de persones perquè corres el risc que mori mig milió. És un punt de vista, sens dubte. Ell no té moltes possibilitats, però jo sí; si més no, més que ell, segur. La dada, que és estadística freda, no sembla que li hagi de fer canviar de parer. Però si això arribés a passar en mala hora, i jo hi deixés la pell, potser llavors canviaria de parer i pensaria el que Carlin va pensar quan, amb 17 anys, va morir el seu pare. Ho explicava ell mateix setmanes enrere en un altre article en què no apareixia tan entusiasta de deixar que imperi la llei del més fort o del més sa: "Volví a casa del hospital y por la ventana del coche veía a gente riéndose en las terrazas de los pubs. ¿Qué les pasaba? ¿No se daban cuenta de que había llegado el fin del mundo? Pues no." El columnista sempre està exposat a tota mena de riscos, el primer al de contradir-se o al d'autorectificar-se. Mala peça al teler amb els columnistes, de fet. Ho deia també Carlin en l'article, en aquest cas parlant de Boris Johnson: "…Son fanfarrones por naturaleza y, como todos los fanfarrones, inseguros. Les gusta lucirse con su ingenio y sus acrobacias gramaticales. Necesitan llamar la atención, necesitan aplausos. Hacen como si se interesaran por el bien común, y quizás a veces se lo creen, pero en el fondo son demasiado frívolos…" Per això mateix hi ha dies que vull abandonar aquest bloc i que potser voldria tallar troncs i no escriure, perquè estic d'acord amb Carlin, encara que jo no aspiro, com ell tampoc, a ser primer ministre ni tan sols de Freedonia.


El confinament medieval, però, no va molt més enllà. I la "distància solidària", o com en vulguem dir, tampoc. Entre altres raons pel que diu l'amic Josep Martí en un article que ha d'aparèixer aquesta setmana que comença demà (Dia 18), i que ha tingut l’amabilitat d‘enviar-me en primícia de subscriptor privilegiat: "¿Salvar vidas o salvar la economia? El debate de estos días reducido a dos variables que en realidad no dicen, por sí solas, nada en absoluto. Como si todo cupiera en una exhortación de bandolero: «la bolsa o la vida». Ni la bolsa ni la vida son nada si no salvamos al hombre. Ese hombre del que Primo Levy decía que tiene grabada en todas sus fibras la convicción que la vida tiene una finalidad y que ahí es donde reside la sustancia humana. Una finalidad imposible sin acompañar al enfermo, decir adiós a los muertos y celebrar la vida festejando la piel y compañía de los vivos. Sabía de lo que hablaba."


Però avui, de fet, quan m'he posat a escriure a mitja tarda un cop Hyde s'ha obert pas fins a l'oficina del primer pis arrossegant els peus per una escala costeruda, de fet jo no volia parlar ni del coronavirus, ni de Carlin ni tan sols de mi mateix i els meus eterns dubtes d'adolescent de 57 anys. Volia recordar dues persones, una de les quals molt estimada. Ahir (Dia 16) va morir Julio Anguita. És un personatge de la política dels meus 80 i 90, al qual només vaig veure una vegada en persona, mentre passejàvem tots dos cap al Peine del Viento, a San Sebastián, l'agost del 2012 o del 2013. No el vaig voler molestar i no li vaig dir res, encara que m'hauria encantat xerrar una mica amb ell, com anys abans havia tingut l'ocasió de fer-ho amb Santiago Carrillo, mentre l'home no deixava de fumar Peter Stuyvesant, marca de tabac amb nom del darrer director general de la colònia de New Netherland, més tard rebatejada com a Nova York. Hi hauria parlat i l'hauria escoltat. I no l'hauria acusat ni de dogmàtic, ni d'intransigent ni d'il·luminat, encara menys d'haver-se aliat amb Aznar per fer la pinça a un PSOE tan corromput aleshores com ho ha estat després o ja ho estava llavors el PP. Ras i curt, hauria escoltat.


Quan he despertat aquest matí, abans de la irrupció del jardiner salvador en la meva vida, he llegit la majoria dels articles que se li han dedicat a la premsa espanyola i catalana. Bé, sí… Més o menys. Però el millor esbós del personatge és el que va aparèixer el 1984 al llibre Mis almuerzos con gente inquietante, de Manuel Vázquez Montalbán, la persona que jo m'estimava i a qui sí havia tingut la sort de tractar i de conèixer.


Manolo escriu i descriu com persegueix inútilment i en reiterades ocasions Anguita per seure amb ell a taula i celebrar una d'aquelles trobades que donaria fruit a un dels grans llibres de la Transició, un text de lectura obligatòria de tots els estudiants de periodisme i d'història de l'Espanya i de la Catalunya contemporània. El retrat s'obre així: "Debí de dejarme llevar por aquella extraña primera impresión. Me telefoneaba el secretario del alcalde de Córdoba, don Julio Anguita, para solicitar mi concurso como presentador de una obra del señor alcalde. El acto se enmarcaba en el prólogo de la campaña de las elecciones municipales y no era la primera vez que un camarada del PCE en parecidas circunstancias solicitaba el concurso del poco valor añadido que yo sumara a su campaña. Pero hasta ahora el beneficiado me había llamado directamente, sin intermediarios, en un mínimo de cortesía que no conoce fronteras ideológicas. No obraba así Julio Anguita, pero lo imaginé muy atareado y le disculpé por el mucho aprecio a distancia que yo tenia a un líder comunista atípico, renovador de la pose y el lenguaje de la clerecía del partido y con un saber hacer que le había permitido conectar con la mayoría del pueblo de Córdoba. También sabía que Córdoba iba a ser una importante piedra de toque en la batalla electoral, por cuanto Anguita era una provocación que el PSOE contemplaba con evidente disgusto y preparaba un ataque por tierra, mar y aire, para desbancar aquella molesta excepción de poder comunista que no acababa de confirmar la regla del deterioro del partido. Así es que entablé un diálogo conmigo mismo y me acusé de soberbio por requerir la invitación directa de un alcalde. Al fin y al cabo, Julio Anguita, más que un alcalde, era un califa y los califas nunca llaman por teléfono directamente." I l'acaba definint com un "socialista utópico que no encuentra un partido político a su medida […], que tiene la egocentría de un mal educado y la desarmante grosería de un niño mimado."


Just quan acabo de llegir de nou el retrat, a la Sexta apareix amb Jordi Évole en un Salvados de 2012. El que diu em sona molt actual. Malgrat tot, i malgrat l'interès pel personatge, m'alegro de no haver-lo parat en aquella ocasió a San Sebastián. Carrillo, deia Manolo parlant de les memòries de l'exdirigent del PCE, hi va mentir més que hi va parlar a l'hora d'escriure-les, i són molt gruixudes, i també quan parlava amb la premsa mentia més que no pas parlava i tant com fumava. Però ho feia amb ofici de polític de carrera, capaç fins i tot d'intentar seduir el periodista compartint amb ell una d'aquelles cigarretes de nom aristocràtic amb què segur que intentava compensar tot el fastigós tabac soviètic que es deuria haver fumat durant bona part de la seva vida. En canvi, Anguita, era incapaç de trucar per telèfon directament, perquè els califes, i menys encara els Califas Rojos, mai no ho fan. Si l'hagués aturat, potser m'hauria fet un lleig. I una regla bàsica amb els 'famosos' desconeguts és que mai no se'ls ha de donar l'oportunitat de mostrar-se tal i com són en les distàncies curtes i sense previ avís. Hi poden haver sorpreses. Els Déus i els Califes viuen al paradís i no se'ls ha de molestar. I, malgrat tot, malgrat la sospita que m'hagués engegat a fer la mà, segueixo pensant que de vegades no deixava de tenir moltes raons.








85 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now