El dissabte passat (Dia 16) vam veure en família A passage to India, la darrera pel·lícula de David Lean basada en la novel·la homònima d'E.M.Forster. Des del meu punt de vista, és una molt desigual adaptació i com a espectacle cinematogràfic filmat en 35 mil·límetres és per veure'l en pantalla gran –com l'havia gaudit al cinema Alcázar de la Rambla de Catalunya de Barcelona quan es va estrenar– i no pas a la televisió, per més gran que sigui, que la que tenim tampoc no ho és. Però no em posaré perepunyetes, entre altres raons perquè els cinemes estan tancats i perquè si no és al British Film Institute –la Filmoteca d'aquí, per entendre'ns– la cinta té molt poques possibilitats de tornar a una sala com Déu mana. Fa vint-i-sis anys que vaig llegir el llibre per primer cop: llavors en castellà, en una edició d'Alianza Editorial. Vaig aprofitar un cap de setmana en una visita a Montclar, un poble del Berguedà que havia estat abandonat i que als anys 60 del segle passat va començar a ser recuperat i restaurat per un grup d'amics, barcelonins, crec, almenys els que jo tenia localitzats de lluny, que hi van veure la possibilitat de tenir una segona residència però sense destrossar ni el paisatge ni tampoc l'entorn. M'hi van portar les amistats i les casualitats d'aquella època però no hi he tornat mai més. Érem joves, més o menys feliços i indocumentats, i sense molts més compromisos que els que havíem pactat amb nosaltres mateixos i els nostres propis somnis. Llavors, si no recordo malament, Montclar encara no havia tornar a guanyar-se el dret a ser un municipi. Ara ja fa temps que ho és.
Ahir (Dia 19), amb ganes d'escampar la boira a darrera hora del dia, i esperonat per la, al cap i a la fi, decebedora pel·lícula de Lean, vaig recuperar aquells dies refugiant-me per una estona en el llibre de Forster, en aquest cas l'edició en anglès que corre per casa, una de molt vella, de Penguin, reimpressió del 1960. Encara no havia nascut. Diria que la vaig comprar en una llibreria de vell de Putney, a l'oest de la ciutat, a tocar del riu. Passant pàgines, i llegint-ne fragments sense cap propòsit concret, o potser només amb el propòsit d'adormir-me tan lluny del 2020 com fos possible, vaig ensopegar amb l'inici del capítol XIV. Em va sonar familiar.
(Quan escrius, o quan tens al cap alguna mena de projecte semblant, o dèria, sigui el que sigui, pots acabar veient el món a través d'allò que et neguiteja, per la senzilla raó que hi penses tot el dia i també potser hi somies. Si es tracta d'un dietari, aleshores el risc o el vici és encara més gran. La vida real, el dia a dia, sempre acaba sent susceptible de formar-ne part. Torno a Forster, però…)
Hi escrivia: "Most of life is so dull that there is nothing to be said about it, and the books and talk that would describe it as interesting are obliged to exaggerate, in the hope of justifying their own existence. Inside its cocoon of work or social obligation, the human spirit slumbers for the most part, registering the distinction between pleasure and pain, but not nearly as alert as we pretend. There are periods in the most thrilling day during which nothing happens, and though we continue to exclaim, «I do enjoy myself» or «I am horrified», «we are insincere». As far as I feel anything, it is enjoyment, horror "--it's no more than that really, and a perfectly adjusted organism would be silent."
És avorrida la meva vida? Hi exagero, en aquest bloc, perquè el que visc, faig o llegeixo no té cap mena d'interès i menys encara mentre dura el segrest sanitari? És possible, gairebé segur. Per què segueixo, dons? Perquè un dietari, a més d'un quadern de bitàcola en mig d'una tempesta o d'un mar encalmat, també és l'intent de construcció d'un personatge. Pot tenir alguna semblança amb qui l'escriu però no necessàriament ha de ser un reflex fidel, ni al cent per cent ni potser al deu per cent. Pretendre orientar com et veu el món és un desig comprensible encara que estigui condemnat al fracàs. Parafrasejant la lletra de Sincerity is Scary, de The 1975, una banda de Wilmslow establerta a Manchester, "per què crec que podria arribar a controlar com em percep la gent?" ("And why would you believe/ You could control how you’re perceived?") Vanitat? Prepotència? No. Escriure és també un joc, oi?
De vegades, penso, m'acontentaria amb què als meus hipotètics lectors, "la lectura d'aquestes notes els produís el mateix dolç son que a mi m'ha produït escriure'ls", que deia Pla en un dels textos de l'Adveniment de la República.
¿No tenia ni res a dir ni res a escriure del dilluns (Dia 18) o del dimarts (Dia 19)? No exactament. Sobretot, tenia molt poques ganes de posar-m'hi. Ho vaig deixar estar, doncs. Avui (Dia 20) sento la necessitat de fer-ho i vull fer-ne repàs, és clar.
Fa massa temps que dura tot això, i començo a estar-ne tip. Com tothom, imagino.
Massa temps, realment? Ahir (Dia 19), l'amic Carlos Obeso, que em parlava des de Miravet, em deia que no, que total, què són dos mesos, quan la Segona Guerra Mundial va durar sis anys? Aquest matí (Dia 20), al Lloyd's park, escoltant les notícies he tingut la impressió que tot això també pot durar cinc o sis anys. O més fins i tot. Per entendre'ns, la recuperació econòmica serà llarga, lenta i dolorosa, i sabem positivament que molta gent hi deixarà la pell, la vida i el futur, i no només els morts. Rolls Royce tot just ha anunciat l'acomiadament de 9.000 treballadors de la seva plantilla global. Dos terços d'aquests 9.000 marxaran de la planta que hi ha a Derby, a les Midlands, un dels bressols de la revolució industrial anglesa. Per a molts, els dos mesos sense anar a la feina duraran anys: la diferència és que fins ara han cobrat el 80% del sou a càrrec de l'Estat. Però això anirà ben aviat a la baixa.
(El tam-tam tory ja comença a insinuar que no és sostenible tanta generositat: òbviament, no ho és a llarg termini, i la factura serà elevadíssima. Però tampoc altres són justificables i es paguen: per exemple, els 41.000 milions de lliures que vol invertir el Regne Unit en la renovació de la flota de submarins nuclears. Per donar gràcies a papà Estat, algunes veus ja demanen un exèrcit de temporers per participar en la collita a canvi del sou que reben per restar a casa veient Netflix. Sense dir exactament això (recordin, avui segueixo Forster i exagero), la més destacada ha sigut la del príncep de Gal·les, que vestit com un sant baró ho ha demanat a través de Twitter. Inevitablement va recordar la Land Army de dones que durant la Segona Guerra Mundial es van ocupar de les feines de la rereguarda. La indústria però també el camp. Anirà el príncep a collir maduixes, enciams i pomes? La seva dona, apicultora en les estones mortes, cuida ella mateixa de les abelles reials. La mel que en treu la ven per donar la caixa a institucions benèfiques. A Carles i Camilla el cor no els hi cap al cos. Però ell encara es fa el milhomes i creu que pot alliçonar la plebs.)
Vaig escoltar la notícia del missatge del príncep mentre era al parc. El programa Today, en general tota la BBC i tot els mitjans de comunicació britànics no perden l'ocasió d'esbombar qualsevol collonada de s'altesa i de sa Majestat.
Per sort, després, mentre continuava fent voltes al Lloyd's Park, vaig escoltar una meditació d'Ian McEwan molt apropiada sobre el pas del temps en aquest temps estancat, que avança ràpid i implacable, encara que sembla que no es mou de lloc: "For those of us not doing vital work, what happened to our perception of time? Part of the answer might lie with an ex-convict I once heard describe his 20 years in jail: «It went in a flash», he said. Now that we’ve been doing time ourselves under house arrest, we may begin to understand what he meant: Bleached of events , one day much like another, time compresses and collapses in on itself. Friday again, when yesterday was Monday. But contained within that there’s an opposing element –the experience in lockdown of time's expansiveness, bringing in exponential growth, as we like to say, of: introspection, daydreaming, mental drifting, especially about the past." M'hi vaig sentir totalment identificat.
I aquest matí, també al parc, he fet una foto que mentalment he comparat amb una altra que vaig fer el 31 de març, fa 50 dies, i que també vaig encastar en aquestes notes. Entre les dues imatges, el temps ha passat com si "hagués sigut un instant", que deia l'exconvicte de què parlava McEwan. Les diferències són molt evidents. Però tot això no se li pot explicar a un treballador de Rolls Royce o de Seat o de Nissan o al cambrer de sala de l'Hotel Arts o a qualsevol altra persona que les properes setmanes potser serà expulsat del carrusel i perdrà la feina. Al cap i a la fi, el temps només és una mercaderia per a diletants: Borges, sense anar més lluny: La seva "…materia es el tiempo, el incesante tiempo…"
Sense desmerèixer la seva genialitat com a creador, que és molta, una ben coneguda agent literària de Barcelona em va dir en una ocasió que un dels grans avantatges d'Enrique Vila-Matas és que mai no s'havia hagut de preocupar de pagar el rebut de la llum. És possible, encara que no sempre va nedar en l'abundància, per exemple quan vivia en una golfa de París i li havia de pagar el lloguer a Marguerite Duras. El diner no compra el talent ni fa la literatura, però de vegades hi pot ajudar, sens dubte. Quan era a Barcelona i durant una època assistia anualment a les conferències de premsa de guanyadors del premi Planeta, molts deien que els diners els servirien per comprar temps: els tòpic també poden ser veritats com punys. Però hi ha instants que esdevenen eterns, que duren tota una vida, tot i que en el calendari i, sobretot, en els llibres d'història, només siguin un parell o tres de mesos. El temps sempre és una mesura molt personal, com qualsevol altra experiència. Ho deia Cioran: "Aquests maniàtics del rigor volen saber què és el que el seu autor pensava de l'eternitat i de la mort. Què en pensava? Qualsevol cosa. Són experiències seves, personals, absolutes." Carlos, dos mesos poden ser sis anys.
Avui (Dia 21) m'he despertat a les tres de la matinada. MP s'adorm sempre amb el diari de paper del dissabte a sobre del llit i, mentre dormia, l'hi he pres. He llegit un article que m'ha recordat la sensació amb què em vaig aixecar dilluns i també ahir: aquest govern, el de Boris Johnson, és un desastre, la gestió de la crisi que n'ha fet és un exemple d'incompetència. Però aquest primer ministre cau sempre dret. No res li afecta. Això sembla. L'article, History was on Reagan's side. Johnson may no be so lucky, compara Johnson amb Ronald Reagan. Andy Beckett escriu: "For a politician of such obvious limitations, Boris Johnson’s success can be perplexing. He can’t cope with hostile questions. He can’t cope at prime minister’s questions. He’s no good on detail. His speeches ramble. His premiership and mayoralty have had many failures, from the garden bridge to the coronavirus, and few tangible achievements. His attempts to avoid scrutiny - such as hiding in a fridge during the election –often seem desperate…" És un article hostil, evidentment. Però hi ha proves irrefutables en contra de Johnson. Dilluns (Dia 18), la gran notícia amb què els britànics i els no britànics ens vam aixecar va ser que el ministeri de Sanitat havia afegit dos nous símptomes a la carta de presentació del coronavirus: la pèrdua del gust i la pèrdua de l'olfacte. Sorprenent, oi? Fa setmanes, un mínim de sis, sinó set, que són símptomes de què se'n parla i de què s'adverteix en altres països, Espanya inclosa, on el model de gestió tampoc no ha estat precisament un exemple a seguir. Fins a quan durarà la incompetència de Johnson? Ahir (Dia 20) a la sessió de control del parlament, va prometre que l'1 de juny, quan volen començar a reobrir escoles a Anglaterra, hi hauria en marxa el sistema de detecció de nous casos i de rastrejament de sospitosos. Tinc molts dubtes que sigui així. Però per a un polític, mentir surt gairebé sempre de franc.
Em fa molta gràcia quan escolto que el govern espanyol no tracta els ciutadans com a adults. Johnson és especialista en fer el mateix encara que després, columnistes de renom, cantin les excel·lències del debat democràtic en aquest país. Durant la campanya electoral que va conduir a la victòria del 12 de desembre del 2019, Boris i tota la banda brexitera de què s'ha envoltat per arribar al màxim de la seva pròpia incompetència es van cansar de dir que no hi hauria controls fronterers a Irlanda del Nord per a les mercaderies que entressin des de Gran Bretanya i a l'inrevés. Ahir a la tarda, el ministre Michael Gove va admetre als Comuns que sí n'hi hauria. "Sometimes, voters prefer irresponsible leaders to realistic ones – partly because voters can be political fantasists themselves. Previously a successful but hammy actor, as president Reagan maintained a persona that was so obviously mannered, delivering patriotic one-liners like a movie cowboy, that when he bent the truth many people weren’t shocked or necessarily disapproving. Instead, they judged the quality of his act. The similarly cartoonish public Johnson often gets the same indulgent treatment, with his half-truths tolerated as just him “being Boris”. Boris isn’t even his real first name", escrivia Beckett en l'article del meu insomni.
M'interrogava al començament d'aquests dies d'apatia o cansament del dietari sobre si no havia fet res d'interès que valgués la pena ressenyar-hi. I sí, crec que, malgrat tot, alguna cosa vaig fer. Dilluns (Dia 18) vaig tornar a viatjar en metro, bus i overground per primer cop en dos mesos. Vaig sortir del barri per anar a la City, passejar per Strand, Trafalgar, Westminster, Covent Garden, el riu, la Tate Modern. A peu, segons el comptador del mòbil, vaig fer més de dotze quilòmetres. Fins i tot, per a enveja de les companyes de secció, em vaig connectar a la reunió virtual que tenim cada dia des de la base de la columna de Nelson, a una banda la National Gallery, tancada, a l'altra, al fons de Whitehall, el Big Ben, envoltat per una bastida. Ras i curt, em vaig comportar com ho faria un turista. No podia ser cap altre el meu esperit, perquè veia Londres com no l'havia vist mai, com si visités la ciutat per primer cop. No ni tan sols l'havia vista així el 7 de juliol del 2005, quan els atemptats que van causar 52 morts, i a migdia, mentre intentava arribar al centre en un taxi, cues enormes de vehicles en sortien com fugint d'un escenari de catàstrofe nuclear.
Crec que el que més em va sobtar de tot plegat va ser el silenci. Assegut al davant de l'entrada de la Tate Modern, la ciutat s'havia buidat dels seus sorolls característics. Ni vaig arribar a escoltar el brogit dels trens que creuen el pont de Blackfriars. Una pel·lícula muda; les notes del pianista d'altres temps eren només el bird chirping d'un calurós dia de primavera, tant que semblava estiu.
Exagero una mica, com deia Forster que calia fer per justificar aquesta mena d'escrits, però em vaig sentir tan desconcertat com Eduardo Noriega a l'inici d'Abre los ojos. Que em creués de tant en tant amb passavolants, fins i tot turistes que volien immortalitzar amb les seves càmeres la ciutat sense habitants o quasi, amb algun autobús o també amb voluntaris de l'Església de la Cienciologia en missió de salvació de la humanitat només
va accentuar la meva sensació de comiat d'un món i de benvinguda d'un altre de molt pitjor. I amb una punyetera mascareta. Mirava cap a dalt, als gratacels de la City, i me'ls imaginava no només buits sinó inútils, restes arqueològiques. Vaig parlar amb alguns dels conserges, que hi feien guàrdia a les portes. Una feina tan absurda com més necessària que mai per les tasques de manteniment que n'han de fer, em deien. Però no deixa de ser una estranya manera de viure, vigilants de gegants que potser mai més ningú no ocuparà. El 30 d'abril, el Financial Times va publicar un reportatge molt interessant sobre el futur d'aquestes construccions: "The notion of putting 7,000 people in a building may be a thing of the past,” said Jes Staley of Barclays. “Maybe we don't need all the offices that we currently have around the world,” mused Mondelez’s Dirk van de Put, while Sergio Ermotti said UBS was already thinking about moving out of expensive city-centre offices." El futur de la City serà dels squatters? Quina gran ironia. "Although squatting in non-residential building or land is not in itself a crime, it’s a crime to damage the property", diu la llei anglesa al respecte.
Acabo per avui i per la resta de dies anteriors. Ho faig amb una confessió, mentre escolto com la Júlia canta al lavabo una de les cançons d'In the Heights, un musical escrit per l'autor de les lletres de Hamilton, Lin-Manuel Miranda. També sóc un voyeur! Però mentre no pugui pujar a qualsevol dels futurs gratacels abandonats de la City –la London Heron Tower, el Gherkin o The Leadenhall Building, en diuen el ratllador de formatge per la forma que té– per observar la ciutat des de les alçades del capitalisme financer, m'hauré d'acontentar amb tasques més modestes i espiar els meus veïns del davant, des de posicions menys propenses al vertigen. Ja els he advertit al començament d'aquesta entrada. Vaig ensopegar amb Forster i no he pogut evitar seguir-lo en l'exageració fins al final.
Post-scriptum sense exageracio: La darrera vegada que vaig pujar al The Leadenhall Building va ser formant part del paquet d'extres en una de les superproduccions habituals d'estar per casa del president de la Generalitat Carles Puigdemont, que visitava les oficines del Banc de Sabadell a les plantes 37 i 38 de la torre; dic que vaig fer d'extra junt amb la resta dels meus col·legues perquè no va fer gens de cas a la premsa, com de costum. Ens necessitava, però, perquè a les imatges de televisió és veiés una mica d'ambient al seu voltant: sovint els polítics ens convoquen amb aquest objectiu. Per fer d'atrezzo.