Search
  • Quim Aranda

Dia 7. 20.03.2020 / Taula al mig del carrer

El Lloyd's Park continua obert i a les set del matí he anat a fer-hi unes voltes. Feia fred, una gelor rejovenidora. Ningú no diria que estem a punt d'entrar o que ja hem entrat a la primavera. Potser fora millor dir que hem entrat en un nou període d'hibernació. Si més no, atenuada. Perquè aquí encara no hi ha una ordre estricta de confinament, malgrat que a la tarda, en la conferència de premsa diària de Boris Johnson (em recorden les que feia també cada dia el general Schwarzkopf durant la primera guerra del Golf) sobre l'estat de la qüestió, ha ordenat tancar bars, pubs, restaurants, gimnasos, teatres i locals d'oci en general. Però no ha ordenat el confinament de la població. No encara. Ho farà? El resultat és que demà, al centre de Londres, no hi haurà ningú comprant com posseïts, com si no hi hagués futur, però als barris la vida seguirà més o menys igual. Com seguia aquesta tarda al voltant de casa quan la Júlia, la Maripaz i l'Adrià han sortit a córrer a les Walthamstow marshes. Tan com de costum seguirà, que els meus veïns musulmans de la mesquita Masjid Abu Bakr s'han trobat a resar a la crida habitual dels divendres. Tots ben juntets…


Quan he acabat de fer voltes pel parc he consultat el telèfon. Un missatge d'E.M.C. M'escriu des del Maresme. Em trenca el cor llegir-la, no sé què dir-li. Què li puc dir?: "[…] Avui m’he llevat molt enfonsada. Les coses aqui estan sent ja massa difícils. Pateixo moltíssim per la meva germana, per les condicions en què treballa; és el primer cop a la meva vida que no puc ser al seu costat per abraçar-la quan les coses van malament. Nosaltres, amb l'estudi tancat, no sabem com pagarem els rebuts que anirant arriban en una setmana. L'anterior vaig anar al Clínic […] vaig entrar a la farmàcia, plena de gent. Ara som com formigues encongides de por." Formigues. Potser no ha pogut definir millor la condició humana en aquests dies. La seva germana, E., una dona excepcional, com la mare de Mujercitas però a la Barcelona del segle XX i XXI, treballa en un hospital de l'àrea metropolitana. Primera línia.

Quant de temps podran resistir ella i tantes com ella?


Quin és el sentit d'obligar-me a dur un dietari d'aquesta pandèmia? Potser, senzillament, que no vull que vinguin després a explicar-me o a explicar als meus fills què ha passat i com ha passat. Encara que ningú obri mai aquesta llibreta virtual, vull deixar el meu testimoni i les meves angoixes i esperances, i les de la gent que m'envolta i que estimo, i els meus records. Tot el que veig.


I hi deixo també aquesta taula, amb una de les potes trencades. L'he trobada al mig de la vorera quan tornava del parc a casa, al matí. Sempre m'ha sorprès, fins i tot encara, després de vint anys en aquesta ciutat, la facilitat dels londinencs per desfer-se d'allò que ja no volen, o d'allò inservible, i deixar-ho a la via pública. Aquesta mateixa taula, ordinadors, frigorífics, matalassos; de matalassos se'n veuen molts… Paguem més de 1.500 lliures a l'any d'impostos al districte i, entre els serveis que ofereix, sense més recàrrec, hi ha el de recollida de trastos vells. Doncs no, molta gent no el fa servir. I si el que pretenia aquest veí era deixar-la perquè algú se la pogués endur i reaprofitar-la, l'hauria d'haver posat al seu frontyard. Però no. Se m'escapa la raó. Potser encara no entén aquest país i no l'entendré mai. Però probablement tampoc entendré mai Catalunya ni Espanya. Només sóc capaç

d'estimar Barcelona. Ja vaig citar aquí dies enrere al periodista de la CBS Edward R, Murrow: “Qualsevol que no estigui confós, realment no entén la situació.” Fa vint anys que ho estic. O tota la vida.


Per posar fil a l'agulla d'aquesta entrada he estat escoltant, molt de fons, Leonard Cohen. El disc Various Positions comença amb la cançó Dance me to the End of Love. "Touch me with your naked hand or touch me with your glove." Irònic, oi? És un disc de 1984. Vaig anar al Palau d'Esports amb el Manu, la Marisa i el Carlos a veure el concert. La prehistòria. El Carlos em mirava com un bitxo raro perquè ballava amb la música de Cohen. "Ets l'únic que ho fa", em deia.


Al voltant de la taula, a l'hora de sopar, amb l'Adrià i la Júlia, hem estat parlant sobre el tancament –encara parcial– de Londres i el temps que pot durar, tot plegat. Els joves tenen empenta i una energia que no s'acaba mai. "Això no pot durar sis mesos –insisteix l'Adrià–. L'economia no pot resistir-ho." D'entrada, Boris Johnson ha pres una decisió històrica. Si fa no fa, ha nacionalitzat bona part de l'empresa privada del país, prometent pagar el 80% del sou dels treballadors si les companyies els mantenen en nòmina. Tres mesos i el temps que calgui, ha dit el seu ministre d'Economia. Al matí, al programa Today, de BBC Radio 4, algun suposat expert en no se què en parlava de nou: fins al gener. La Júlia no se'n sap avenir. "I l'escola?" De moment, en dos dies sense classes, ha estat molt disciplinada: ha estudiat i repassat lliçons més de cinc hores cada jornada. Disciplina. Quan de temps es pot mantenir?


Els nostres errors, col·lectivament, han posat la vida dels nostres fills on hold. El Covid-19 potser només és... ¿una metàfora, un càstig de Déu? No sóc creient. I ara no me'n faré. Hi rumiaré una mica més. Tenim temps per endavant.

24 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now