Search
  • Quim Aranda

Dia 71-75 22-26.05.2020 / Hong Kong, mon amour

M'he despertat (Dia 22) pensant en Hong-Kong. O somiant amb Honk-Kong. O potser és que, mig adormit, sentia de fons, en un mar bromós i intranquil, les notícies del World Service de la BBC sobre Hong-Kong i la Xina. Informaven de la nova llei de seguretat nacional que Pequín vol aprovar –el dia 28– per prohibir la secessió, la traïció, la rebel·lió i la sedició –això ja figura en l'article 23 de l'actual Llei Bàsica de la Regió Especial Administrativa de Hong Kong–, i per autoritzar les forces de seguretat de la República Popular a operar al cada cop menys autònom territori. Quan m'he adonat de què deien exactament, m'ha semblat sorprenent. ¿Des de quan li ha calgut a Pequín una llei per prohibir res?


"Qualsevol persona ha de poder parlar lliurement, sigui quin sigui, sempre que no es tracti d'un element hostil." Així va definir Mao Tse-tung els límits de la democràcia a la Xina comunista l'any 1945. Així, amb aquesta mateixa cita, començaven Michael Fathers i Andrew Higgins una de les cròniques sobre els fets de Tiananmen –aviat, el 3 de juny, es compliran 31 anys– per a The Independent, recollides al llibre Tiananmen: The Rape of Peking. Setanta-cinc anys després de què Mao digués allò, no sembla que res hagi canviat: se'n pot parlar, sempre que sigui per a bé.


A Hong-Kong, i això no ho he somiat, sinó que ho he llegit, tot va començar a empitjorar el 1997. O potser més tard. O no, abans. El 1898, quan Claude McDonald, el delegat britànic que va negociar l'última cessió de la Xina al Regne Unit arran de la Segona Guerra de l'Opi, va pensar que 99 anys eren "gairebé el mateix que per sempre". Un segle, però, no és etern, és finit per definició. I la cada cop més gran importància dels Nous Territoris al voltant del nucli original de l'illa –conformen el 86% del terreny i acullen més de la meitat de la població– va acabar tornant impracticable la divisió de la colònia, inicialment cedida, sisplau per força, a perpetuïtat per la Xina a l'Imperi britànic el 1842, a la fi de la Primera Guerra de l'Opi. O encara es pot dir d'una altra manera: potser tot va començar a empitjorar el 1949, quan el triomf de Mao. O no, 110 anys abans, el 1839, quan els britànics van voler estendre encara més el seu imperi.


En tot cas, mala peça al teler del futur de Hong Kong, el penúltim desastre colonial de Londres, que mentre vaig amunt i avall pel Lloyd's Park sembla una realitat tan estranya com llunyana i, alhora, tan propera, perquè l'he somiada i llegida com si l'hagués recorreguda pam a pam. (Estrany? El mateix em va dir fa molts anys Eugenio Trías parlant-me del seu llibre Vértigo y pasión sobre la pel·lícula de Hitchcock. No havia estat mai a San Francisco però el seu estudi era també un guia excel·lent de la ciutat a partit dels moviments de James Stewart mentre segueix Kim Novak…)


Les notícies s'amplien a les set i a les vuit del matí: totes dolentes o molt dolentes, la gradació és qüestió de matisos i d'esperances… Poques.


A mitjans del segle XIX la tecnologia militar britànica va assolar les defenses xineses i després de tres anys de lluites costaneres, l'esmentada Primera Guera de l'Opi va acabar amb el tractat de Nanjing de 1842, que, com he dit, va forçar el lliurament de l’illa de Hong Kong a Londres i va obrir l’interior de la Xina al comerç i als missioners cristians. Durant el segle següent, la Xina seria objecte de més invasions i humiliacions, que van acabar amb la finalització dels drets especials per als occidentals el 1943, sota Chiang Kai-shek i no amb Mao el 1949, com el Partit Comunista Xinès acostuma a suggerir. I els propers dies i setmanes, Hong Kong pot tornar a cremar, aquest cop per sempre, i el gran laboratori del capitalisme global podria abaixar la persiana definitivament. Sense llibertat de premsa i informació, essencial al paper de centre financer internacional, Hong Kong només té història i un futur completament diferent.


He llegit cinc o sis llibres sobre l'excolònia. No en sé res, per tant. Mai no hi he estat, tot i que m'agradaria molt i m'hauria agradat encara més fer-ho vint-i-cinc anys enrere, també per poder aterrar a l'antic aeroport de Kai Tak, tancat un any després del handover britànic-xinès de 1997. (Recordo a principis d'aquell mateix any a un habitualment ociós Albert Montagut passejant per la redacció d'El Mundo de Catalunya, el mateix lloc on hi ha la de l'ARA des del 2010, explicant el viatge que hi acabava de fer, i com parlava amb entusiasme de l'espectacle que suposava l'aproximació de l'avió a la pista. A mi m'hauria espantat, aterrat, segur, però també m'hauria meravellat i fascinat. I Marcelo, el meu missatger aeri amb por a volar d'El avión de madera que logró dar la vuelta al mundo hauria incorporat l'experiència a la seva narració, n'estic convençut.)

Del poc que he llegit sobre Hong Kong, un dels llibres que més em va interessar va ser la novel·la de John Lanchester Fragant Harbour (2002). Des d'aleshores, sempre que trobo alguns dels articles en què hi parla, m'hi entretinc. El més recent de què hagi tingut notícia, aparegut a la London Review of Books (LRB) a finals de l'any passat. La posició de Lanchester, que hi va créixer, perquè el seu pare era empleat de l'HSBC, pot ser parcial i pro hongkongesa. Però és difícil sinó impossible ser pro xinès veient segons quines imatges de Xi Jinping (com la que tenen a sota: Déu nostre senyor adreçant-se al ramat) i també és difícilment discutible l'afirmació que feia Lanchester en l'article de què parlo: "China and the UK had a shared interest in keeping Hong Kong's democracy to a homeopathic dose." En el llibre de viatges Fresh Air Friend, Paul Theroux diu el mateix. De fet, petjades del llibre, de l'any 2000, es poden trobar en la novel·la de Lanchester.

Hi havia una data de caducitat, 1997. Però tot va començar a desmoronar-se definitivament a l'època de Thatcher. Paradoxalment, la primera ministra que va guanyar la darrera guerra colonial dels britànics, va posar punt i final a l'Imperi. Lanchester també ho comenta a la novel·la (pag. 217) de què parlava: "The early eighties brought one public event which attracted a great deal of attention in the wider world. Mrs. Thatcher went to Beijing, overexcited by her recent victory in the Falklands, and struck attitudes the Chinese found so obnoxious that the question of Hong-Kong's sovereignty was publicly reopened. There could of course be only one conclusion, once the issue had been raised. For the previous several decades the subject of the 1997 handover had never been brought up except by visitors. Now it became impossible to leave one's room without having a conversation about it." I la mateixa Thatcher, després de 22 sessions de converses, va signar el 1984 la Declaració conjunta, per la qual posava el destí de sis milions de persones en mans del règim més repressiu del món. Potser arran de la mala consciència, la Dama de Ferro va perdre el nord i va caure quan sortia del Gran Palau del Poble, després d'entrevistar-se amb Deng Xiaoping.

Posades les bases per a un canvi de mans aleshores ja difícilment inevitable, l'eslògan "Un país, dos sistemes" només va ser que una afortunada frase publicitària, excusa britànica per dissimular la vergonya. Com el 1842, tot era qüestió d'interessos comercials. Els mateixos que van portar David Cameron i George Osborne a fer un canvi estratègic i veure en Pequín el gran aliat comercial del segle XXI. Aquí, llavors en deien la Doctrina Osborne.


Quatre anys després de la visita amb tota la pompa i la circumstància de Xi Jinping a Londres (2015), sopar amb The Crown inclòs, les circumstàncies són unes altres i les intermitents revoltes dels paraigües des de l'agost de 2014 presagien la tempesta que, una vegada més, està a punt de caure sobre Hong Kong. (Mentre aquest matí, Dia 26, repasso aquesta llarga entrada, les notícies continuen alertant sobre el seu futur. Escolto al programa Today que la líder del territori, Carrie Lam, "ha insistit que els plans xinesos d'imposar una nova llei de seguretat al territori no perjudicarà els drets dels hongkongesos ni la seva llibertat… Per primera vegada, les agències de seguretat i espionatge xinès podrien establir-hi, obertament, oficines [De forma encoberta, en deuen tenir, com la CIA o l'MI6]. Carrie Lam intenta donar garanties que Hong Kong continuarà sent una societat oberta i lliure. Adreçant-se als periodistes, Lam els ha dit que «els drets i les llibertats no són absoluts», i no ha pogut assegurar que la nova llei de seguretat nacional no sigui aplicada de forma retroactiva. Al mateix temps, ha advertit la Comunitat Internacional que no intervingui en el territori, i ha acusat els poders estrangers de tenir dobles estàndards de comportament. Durant el cap de setmana, milers de manifestants han pres els carrers de Hong Kong per oposar-se a la legislació proposada per Pequín, que podria acabar amb el seu estatus especial.")


Lanchester apunta directament al màxim mandatari xinès de ser el responsable de la situació actual. Val la pena que tradueixi un fragment del seu article de la LRB: "Avui seria impossible trobar ningú amb cap coneixement de Hong Kong o de la Xina que pensi que el sufragi universal és possible [a l'excolònia]… La persona que va provocar aquest canvi va ser el president Xi, a causa de l'increment de l'erosió de la llibertat i l'Estat de dret de Hong Kong. L’exemple més espectacular de la nova normalitat [en l'original, Lanchester parla del que ara ja tots en parlem, "new normal": els virus són supressors de llibertats, ja sigui el covid-19, el comunisme xinès, l'espanyolisme de VOX o de Pepe Bono o el trumpisme de Trump i Bolsonaro i d'algun independentisme tronat] va ser el segrest de llibreters de Hong Kong per part de les autoritats continentals a partir del 2015. Pel que tothom sap, un dels llibreters, el ciutadà suec Gui Minhai, continua en presó preventiva en algun lloc de la Xina continental [L'article és de finals de l'any passat i el 20 de febrer d'aquest any Gui Minhai va ser condemnat a deu anys de presó]. Xi Jinping ha reescrit unilateralment les regles de Hong Kong i les seves accions han portat el territori a un perillós atzucac. Ningú creu que la Xina farà concessions sobre el sufragi universal. Però els joves de Hong Kong estan segurs que no hi tenen res a perdre. Vaig preguntar a un manifestant si una garantia permanent «d'un país, dos sistemes» seria suficient. De seguida va dir que no: era democràcia plena o res. Per què no seguir amb el compromís [«fudge», escriu Lanchester, que literalment és un caramel però que té connotació de falsedat, d'autoengany, d'arranjament insatisfactori, de nyap] de 1997, vaig preguntar. «No tenim futur», va dir a l'instant. Es tracta d’una profunda creença dels manifestants. El fet que les seves demandes s’hagin fet impossibles els confereix un avantatge desesperat i nihilista. Un grafit de protesta popular prové de The Hunger Games: "Si ens cremeu, us cremareu amb nosaltres."

El 1997, en el moment del handover, encara en sabia menys que ara de Hong Kong. Tot i així, per aquelles casualitats o insuficiències només possibles als diaris on sobra entusiasme i gosadia i falta gent i coneixement –la manca de coneixement només me l'atribueixo a mi mateix–, dies abans de la cerimònia de traspàs de poders el llavors director de l'AVUI –som amics des de fa trenta anys–, Vicent Sanchis, em va encarregar la coordinació d'un suplement especial sobre la colònia i el que implicava el canvi de mans. M'agradaria fer-hi un cop d'ull, sobretot per repassar què va escriure també un altre amic, Jorge Svartzman, periodista de la France Presse que havia viscut vuit anys a Pequín, i que havia deixat el país un parell de mesos abans de la matança de Tiananmen. Havia aprés mandarí i seguia molt atent l'actualitat del país. Com sempre que li demanava algun text, me'l va fer puntualment. Des de Londres, però, lamentablement, no tinc manera d'accedir a l'hemeroteca virtual de l'AVUI, que dubto que existeixi. Per tant, m'acontento amb rellegir el que va escriure també un altre amic, el Rafael Ramos, a qui llavors no coneixia però a qui ja seguia en la seva incansable volta al món amb epicentre, primer a Washington, i ara a Londres. Va ser l'enviat especial de La Vanguardia a aquell moment històric, privilegi que li envejo, com també el d'haver volat en l'Air Force One. El 2 de juliol de 1997, a la pàgina 4 del diari, començava amb una frase molt ajustada i fins i tot poètica, i amb un toc de barcelonisme militant com només ell és capaç de manifestar: "La colonia del imperio británico se ha convertido en “región administrativa especial de la República Popular China”, pero al menos, por el momento, la vida sigue igual. Por supuesto, hay cosas que han cambiado. El mandarín es el nuevo idioma oficial. Los sellos de correos son distintos. Las coronas e insignias británicas han desaparecido de los escudos y emblemas de la policía y de los organismos oficiales. Ya nada es “real”, ni el Real Club de Hong Kong, ni el Real Club de Regatas, ni el Real Jockey Club. El Real Madrid habría dejado de existir…" Val la pena repassar-la. I també rellegir un complement que titulava: "La mayoría no espera grandes cambios", potser una nota d'agència que no es deu a la seva pròpia mà, però que és una prova evident que les enquestes no serveixen per a res, ni com a termòmetre de l'opinió pública ni menys encara com a brúixola de futur.


Vaig posar-me mans a la feina del suplement de Hong Kong encarregat pel Vicent amb una lectura d’urgència, un llibre que el meu admirat i respectat Manuel Leguineche va publicar aleshores, Adiós, Hong Kong, cant nostàlgic però rigorós a la història i al mite del Port Perfumat, del Fragant Harbour. Amb tan poc bagatge com en tenia, allò va sortir com va sortir, i espero que ara no se li acudeixi a ningú anar a la Casa de l'Ardiaca per fer-me passar una vergonya.


Els mecanismes de la memòria, capriciosos, com ja he dit aquí en altres ocasions, m'han dut del despertar amb la inquietud per Hong Kong a aquella feina ocasional, i d'aquella feina ocasional a una anècdota curiosa que va tenir lloc també aquells dies. Llavors, a l'AVUI, sempre sacsejat per la inestabilitat permanent i els molts pecats originals –el PuntAvui de Xevi Xirgo els ha accentuat fins a fer-ne un butlletí parroquial d'un independentisme tronat i petitíssim, en què l'ABC de la professió se sacrifica per l'ABC de la causa suprema–, hi havia una lluita més o menys oberta entre el director de la redacció i el director general de l'empresa. Com que l'AVUI no tenia empresa, l'únic que tenia feina era el director de la redacció. I l'altre s'havia de buscar la vida. El foc d'impotència que el director general llançava contra el Vicent em va agafar al mig. Un dia del juliol de 1997, l'home va entrar al despatx que aleshores jo ocupava molt provisionalment, i ell mateix en persona –he oblidat el seu nom– em va deixar un avís de sanció per escrit perquè m’havia vist en alguna ocasió amb els peus damunt de la taula, una actitud que qualificava de "prova de desídia" i alguna fotesa més. Aquell home només volia carregar contra el Vicent, i amb la seva estupidesa va demostrar el que tothom sabia: que no tenia ni punyetera idea de què era un diari. Jo, potser, en tenia massa, i creia aleshores que tots eren el Washington Post d'All the President's men o Los Angeles Tribune de Lou Grant. (He intentat trobar la carta que em va donar, que tinc, segur, entre les pàgines d'algun llibre, però no l'he trobada. Com també segueixo sense trobar la foto de la meva fillola Paula minuts després de néixer. En fi…)


No tot el cap de setmana he estat pendent de Hong Kong, és clar. Divendres per la tarda vaig haver d'escriure una informació a partir del que deia The Lancet sobre un dels prototips de la vacuna xinesa: en dos mesos, la majoria de periodistes que mai no havíem escrit ni una línia sobre ciència hem obtingut un màster en… En aneu a saber què. Dissabte, vaig enllestir una pàgina que havia deixat penjada divendres i que s'havia de publicar diumenge. I diumenge, quan creia que tindria tot el dia per a mi, va acabar d'esclatar l'Afer Cummings, és a dir, el trencament del confinament del màxim assessor de Boris Johnson. No val la pena que m'entretingui en els detalls de la informació, ni tampoc en altres detalls que em van fer pujar per les parets (Dilluns, Dia 25, tornant del parc ja més optimista i ennoblit pel sol, vaig comprar bitllets per anar a Barcelona el més d'agost. Optimisme insensat?)


Ha sigut un cap de setmana ple de lectura de la premsa: Guardian, Telegraph, Times, l'ARA, alguna columna triada de La Vanguardia i fins i tot El País, diari pel qual he sabut la mort de Jesús Pardo (el seu llibre Autorretrato sin retoques és excel·lent: entre altres perles, conté uns esbossos del Londres post-bèl‚lic magnífics, i dels corresponsals espanyols d'aleshores, que tot periodista o estudiant de periodisme hauria de llegir) però gràcies a un missatge que m'ha enviat el Carlos Obeso, no pas perquè l'hagués vist. Massa informació. M'ofego.


(Dia 24) Escric aquesta entrada pel mètode aquí caic, aquí m'aixeco, aprofitant estones mortes durant tots aquests dies per prendre notes, i intentant després travessar-les totes per un fil comú: en aquest cas, l'amor o l'atracció per un lloc que no conec, Hong Kong, o que només conec en teoria però que m'agradaria visitar. La crida d'un ideal, potser, perquè de lluny fins i tot la veu del Diable pot sonar sempre dolça.


Un dels problemes del Covid-19 és que ho amaga tot. Així, l'excel·lent reportatge publicat pels companys Albert Llimós i Núria Juanico sobre els Vint anys d'abusos sexuals a l'Aula de Teatre de Lleida passa immerescudament desapercebut. Em pregunto, de vegades, què farem quan, algun dia, deixem de parlar del covid-19? De fer-ho sobre el Brexit, per exemple, que ens hem passat tres anys non-stop, dia sí, dia també, no en tinc cap ganes. Més aviat em fa mandra tornar-hi. Però més tard o més d'hora ho haurem de fer. Suposo.

Al llarg del cap de setmana també m'he adonat que la meva no és una família normal. Ja ho intuïa, però n'he tingut la confirmació gràcies a El País. He llegit el llarg text Dias de pandemia en La Zarzuela. No té desperdici. Alguna frase m'ha arribat a l'ànima: "Es una familia que habla mucho, se acuesta temprano y, si no hay ningún contratiempo, termina la jornada con una película. Cada noche elige el título uno de sus miembros. Es una batalla entre aficionados al cine: una hija apuesta por las sagas de Marvel y Star Wars; otra, por dramas y ciencia-ficción; el padre, por la acción y los thrillers. Y la madre desempeña el papel de intelectual intentando sugerir títulos más culturetas. No siempre se impone." Nosaltres també triem una pel·lícula, encara que no cada vespre. Només els caps de setmana. Ells són tan normals que nosaltres no ho podem ser, és clar. El patiment del confinament a Zarzuela és difícilment imaginable. Millor dit, és inimaginable, sense voler manllevar a Felip i Leticia la capacitat d'empatia i compassió davant del que estem vivint. Però, sincerament, ¿calia que El País publiqués un text que no aporta res? Per què ho han fet? La monarquia en perill? La premsa britànica, habitualment servil fins a l'esgotament amb The Crown, no hi ha caigut. No ho entenc. ¿No hauria sigut molt millor guardar un discret silenci? Em pregunto si el periodista que signa l'article ho ha fet de bon grat?


(Jo mateix, per exemple, en més de trenta anys d'ofici, he hagut de fer i signar, de vegades, articles que no em venien gens de gust signar. Pecats venials, però, comparats amb el que han hagut de fer altres, de vegades per convicció, de vegades per necessitat. N'esmentaré dues faltes lleus. Albert Montagut em va obligar a fer una entrevista de desgravi a Paco Ibáñez perquè el cantautor va aparèixer un dia per la redacció d'El Mundo de Catalunya cridant com un energumen a causa d'un article que jo mateix havia publicat un parell de dies abans sobre un concert a Granollers en un acte per recaptar fons per a refugiats, crec recordar que palestins. La meva errada va ser que vaig escriure que el pavelló estava "mig buit", i no "mig ple". Ibáñez va considerar que allò era un atac innecessari i indiscriminat a una causa justa. Va pujar les escales que condueixen a la redacció maleint-me a crits, dient que era amic de PedroJ i, poc menys, que faria que m'acomiadessin. Albert Montagut, que no crec que mai hagués sigut seguidor del cantautor, es va interposar i va solucionar la crisi a canvi d'una entrevista compensatòria que vaig fer a desgrat i en mala hora, cagant-me en silenci a sobre de l'entrevistat. No deixa de ser paradoxal, perquè a Paco Ibáñez l'havia sentit prou als anys 70 i sempre li havia tingut respecte i un punt d'admiració. Des d'aleshores em resulta molt difícil mirar-me'l com me'l mirava. No pas perquè li guardi cap mena de rancor, que no és el cas, sinó perquè crec que és contradictori tenir actituds públiques d'una determinada manera i privades d'una altra. Què hi farem! L'altre exemple és l'entrevista –disc sol·licitat, en diem en l'argot periodístic– que el mateix Vicent em va instar a fer per a la contraportada de l'AVUI a Doris Malfeito, la dona de qui un dia va ser el totpoderós conseller d'Economia de Jordi Pujol, Macià Alavedra. Exposava pintures a Cadaqués. No m'agrada fer servir la paraula hipòcrita. Vaig ser, senzillament, professional. No crec que el Vicent esperés ni més ni menys. Com deia, vull pensar que la majoria dels meus pecats són bastant venials.)


La premsa, apuntava abans, ha donat molt que parlar aquest cap de setmana. No puc acabar aquesta entrada sense fer referència a un fet i unes piulades que demostren el grau de crispació de la política catalana, i la ceguesa mental d'alguns dirigents del país, del nostre país o del seu país, perquè molt sovint ni m'identifico amb Catalunya ni encara menys amb Espanya. Sóc, ho he dit reiteradament, un barceloní de Londres i un londinenc de Barcelona.


Avui (Dia 25) al matí, uns companys i amics de Londres m'han fet arribar una imatge que d'entrada no he entès.

És aquesta que poden veure al costat o a dalt, segons si llegeixen la versió web o mòbil. Són les portades del quiosc de paper del diumenge (Dia 24). No em vaig adonar que amb excepció de la d'El PuntAvui, totes tenien un anunci pagat pel govern espanyol. Només em vaig fixar en el titular d'El PuntAvui: "Ajuts que no arriben". I vaig contestar el missatge dient, irònicament, però amb un punt de mala llet i de veritat, que probablement es referirien a les subvencions que el diari no deu rebre aquests dies. N'ha rebut tantes, del tot injustificables, que per un retard… Per exemple, les que li van atorgar al PuntAvui TV, projecte que va néixer amb l'excusa de fer un forat indepe en l'àrea metropolitana però que, realment, només tenia com a objectiu repartir almoines, acontentar amics i potser arrodonir sous.


(La premsa i les subvencions, sigui dit de passada, és matèria d'escàndol, a Catalunya i a Espanya, però mentre els lectors no s'adonin que la informació cal pagar-la, en menor o major grau el problema seguirà enquistat, també per una manca d'educació i de cultura democràtica de les estructures de l'Estat, inclosa la Generalitat, que també és estat. El problema s'agreuja quan, en una situació de conflicte permanent com s'ha viscut els darrers deu anys entre els governs de la Generalitat i el de l'Estat, la premsa, especialment la digital de nova creació, però no només, ha esdevingut cap de pont i trinxera des d'on disparar a l'enemic. S'han oblidat així els principis bàsics de la informació i una regla encara més elemental: només la qualitat, i no la cridòria, pot influir i, sobretot, informar. I només a partir de la informació rigorosa es pot influir. Tornem, però, a la idea del bé suprem, pel qual cal sacrificar-ho tot. Tornem, de fet, a Mao: "Qualsevol persona ha de poder parlar lliurement, sigui quin sigui, sempre que no es tracti d'un element hostil." Serveixin aquests apunts per a tots dos bàndols.)


Al llarg del dia me n'he oblidat, del tema, i, per la tarda, he seguit amb molt d'interès l'extraordinària compareixença de Dominic Cummings a Downing Street. El màxim assessor de Johnson trenca el confinament, guiat pel seu judici, i el primer ministre el defensa a capa i espasa en comptes de deixar-lo caure. Una regla per a l'elit, una altra per a la resta de ciutadans. La pressió continua i pot acabar caient en les properes hores o potser dies. Ho dubto però no ho descarto.


A darrera hora de la nit, repassant el compte de Twitter, he vist que la imatge que m'han enviat al matí ha generat molta polèmica a les xarxes, o una mica. Xevi Xirgo, director d'El PuntAvui, Carles Puigdemont i president Quim Torra l'han comentada. A continuació les reprodueixo:

Suposo que Xirgo es queixa perquè no ha rebut la dàtiva de l'Estat, oi? Si l'hagués rebuda s'hauria queixat? L'hauria refusada, potser? Juga la carta dels valents, dels honorables. La fidelitat de l'empresa al referèndum de l'1 d'Octubre del 2017, en el fons a Catalunya, deu voler dir, o a la Catalunya que diuen representar, una que no sé si és majoritària, però que segur que no és tota, li ha costat l'anunci. Què passa, la pàtria no s'ho val? Però Xirgo té raó. Ras i curt, l'Estat es venja.

I Puigdemont i Torra surten en tromba a defensar-lo i, de retruc, apunten contra l'ARA per no haver publicat els anuncis de l'1 d'octubre i per acceptar el de l'Estat. El diari i el seu editor ja es defensaran, no em toca a mi fer-ho. Però vull dir-hi la meva. Més que res perquè estic molt cansat de tant de sectarisme que no condueix enlloc.)

La cita de Torra en la seva piulada m'ha fet recordar una frase que em va dir fa molts anys Baltasar Porcel a la seva casa de Sant Cugat. Llavors parlava de l'AVUI, de la millor etapa del diari, quan el dirigia Vicent Sanchis (va resistir amb Xavier Bosch i Tony Cruanyes, després que Planeta s'hi emboliqués, però quan el va comprar el grup d'El Punt va començar la decadència més absoluta: i fins ara). Porcel em va dir: "Un dels problemes que té l'AVUI és que no s'adreça a la societat catalana." Per a ell, és clar, el model era La Vanguardia, que sí ho feia. Han passat vint anys i el Vell Transatlàntic tal vegada no és el que era, els diners no hi entren a cabassos, com comenta el benvolgut Lluís Foix a Aquella porta giratòria, pera encara solca els mars majestuós, tot i que les aigües són més tempestuoses que mai. Catalunya i Espanya han canviat prou i més que ho faran.


Ignoro a quina nació parla El PuntAvui. Però sé perfectament que a la Catalunya que conec i que m'estimo, no. Perquè la nació en què hi creuen és petita, molt, i s'entesten en què cada vegada ho sigui més. Ergo, lamentablement, El PuntAvui no és cap bon diari. No només busca acontentar la pròpia parròquia, sinó que només parla amb i entre els de la parròquia. La resta, insisteixo, com deia Mao: hi té dret a parlar sempre i quan no es tracti "d'un element hostil". Un dels atributs que fa gran un diari com el Guardian o fins i tot el Times, però ja no el Telegraph, és que tenen col·laboradors que no són de la seva tribu ideològica.


Quan parlo d'ElPuntAvui, i potser es nota –de fet, espero que es noti– ho faig des del ressentiment. Encara que des del 2008 fins al 2016 només vaig ser un col·laborador extremadament mal pagat –com tots, d'altra banda–, el que més greu em sap no és això, sinó la mediocritat de nans intel·lectuals que la direcció de Girona va imposar a la redacció de Barcelona. Van demostrar així quin país volien i volen construir. Amb mi que no hi comptin! Per això, entre altres coses, fa gràcia, per dir-ho suau, el comentari admiratiu de Carles Puigdemont, un senyor que a mida que passa la gravetat de la pandèmia torna a guanyar minuts en ràdio i en televisió. Sant tornem-hi!


Quan vaig començar aquest entrada només pretenia parlar de Hong Kong. Però l'atzar i els dies em condueixen de retorn a Catalunya i a la cridòria habitual i la futura. Ho deia, com de costum, Gaziel: "Nuestros políticos son como las cigarras en pleno verano. Arman un ruido espatoso, monótono y vacuo, sobre la modorra general del paisaje." El problema, afegeixo, és que són molt nocius. Hi deixo aquí un altre exemple de soroll espantós:

De debò, jo només volia parlar de Hong Kong i de la possibilitat que a finals dels anys vint del segle passat tenia un viatger anglès d'agafar un tren a Victoria Station i, gràcies a Transiberià, baixar onze dies després a l'estació de Kowloon, al davant del Fragant Harbour. Llavors només calia pujar a un rickshaw i instal·lar-se a l'Hotel Peninsula. Quarter general dels japonesos quan van ocupar la ciutat després del bombardeig de Pearl Harbour, com el Lutetia ho havia estat dels nazis a París, aviat potser només serà una peça de museu de l'Imperi Britànic entre gratacels buits i túnels que menaran tots a Pequín.



120 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now