"21 de març: En aquest país tenim un costum molt curiós. Quan ens trobem, al carrer, dues persones cara a cara, no tenim, a penes, res a dir-nos. Però una vegada acomiadats i fets set o vuit passos, se'ns ocorren tot d'una una sèrie de coses urgents a dir a la persona que hem deixat fa un moment. Llavors, la interpel·lem a grans crits, alçant considerablement la veu, bracejant aparatosament. L'altre ens contesta, és clar, cridant i bracejant amb el mateix ímpetu. Com que mentrestant anem fent via i la separació del nostre interlocutor es va accentuant, la conversa esdevé un guirigall terrible. A la fi, la distància es fa tan llarga que pràcticament és impossible de sentir res. Llavors, hom diu, fent un gran esforç:
–Bé, ja en parlarem
L'altre respon energumènicament:
–Sí, sí, ja en parlarem…
I, quan ens tornem a trobar, no tenim res a dir-nos." (El quaderns gris)
En aquest cas, estic segur que no serà així. "We'll meet again / Don't know where / Don't know when / But I know we'll meet again some sunny day." I ens haurem d'explicar tantes i tantes coses…
Mentrestant, un tast. Aquest matí, a primera hora, la High Street de Walthamstow estava més buida que de costum un dissabte, gran dia del mercat. A les vuit, pocs comerciants havien plantat les seves parades. La casa d'apostes que obre les 24 hores estava oberta, però. Els poden tancar els pubs –George Orwell va definir perfectament què han de ser– però no els llocs on jugar-se els quartos, molts o pocs. En vint anys en aquest país, només he entrat una vegada en un d'aquests establiments. Per feina. Per entrevistar la mànager. L'Enric González explicava al seu Historias de Londres que tenia per costum jugar unes poques lliures als cavalls, els dissabtes de carreres. Jo ni tan sols això.
Deia que havia sortit d'hora, a les vuit, a buscar l'edició impresa de The Guardian... No per mi, jo ho llegeixo al telèfon o a l'ordinador, sinó per la MP. Ella és de paper. Com que l'ARA no arriba a Londres, no llegeix el meus articles. Tampoc aquest bloc. (Millor? Més lliure?). El quiosquer, amatent a les oportunitats, ha plantat a l'entrada mocadors de paper, paper higiènic, paper de cuina i tota mena de productes de neteja. L'home també té dret a sortir beneficiat de la desgràcia global, oi? Com els supermercats i les tecnològiques. Les accions de Sainsbury's han caigut una mica però, malgrat tot, es mantenen prou bé. I contractaran 20.000 persones per satisfer la demanda provocada pel panic buying. Com que ja hi ha més de 150.000 persones que en una setmana s'han quedat sense feina, els podran explotar amb els zero hour contract, una merda de contracte que no els donarà dret a res.
Ahir, el programa Today van entrevistar un treballador espanyol, Álvaro García. Tenia un contracte d'aquesta mena a la cadena d'hotels Britannia. Dijous el van acomiadar i li van dir que havia de desocupar l'habitació per dormir que l'hotel li cedia. De la nit al dia, sense feina i a la puta calle. Avui, els senyors de la cadena hotelera han aparegut al programa per dir que va ser un error. A Escòcia, la mateixa cadena va acomiadar dotze treballadors. Empresaris sense ànima. Just el que demana que en tingui l'Anton Costas en un article avui a El Periódico el link del qual que m'envia el Carlos Obeso des del seu refugi antinuclear.
A l'alça, disparades, van les accions de Netflix. De moment. Però, ¿què estrenaran a la tardor si tots els rodatges s'han aturat? Probablement produccions casolanes que estudiants de cinema, o d'història, o del que sigui, sense poder sortir de casa, s'empescaran i filmaran amb els Iphone… (They will survive. Sobreviuran). A més de We'll meet again, de què parlava l'altre dia, I will survive, de Gloria Gaynor, s'ha convertit en el Resistiré britànic. "At first I was afraid, I was petrified / Kept thinking I could never live without you by my side…") Els humans tenim una gran capacitat d'adaptació. No hi haurà noves pel·lícules, ni sèries… Tornarem als clàssics i tant de bo als llibres. L'Ignasi Aragay en parlava avui al diari. Un text emotiu.
Avui he obert els ulls que gairebé eren les sis del matí, les set a la península. Ràdio, és clar. Quarta o cinquena notícia del butlletí de les 07.00 a la Cadena SER: "Las dos principales agencias de calificación del mundo han decidido esta noche mantener la nota de solvencia de España pese al impacto que el coronavirus está dejando en nuestra economía." Standard & Poor's, a més, gosa fer prediccions i pronostica una caiguda de l'economia española de l'1,8% aquest any però un rebot del 3,1 per al 2021. No hem aprés res! Tampoc els periodistes. O sobretot els periodistes. Els cabrons de les agències de rating no mereixen ser esmentats, només ser maleïts i repudiats. Com s'atreveixen!
Acabo per avui, o per ara, i se m'acudeixen encara munt de coses que explicar, "a grans crits i bracejant aparatosament". L'Adrià, un lleó engabiat. O la conversa amb Rhys, a banda i banda del carrer. La vida del meu veí ha canviat dues vegades en tres mesos. El desembre va morir la seva dona, la Polly, 45 anys. Sis de lluita contra el càncer. Ara, el món tal i com l'hem conegut s'ensorra al seu i al nostre voltant. O quasi. Per això ha decidit trencar el ciment del frontyard de casa seva. Parlàvem mentre tenia un mall a les mans. "Vaig a trencar-lo. No m'agrada. Hi posaré plantes. M'agraden les plantes." The show must go on, com la música del Titanic.