Començo a escriure aquesta entrada doble mentre veig amb un ull notícies d'Espanya i espero el discurs de la reina d'Anglaterra, en poc menys d'una hora, per terra, mar i aire; per la BBC, inclòs el World Service i Euronews: els britànics creuen que el món està esperant les paraules de la monarca per saber com acabarà aquesta distopia. Geni i figura. I la cadena espanyola a què m'he connectat, la Sexta, també, perquè ho destaca (sorprenent provincianisme?), com si les paraules de The Queen fossin la vacuna que li cal al planeta.
El detall del World Service no només és el manteniment de la ficció de la Commonwealth, sinó una prova més de l'arrogància habitual de la classes dirigent del país, que tothom acaba entomant i fent seva. Isabel II ha estat pràcticament a totes les portades de la premsa dominical, amb els avenços del què dirà en uns minuts, intervenció que Downing Street ha assegurat que és per "aixecar l'esperit de la nació". La reina com a far en temps d'incertesa i del còlera. Un altre dels molts problemes que se'n deriven de tot plegat, potser del tot irrellevant ara, però no en el futur a què ens enfrontem, és el rebrot del nacionalisme més curt de vista i tronat: l'espanyol, britànic (anglès, bàsicament), francès, argentí, etcètera. De mal en pitjor?
Dia 22, dissabte. He despertat a temps (06.20) per escoltar el programa de radio El Cine en la Ser. Gràcies a això, m'assabento que avui, justament, fa 40 anys que es va estrenar Opera Prima, la primera pel·lícula de Fernando Trueba. Ara fa molt de temps que no la veig, probablement per no constatar, més que la decepció que em causaria, sinó que el temps no passa en va i que ja no sóc el xaval de 17 anys que es va enamorar de la Paula Molina i que volia anar per la vida com hi anava l'Óscar Ladoire, al cap i a la fi un periodista amb les idees suposadament molt clares, una caricatura madrilenya de Woody Allen. Quan es va estrenar la vaig veure més d'un cop i de dos, i la vaig revisitar sovint als anys 80 i 90. Fins i tot encara recordo el cartell amb què l'anunciaven a l'andana de l'estació de Fontana. Alguns anys després, a Madrid, a la plaça on hi ha el Teatro Real vaig fotografiar el rètol de l'estació del metro d'Ópera, la zona de la ciutat epicentre de la història. Vaig regalar una còpia en blanc i negre a l'Elisenda –i al Toni–, l'amiga –els amics– dels anys de la universitat que aquests dies es troba lluitant a un hospital de l'àrea metropolitana contra el coronavirus i contra la manca d'equipament i contra el desconegut… No és una bona fotografia però encara la té penjada a les parets de casa. Quan la veig em trasllado a aquells anys. Millor que no torni a veure una altra vegada la pel·lícula; molt millor que em quedi amb els records que hi ha al voltant de la imatge. M'agrada pensar que qui la veu els pots rastrejar. Retòrica, és clar. Claus roents.
Li he comentat l'aniversari a MP, i també per què mai no n'ha parlat a les seves classes sobre la transició espanyola, tot i utilitzar molt material cinematogràfic, encara que sobretot documentals. Però a ella no li agrada Ópera prima; no li ha agradat mai. Masclista, misògina, "una pel·lícula per a homes, com les de Woody Allen que tant t'agraden", m'ha dit. Potser té raó, però se me'n fot. No vull sentir-me culpable dels meus 17 anys. Els intel·lectuals ja tenen això, de vegades. Són incapaços d'entrar a un cinema o d'obrir un llibre sense el bisturí a la mà. Com s'ho feien quan tenien 17 anys?
És una pel·lícula de la transició. I la transició –per unes hores no pas el coronavirus– ha tornat de nou a colpir-me aquest migdia quan he sabut la notícia de la mort de Luis Eduardo Aute. Només el vaig veure en directe una vegada, en una actuació a Bellvitge, crec recordar que al col·legi Joan XXIII. Potser era el 1981 o 1982. Un any després, el 1983, després de la Primera Setmana del Llibre en Català, en què vaig participar com a aprenent de llibreter –algun dia explicaré tota la veritat sobre aquella edició, i els extraordinaris succesos que van tenir lloc–, em vaig enamorar d'una dona que m'avantatjava en tot, també en més de deu anys de vida i experiència. L'havia coneguda durant aquelles dues setmanes a l'Estació de Sants, on va tenir lloc l'esmentada Primera Setmana. Després d'una llarga nit final que va començar al Tabú, del carrer Escudillers –Yevgeny Yevtushenko, el va arribar a visitar als anys 50, i també Charlton Heston i tants altres–, vaig pensar que podria seguir la festa l'endemà i l'endemà i l'endemà. No havia llegit encara En brazos de la mujer madura ni paraules tan sàvies com les de Stephen Vizinczey: "Tractar de fer l'amor amb algú tan maldestre com un mateix em sembla una insensatesa tan gran com ficar-se en aigües profundes amb un altre que tampoc no sàpiga nedar. Encara que no t'ofeguis, te'n duus un bon ensurt. Per què patir?" Una tarda li vaig portar un disc d'Aute a la meva enamorada com a regal i proposta de futur. S'ho va pendre molt malament. Mai no vaig culpar Aute d'aquell fracàs, però. He oblidat el nom de la dona. Potser només era un arquetip.
Dia 23, diumenge. He començat amb la rutina del parc. Però he baixat molt més tard que de costum perquè avui m'he llevat més enllà de les vuit. A les nou tocades, ja hi havia ambient de diumenge de vacances encara que només ho és de confinament. Pares amb nens i pilotes; sol que atemoria qualsevol espurna del fred d'un hivern que ja ha quedat enrere; una gespa lluent i fresca.
A migdia, a casa, he estat una estona treballant al jardí. El teníem una mica abandonat des que fa un parell de mesos un arbre d'una casa veïna es va trencar en mig d'una tempesta i moltes de les branques van caure en el nostre recó de món. Un jardí abandonat, com ho hem deixat una mica durant el més dur del dur hivern, em fa pensar en Mercè Rodoreda. Potser no hi ha testimoni més gran ni dramàtic del pas del temps, i de què la lluita que lliures està sempre destinada al fracàs. L'altre dia, quan parlava amb l'Elisenda, em deia que una de les coses que més la sorprèn a Barcelona quan va a passejar la Greta és que la gespa de les places ha crescut: ningú no la cuida. Hi he treballat escoltant alguna cançó d'Aute amb la serra a les mans. El pare, fuster, tenia una serra a les mans i un Ducados a la boca.
L'Adrià ha cuinat per a nosaltres aquesta nit. Mentre esperava que la seva sea food pasta estigués a punt, he vist per fi la reina. Cinc minuts de muntatge televisiu i manipulació emocional i un final inevitable. Amb la frase "we'll meet again", títol de la cançó de Vera Lynn de què parlava dies enrere. Qualsevol comentari que faci aquí seria utilitzat en contra meva.
La notícia de la nit, l'ingrès hospitalari de Boris Johnson, m'ha agafat rellegint un fragment de Mirall trencat. Enlaire la pel·lícula familiar. Cal llançar el flash en segons, encara que no hi hagi informació amb què farcir el titular. Enyoro els temps en què Óscar Ladoire feia de periodista, els mateixos en què les dones grans podien ensenyar-te a nedar sense ensurts. La veritable transició no és la dels Pactes de la Moncloa que ara volen revifar a Espanya en una Espanya més antipactista que mai. La veritable transició és la que condueix al final de la obra, per parafrasejar ja saben qui.