Finalment, sí que he baixat al Lloyd's Park. Poc abans de les vuit del matí. Sol, una temperatura prou baixa per revifar l'esperit i la cara però sense necessitat de serrar les dents, gespa humida de la rosada, tant que podia ensumar-ne l'olor… Però ja havia deixat actualitzada la informació que hem publicat la nit anterior i que, a migdia, he tornat a revisar amb les noves dades que, aquesta vegada sí, ha difós Downing Street. Johnson, Johnson, Johnson! A darrera hora de la tarda encara he fet una peça més intentant resumir els fets del dia –una mena de catarsi col·lectiva per conjurar-se i evitar una notícia fatal–, i pregant que no passés res des del moment en què l'hem penjada a la web fins que ho hem deixat estar tot plegat fins a l'endemà.
Que la premsa escrita no és el que era, és una obvietat. Entre altres raons perquè ja no hi ha premsa escrita: ara és multimèdia o no és. La meva companya i col·lega Marta Rodríguez sempre em recorda la importància dels clics, sabent, com sap, que no ho són gens, llevat de per al compte de resultats. Que els periodistes, no sé si el periodisme –de vegades sospito que sí; d'altres que no– hem sortit perdent amb tants canvis tecnològics com hem vist i patit els darrers anys és una altra evidència: almenys per als de la meva generació, nascuts entre dos mons. En el meu cas, no sé ben bé a quin pertanyo ni tampoc
a quin vull pertànyer. Al digital? A l'analògic? M'agradaria poder afirmar que tinc un peu a cadascú. M'agradaria poder subscriure allò que comenta Stefan Zweig a El món d'ahir: "D'on sóc jo? –em van preguntar una vegada–. Quan de nit somio i després em desperto, sé que he parlat italià en somnis. I quan escric, penso en alemany." Ai, si fos possible!
Quan en lloc de periodisme, parlo de mi mateix, de a quin cony de món o a quina cultura pertanyo, en quin idioma penso i somnio i escric, destriar el català del castellà, i a l'inrevés, se'm fa molt difícil. I algunes vegades, excepcionals, també he somiat en anglès.
Els periodistes –parlo de la infanteria– ja no tenim temps per fer una cigarreta mentre rumiem com escriure un text, o per fer-la petar amb el company o la companya –sense aproximacions sospitoses– i fer un cafè o prendre una copa al mig de la redacció, com era habitual quan em va tocar trepitjar-ne una, la del Diari de Barcelona, per primera vegada, més o menys durant la prehistòria. No, ja no podem perdre el temps. Com deia ahir, importa la immediatesa. No és tant rellevant fer-ho millor com fer-ho el primer. És clar, si ho fas el primer i, a més, molt bé, pots acabar sent el millor. Sempre he envejat la formació dels col·legues de les agències: són ràpids, fiables i saben què és una piràmide invertida. Si jo ho he arribat a saber alguna vegada, he procurat oblidar-ho.
Teletreball. Ara totes les redaccions de premsa i mitjans de comunicació en general estem funcionant gràcies al teletreball. Les reunions presencials són videoconferències –jo he sortit guanyant, perquè abans, durant els tiempos normales, no en fèiem, i ara veig a les companyes a diari, i he conegut els fills, que s'escolen a les trobades de manera furtiva, i racons d'on viuen– i les discussions tenen lloc en un xat o en molts xats a la vegada. Al final de les seves memòries, D'Arbeca a l'Opus Mei, Josep Pernau –vaig arribar al Brusi quan tot just acabava de ser substituït per l'Enric Sopena– va escriure (2004) paraules que ara sonen profètiques: "Conviure en una redacció es pot convertir en un concepte arcaic si s'acompleixen els auguris que el periodisme va cap al teletreball…"
Al parc, mentre trotava per la gespa, he escoltat les declaracions de Trump, fetes la nit anterior, hora d'Europa, després que s'assabentés que Boris Johnson havia sigut ingressat a un hospital. Com que sempre vol ser el protagonista de la festa, no ha pogut evitar dir que havia donat ordres perquè metges i especialistes de dues farmacèutiques es posessin a disposició del premier per si calia donar un cop de mà. Més tard, el portaveu de Downing Street ho ha refusat. Imagino els recels amb què es miren a banda i banda de l'Atlàntic. La famosa special relationship entre Londres i Washington és només la submissió britànica davant la prepotència nord-americana, passada pel sedàs de les actituds altives de Londres. Una altra ficció més de les relacions diplomàtiques. I Trump, quin personatge tan nociu! Fa tres setmanes, The Guardian va publicar un llarg i interessant article sobre el president depredador quan encara no era president. I abans d'aixecar-me n'he llegit un altre, de la Siri Hustvedt, que el retrata molt bé. I també a Johnson. I tants altres. I al món en què vivim i en què podem acabar vivint.
La por i el futur. I també d'això, i de moltes altres coses, he parlat amb el Toni, que m'ha trucat –videconferència, és clar– a mig matí. I encara al vespre, en algun moment, mentre enllestia la feina, el Josep Martí Blanc m'ha tornar a enviar l'article, ja publicat a El Periódico, sobre el món de demà i la possibilitat de viure sota el control permanent d'una Stasi amb aplicacions de mòbil. Com havia dit abans el Toni, pot ser com a La vida de los otros.
Será el gran debat quan acabi el malson i fem recompte immediat de baixes, perquè, almenys els que fa a diari la Generalitat, i segons els meus companys del diari, són més aviat deficients, per no dir malintencionats. En quin món viurem quan sortim del túnel? No serà el món d'ahir, no; però tampoc ha de ser necessàriament "una dictadura, aunque su edificación se haga en nombre de la ciencia y con la pretensión de protegernos. Si el camino para salir de la cuarentena va por ahí cuéntenme entre los insumisos del «no es no»", escriu el Josep. Té raó. Hem de començar a pensar no només en com sortint del confinament, sinó en l'articulació de la resistència.