Search
  • Quim Aranda

Dia 27 i 28. 09 i 10.04.2020 / Dijous i Divendres Sant

Dia 27: Escrivint l'entrada d'ahir, vaig anar al llit prou tard. Quan m'hi vaig ficar, no podia dormir. Solució, vaig fer just el que no s'ha de fer i que prohibim als fills –èxit encara amb la Júlia (14 anys); fracàs rotund amb l'Adrià (18)–: llegir el mòbil. M'hi vaig enganxar: 100 days that changed the world. Resum detallat i precís de com hem arribat fins aquí que pot servir d'espina dorsal global per, després, afegir els detalls locals.



M'explico. A l'article del Guardian, per al 6 de març, llegeixo: "El nombre de morts d'Itàlia s'ha multiplicat per sis en sis dies: més de 230 italians són morts i el nombre de casos creix en més de 1.200 diaris. Roma ha tancat les escoles, ha prohibit l'assistència d'espectadors als partits de futbol de la Sèrie A i es prepara per encerclar [confinar] la Llombardia. «El sistema sanitari corre el risc d'una sobrecàrrega i tindrem un problema de cures intensives si continua una crisi exponencial», afirma el primer ministre, Giuseppe Conte. Una dona en els seus 70 anys es converteix en la primera persona que mor pel virus al Regne Unit, i Downing Street diu ara que és probable que es propagui «d'una manera significativa». Fa tres dies, en una conferència de premsa, Boris Johnson va provocar la desaprovació quan va dir que continuava encaixant mans. «L'altra nit vaig estar a un hospital on crec que hi havia uns quants pacients amb coronavirus i vaig encaixar la mà amb tothom», va dir." (Mes tard hi tornaré, amb Johnson.)



La postil·la local al text, pel que fa a Catalunya, ja la vaig escriure en aquest mateix bloc en l'entrada del Dia 2, i ara em sobta comprovar com els fets –i l'estupidesa, inclosa la meva–, avançaven en paral·lel a tot arreu i a la velocitat de la llum. Torno a reproduir què hi vaig escriure: "A l’ARA, a l’Antoni Bassas, el 6 de març [Joan Guix, secretari de Salut Pública del Departament de Sanitat] li deia: «Donar-se la mà no és un problema. La grip convencional ens preocupa molt més que el coronavirus.»" Com a Johnson, en el seu cas fins a l'UCI d'anada i tornada, les seves paraules el perseguiran sempre.


L'article del Guardian és molt extens, com no podria ser d'una altra manera, i em vaig adormir sense enllestir-lo. És un fulletó de capítols diaris en una sola entrega i, per tant, quan m'he despertat avui (Dia 9), no més tard de les 05.30, he seguit allà on l'havia deixat. (M'adono ara, mentre escric aquestes mateixes paraules, que la meva reacció és una conseqüència i quasi metàfora de la continuïtat sense fi d'aquests dies, tots iguals, tots laborables, sense vermell en el calendari i sense la presumpta raó que els atribuïa Gil de Bieda. Groundhog Day era molt més divertit, és clar.)


He tornat del parc i ja he hagut d'escriure una peça sobre l'operació helicòpter del Banc d'Anglaterra. La revenja és un plat que se serveix fred, i Yanis Varoufakis ha disparat amb bala des de Twitter. I ho ha fet al llarg de tot el dia, i la nit, quan hi ha hagut conclusions de la reunió de l'Eurogrup.



El dia 26 de març, l'exministre grec de finances ja tenia molt clar què calia fer. Just el contrari del que ha acordat l'Eurogrup. La corresponsal en cap de la BBC a Brussel·les, Katya Adler, ha acabat la seva crònica d'avui (Dia10) al programa Today dient, a propòsit de les divisions entre rics i pobres dins de la UE i el debat sobre els 'coronabons': "La Unió Europea no sembla que estigui a punt d'enfonsar-se. Els seus membres sembla que prefereixen continuar junts encara que sigui de forma imperfecta. La pandèmia del covid-19 podria haver sigut un moment per demostrar una decisiva unitat europea. En canvi, el bloc ha proveït de benzina els seus crítics." Totalment d'acord.


La reacció de Varoufakis al pacte de l'Eurogrup és demolidora. Escriu al seu fil de Twitter en diferents piulades: "Els préstecs ESM sense condicionalitat són un truc inspirat per Merkel: segur, preneu milers de milions de nous préstecs sense condicions. Però l’any que ve, Brussel·les notarà que el seu deute / PIB s’ha disparat i exigirà una austeritat gegantina i catastròfica […] Els (per exemple, Conte, Sánchez, Mitsotakis, etc.) que, fins fa poques hores, van dir que sense eurobons la UE està condemnada ara celebren la mort i l'enterrament dels ... eurobons i la seva substitució per tòxics préstecs ESM afegits a deutes nacionals no sostenibles? […] Actualment tenim diners gratuïts per als financers… Que utilitzen per revaloritzar actius, però no invertir ni gastar. Agafeu-los, ja que no els utilitzen de manera productiva i doneu-los a aquells que s’ho gastin perquè els negocis tornin a funcionar. Lògic?"


Lamentablement, una idea d'Europa camina cap a l'autodestrucció. En surt una altra. O la mateixa que hi havia i que no volia veure. L'Europa que idealizava a causa del Brexit. Cec?


Però és Dijous Sant i les cuites de l'Eurogrup i la pandèmia i el Dia de la Marmota semblen només un malson quan sento la veu del Rafa Ramos i la Patrícia Tubella, des dels Territoris del Nord (del nord de Londres) i ens emplacem per a uns vins i unes abraçades quan tot això sigui una cicatriu –que no ho serà; serà una ferida profunda i extremadament dolorosa–més en el nostre cos i la nostra ànima.


No és veritat que no es puguin fer amics, bons amics, a partir dels 50. Ells ho són, de recents, m'agrada pensar que cada dia més. I és la Patrícia qui, amb unes poques paraules –"tots els dies són iguals; recordes de petits? Els Dijous Sants al meu poble eren molt avorrits; no es podia fer res"– em catapulta també a la Setmana Santa de la meva infantesa. Dijous de Sants Oficis en el blanc i negre de la televisió i Divendres Sant, processó tètrica, crucifix sobri i nu, que pujava amb un capellà i uns escolanets al davant des de l'església de Santa Teresita, a la Gala Placídia, carrer Saragossa amunt, recordant-nos que el Senyor havia mort, que l'havien assassinat, i que no es podia fer res. Silenci, silenci, silenci. Recolliment. Oració. Ni ràdio, ni música, ni cinema, ni carn. No es podia menjar carn. Només processons i pestiños, que feia ma mare i que potser en faig avui (Dia 10), amb la Júlia.


I penso de seguida en la imatge de Calle Mayor, i la desfilada de l'exèrcit de Franco. I la vida asfixiant que es vivia aleshores i que, per sort, ja només és un record que ni tan sols és meu, que he aprés, que he memoritzat i que conscientment he volgut oblidar. Però ara no puc; la Patrícia l'ha atiat, potser perquè "…ara és la nit/ i he quedat solitari/ a la casa dels morts/ que només jo recordo". Que recordaré.


Al vespre (Dia 9) encara he enllestit la feina prou d'hora, sabent que tinc dues pàgines per omplir durant aquest llarg cap de setmana, i sempre que no passi res excepcional, més excepcional encara, vull dir. I tot just l'enllestia i penjava la informació a la web, un urgent de Reuters m'ha obligat a refer-la. Boris Johnson ha estat traslladat des de l'UCI a planta.


Thank God, estem salvalts! I ja em poso malalt –i no de coronavirus, espero– de pensar en la propaganda i els panegírics que es tornaran a escriure, i en el profit polític que en traurà, el Churchill del segle XXI. Per fortuna, encara a la BBC queda algú que diu les coses pel seu nom i que refusa les consignes que surten des del govern, d'aquest o de quaselvol altre, el català, l'espanyol. És la periodista Emily Maitlis qui en un minut desmunta tots els mites i manipulacions de la pandèmia, i recorda que tampoc ara no tots som iguals, i que els més exposats són els de sempre, i que qui més pateix el confinament són aquells que viuen en una torre com la de Grenfell o en un pis de quaranta metres quadrats del Raval o Torre Baró. "Aquest és un problema sanitari amb grans ramificacions per al benestar social i és un problema de benestar amb enormes ramificacions per a la salut pública", acaba dient.


Però avui (Dia 10), quan desperto una mica més tard que de costum, al cap i a la fi és Divendres Sant, encara que podria ser qualsevol altra dia, dilluns, per exemple, també escolto com la mateixa BBC ja lloa el miracle Johnson. I Nick Robinson, el periodista tory de què parlava dies enrere, entrevista Stanley Johnson, i el felicita, i diu un seguit de collonades indignants. I, és clar, no li pregunta al pare de la criatura si està penedit per haver dit el que va dir a mitjans de març, quan va assegurar que ignoraria els consells del seu fill, el primer ministre, i seguiria anant al pub. Imbècil Stanley Johnson i llepaculs Nick Robinson!


Ahir (Dia 9) en comptes de tancar-me a la nit a l'oficina per escriure l'entrada corresponent vaig veure amb la família una pel·lícula de Harrison Ford. Necessitava un heroi, però un de debò. I més enllà dels metges, sanitaris i els que "més s'hi exposen", com diu Emily Maitlis, els únics reals sempre són els de la ficció. És clar, confonc la realitat amb el món ideal; els dies que vivim són iguals als dies que hem viscut, però probablement no als que vindran, que poden ser pitjors, però avui i ahir és ara mateix, un mateix dia i una mateixa entrada. Au, va, vaig al parc. És el matí del Dia 10 i he trencat la rutina de baixar-hi ben d'hora per saber i sentir que encara puc imposar el meu propi temps al temps que ens envolta i ens devora sense que ens moguem de lloc.


I avui (Dia 10), Divendres Sant, crec que m'agafaré festa fins demà, Dissabte de Glòria, en què, entre altres noms, potser els acabo parlant de David Serafín.


130 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now