Andrea Bocelli en una piazza del Duomo buida… Amazing Grace. Ahir (Dia 12), tot i que ho veig aquest matí (Dia 13). El primer viatge professional que vaig fer a l'estranger va ser a Milà. No gaire excitant, gens heroic, pura burocràcia. Un tràmit de no res a Canale 5 quan Berlusconi encara no era il Padrino, tot i que ja apuntava maneres. Deuria ser el 1984 o 1985. No recordo la data amb certesa. Convenientment aromatitzat, vint-i-cinc anys després vaig aprofitar l'episodi per incloure'l en la meva primera novel·la. Tot s'aprofita, que diria Pere Calders.
Aquell viatge van ser poc més de 24 hores… Eren altres temps i altres vides, com m'agrada repetir, sense nostàlgia, perquè la nostàlgia és un error, recordant el que deia José Luis de Vilallonga; un error necessari de tant en tant, afegiria jo. Vol amb Alitalia, en primera classe, gentilesa de l'empresa d'aleshores –sens dubte, altres temps!–, una productora de televisió. Xampany a bord, a 10.000 metres d'alçada. Una frivolitat, és clar, però imprescindible per alleugerir la por a la tempesta que sacsejava l'aparell, i que em feia patir massa i pensar en l'epitafi que ningú no m'escriuria: "Brillant carrera periodística truncada massa jove després del tràgic accident que…" Era el mateix Vilallonga qui es va entestar a explicar solemnement les coses lleugeres i amb lleugeresa les coses greus, com feien els homes del XVIII, quan "la frivolitat era considerada una virtut", deia. Llàstima que no sempre de les lectures s'aprèn res.
Més enllà de la seva veu, l'espectacle Bocelli, i la realització que en van fer, és massa greu com per atorgar-li una mica de serietat. Pretenciós. La presumpta comunió global que ens venen m'enerva, com totes les crides al patriotisme i a guanyar la "guerra al virus" que invoquen uns i altres, aquí, allí i a tot arreu. De sobte, el món s'ha convertit en el paradís de les bones accions només perquè les classes mitjanes i altes, els privilegiats del planeta, hem vist com la nostra vida s'aturava en sec sense saber quan la podrem reprendre i, sobretot, si la podrem reprendre com fins fa sis setmanes la vivíem.
[Una altra frivolitat, si em permeten: De tant en tant miro un vídeo que algú, Ένας αγέρας, ha penjat a YouTube aprofitant la col·laboració entre Ed Sheeran i Andrea Bocelli. No és l'oficial de Perfect Symphony; és un altre, en què la cançó s'ha fet servir de banda sonora d'un muntatge amb imatges –piratejades, probablement– de la pel·lícula One Day, de Lone Scherfig. L'hem vista a casa fa relativament poc. És una història trista. Parla de coses sèries en clau d'amable rom com o, més pròpiament dit, de tragèdia romàntica. Una pel·lícula que desmunta d'una tacada el que deia Marcel Pagnol, el novel·lista i cineasta francès: "En el cinema, com en el teatre, no hi ha més que un argument: un home troba a una dona. Si follen, és una comèdia. Si no, ¡és una tragèdia!" (Sí, ja sé, és un plantejament masclista i homòfob, però Pagnol és de la primera meitat del segle XX i no el jutjarem ara des de les nostres coordenades, oi?) Doncs bé, en One Day follen i acaba sent una tragèdia sobre tot el que la vida ens dona i ens pren i ens ensenya. La pel·lícula no entrarà mai en la categoria de clàssic, però tant se me'n fot. El vídeo penjat a YouTube m'agrada. Veure'l em reconcilia amb tots els somnis imprescindibles que qualsevol ha de tenir, fins i tot en el llit de mort, més encara ara, quan ja fa dies o setmanes que no recordo què somio, potser perquè només són un reguitzell de malsons.)]
Altres malsons son molt més reals, evidentment. Els llegeixo a l'article que, des de Marilia (Brasil), em rebota la meva cosina Tere –també vaig aprofitar el seu primer viatge a Espanya, el 1969, per a l'esmentada primera novel·la–. És d'Arundathy Roy i el publica, en versió lliure, el Financial Times. En tradueixo alguns fragments: "L’Índia s'ha revelat amb tota la seva vergonya: la seva brutal, estructural, social i econòmica desigualtat, la seva monstruosa indiferència pel patiment." […] "Entre la gent gran [el confinament decretat d'un dia per l'altre] evocava records del moviment de població de 1947, quan l'Índia es va dividir i va néixer el Pakistan. Excepte que aquest èxode actual ha estat impulsat per divisions de classes, no per religió. Tot i així, no es tractava de les persones més pobres de l'Índia. Es tractava de persones que (almenys fins ara) treballaven a la ciutat i tenia cases a on tornar. Els sense feina, els sense llar i els desesperats van romandre allà on es trobaven, a les ciutats i al camp, on la profunda angoixa creixia molt abans que es produís aquesta tragèdia. Durant aquests horribles dies, la ministra d'Afers Interns, Amit Shah, va restar absent." […] "Els hospitals i clíniques públiques de l’Índia, que no poden fer front al gairebé un milió de nens que moren de diarrea, desnutrició i altres problemes de salut cada any, amb els centenars de milers de pacients amb tuberculosi (una quarta part dels casos del món), amb una anèmia vasta i la població desnodrida, vulnerable a qualsevol malaltia menor que resultarà fatal per a ells, no podrà fer front a una crisi com la que estan tractant Europa i els Estats Units ara."
Amb Tere i amb la meva tia Paca, 90 anys, emigrada al Brasil, en vaixell, el 1951, quan Tere només en tenia un i el pare i el marit les esperava a Sao Paulo feia mesos, vam trobar-nos a través del Mac dissabte (Dia 11). La meva tia parla portuñol, però se l'entén tot. És població de risc, com ma mare, i roman tancada al seu pis. No se'n refia de Bolsonaro, el president que, ens explicàvem, Divendres Sant va visitar Brasília, va entrar en un forn de pa i va començar a encaixar mans a tort i a dret. La darrera vegada que vam visitar el Brasil, fa ja una eternitat, abans de Lula, un altre dels problemes del país –a més de la desigualtat extrema i endèmica, com la de l'índia– era el creixement exponencial de fidels de sectes evangèliques, característic a bona part de l'Amèrica central –ho he vist a Guatemala, també– i l'Amèrica del Sud ja des de finals dels anys 80 del segle XX. Bolsonaro és ara el gran sacerdot de totes les sectes, també de l'evangèlica.
Ahir (Dia 12), Diumenge de Resurrecció, vaig baixar al parc ben d'hora. Vaig córrer una bona estona i després em vaig estirar a la gespa. Quin plaer! El plaer de les petites coses, el Déu de les petites coses. Al cap de cinc minuts, però, una patrulla ciclista de tres policies en bicicleta em va recordar que no podia fer-ho. Em vaig excusar dient que només recuperava l'alè, mentre aprofitava per robar uns rajos de sol. Però van ser extremadament amables en el tracte. En aquest país mai no ets sospitós. Llevat que siguis negre i jove, evidentment. O musulmà i jove; o musulmà. Aquest matí (Dia 13), escoltant en un podcast de RAC1 a un indignat Tian Riba, m'he alegrat molt de poder sortir a fer exercici a diari i de què em tractin com un adult. Un de blanc, és clar.
Diumenge de Resurrecció i Mona de Pasqua. N'hem fet una amb la Júlia. Agraïments a la col·lega Thais Gutièrrez, que lidera una feina excepcional al #JoEmQuedoaCasa de l'Ara.
Diumenge de Resurrecció i Boris Johnson ha ressuscitat. Malfio, què volen que els digui. En el cas de Catalunya i Espanya, la incompetència d'uns i la dels altres – o la impossibilitat de respondre a una crisi per a la qual ningú no estava preparat i que potser ningú no va voler preparar-se senzillament perquè era inimaginable– es vol disfressar amb els recels i els retrets entre centralistes i independentistes. Quanta misèria moral! Al Regne Unit, la incompetència i la mala gestió de la crisi sospito que es vol tapar amb la miraculosa recuperació de Boris Johnson. L'home va aparèixer a Twitter i feia prou bona cara, massa com per haver passat a l'UCI tres dies, en què les coses "podien haver anat en un sentit i en un altre". Johnson va donar les gràcies al personal de l'NHS, el mateix servei que els governs conservadors han maltractat durant tota una dècada. I especialment en va donar a dos infermers immigrats: Jenny, de Nova Zelanda, i Luis, de Portugal. Els immigrants, també maltractats durant els darrers cinc, deu anys, pràcticament des que van començar a arribar després de la Segona Guerra Mundial –la dita Generació del Windrush–, són ara herois per al premier. Els hi deu la vida, va dir.
Mentre escric aquesta entrada m'assabento a través del xat dels companys del diari de la picabaralla entre el conseller Buch i Xavier Rius, d'E-notícies durant la conferència de premsa del Govern. Una picabaralla amb tots els ets i uts, en directe per TV3, segur que pic d'audiència davant la manca de partits de futbol. M'estimo més no dir més del que ja he dit sobre el conseller. Té un tic. "Gobierno español, gobierno español." Potser li ve gran el càrrec, potser hauria d'aprendre a tractar amb els periodistes com ho feia el duc d'Alba, segons que escrivia Manuel Chaves Nogales, paraules a les quals ahir feia referència.
Ara, també s'ha de dir que la xifra màgica de mascaretes és, si més no, sorprenent. Justament per això, Buch també hauria de seguir el consells de Vilallonga. Parlar amb frivolitat de les coses sèries. Però no. Invoca el 1939 i fa el ridícul… Per no esmentar que el 1939 hi havia tants o quasi tants catalans que van alçar el braç com els que van ser assassinats o van haver de fugir del seu país. Ignasi Riera en va parlar prou i bé a Els catalans de Franco. Una altra cosa és que ara uns vulguin oblidar-ho. Jo no!
He parat una estona per mirar la repetició de les millors jugades (picabaralla Buch-Rius més algunes respostes de la consellera Alba Vergés, en especial la que NO ha donat al company de l'Agència EFE). És tremendament decebedor veure com els polítics, els agradin o no les preguntes, no les contesten mai, menys encara ara, en temps de videoconferències de premsa. El mateix fan a Madrid. He vist després el briefing diari de Downing Street. Hi ha grans diferències.
Millor escampar la boira, però. Vaig a tornar al video d'Andrea Bocelli i Ed Sheeran… Ni que sigui per somiar que també podríem viure en un país normal. Mentre no hi arribem, m'acontento amb veure una i una altra vegada les imatges de la parella –Anne Hathaway (Emma) i Jim Sturgess (Dexter)– passejant, camí de l'Arthur’s Seat: "And we are always children but nothing is impossible."