A mig matí d'avui (Dia 11), un gran amic em pregunta des de Barcelona (videoconferència): "I d'això, la premsa per què no en parla? Per què no investigueu? Es tracta de fer unes poques preguntes" a la gent adequada. I no em diu a qui en concret però sí a on trobar-la. En els propers dies veurem si en fem profit o si els seus comentaris només són converses confidencials entre col·legues que després no és possible sustentar amb les imprescindibles proves i testimonis per fer-ne titulars. Més enllà dels fils de què estirar que m'apunta, se'm queden gravades les preguntes que em fa i que resumeixo en un senzill: "Què cony fem els periodistes?" I llavors és quan recordo un text deliciós de Manuel Chaves Nogales que vaig llegir fa un munt de temps en el volum Cuatro historias de la República, editat quasi al principi de la dècada anterior, Mare de Déu!
Mestre de periodistes, Chaves Nogales té, entre altres, un llibre que sempre m'ha fascinat: La vuelta a Europa en avión. En avions que s'aguantaven a l'aire de miracle, si fa no fa.
Escriu a l'article Una conversación con su majestad el rey:
"El duque de Alba me recibe, junto con mis compañeros de excursión, en su departamento del hotel Claridge. Frases amables, condescendiente interés por los detalles del viaje aéreo Madrid-Londres, elogios para la Compañía Aeropostal.
Un camarada aborda las cuestiones de estos días: la baja de la peseta, los monopolios, la situación política en España.
–Señor ministro: en el avión hemos leído sus declaraciones a un redactor del Daily Telegraph. ¿Son exactas?
–Solo hasta cierto punto. Yo tengo la convicción que los periodistas son siempre absolutamente veraces, pero no es posible elevar a dogma su infalibilidad. También –aunque raras veces– se equivocan… ¿No lo creen ustedes así? –agrega sonriendo."
Què fem, per exemple, quan invoquem els experts que ara diuen que no han estat consultats pel govern espanyol però que l'11 de febrer deien que "no hi ha una raó objectiva, des del punt de vista científic, per cancel·lar el Mobile"? Els invoquem per criticar la presa de decisions de Madrid? Sens dubte. Som infal·libles? Sens dubte, encara que, com deia el duc d'Alba i escriu Chaves Nogales, "tambien –aunque raras veces– se equivocan…" Potser som parcials, com és inevitable? Tot plegat, esgotador.
El doctor Antoni Trilla, cap de medicina preventiva de l'Hospital Clínic es queixava ahir (Dia 10) –o mitjans com TV3 i Catalunya Ràdio, i avui (Dia 11) RAC1 així ho interpretaven– que Madrid hagi posat fi al confinament total amb el retorn, dilluns, al treball no essencial. Exactament, Trilla deia: "En principi no ens han consultat sobre això. És a dir, jo entenc que, com hem comentat, el comitè tècnic o els comitès tècnics, tant del govern com del govern català estan treballant en diferents opcions i diferents possibilitats, diferents calendaris però nosaltres formalment no hem estat consultats, i això tampoc vol dir res. És a dir, són coses tècniques, que ens poden fer preguntes, o les [accions a prendre les] poden decidir directament ells […]" Trilla demanava, que les "instruccions han de ser prou clares perquè ningú les malinterpreti i, sobretot, ningú en faci un mal ús o un abús d'aquestes instruccions… Per tant, és important que hi hagi claredat en què s'ha de fer, què no es pot fer… Entenc què es farà així, no es pot fer d'una altra manera…" Totalment d'acord. Res a dir. Si s'obre la veda a partir de dimarts a Catalunya, el doctor considerava que és "lògic que augmenti la corba de casos, i que si augmenten els contactes, poden augmentar[-ne]. De fet, és esperable que augmenti el nombre de casos i per això s'insisteix molt en la complementarietat de diferents mesures." Però el senyor Trilla, una autoritat, sense dubte, deia el que deia l'11 de febrer. I el 10 d'abril, dos mesos després, ja ningú no se'n recorda. Som infal·libles, parcials, veraços i, de tant en tant, se'ns veu el llautó. I fins i tot en equivoquem.
A mi també se'm veu el llautó. Sobretot quan parlo de Boris Johnson. (Sigui dit de passada que l'home segueix bé, recuperant-se, i que ja ha vist a l'hospital tota la sèrie de The Lord of the rings i ha he fet sudokus... Amb sort, potser no torna a Downing Street i es retira a la vida contemplativa, a visitar pubs amb el seu papà, Stanley.)
En qualsevol cas, sóc un afortunat doble i dono gràcies al Déu en què no hi crec per ser-ho. No només estem els meus i jo bé de salut, per ara i que així segueixi, sinó que, al Regne Unit m'estalvio la picabaralla política –que en algun moment arriba a l'infantilisme delirant; sense anar més lluny, el del conseller Buch (ho aclareixo a sota)– que es viu a Espanya i Catalunya, amb tants fronts oberts que sembla una reproducció de les lluites caïnites durant la guerra civil entre les diferents faccions republicanes. D'una banda, Sánchez versus l'oposició a Madrid que ara galleja però que abans de la crisi només parlava de Veneçuela i que ignorava on era Wuhan ni què cony era el coronavirus; Sánchez versus els socis de govern per la renda bàsica garantida; d'una altra, el pols que des del primer moment han mantingut l'administració estatal i la catalana, uns i altres buscant un benefici inexistent en una crisi que els està (ens està) retratant a tots: màxim grau d'incompetència i de misèria moral; i, finalment, dins del Govern, amb Esquerra rebent pals subtils i no tant subtils de Junts x Cat a la mínima que es descuiden. Gestió de crisi per aprofundir-la.
Però sóc afortunat, deia, perquè aquí, com a molt, la incompetència, en especial però no només la de Matt Hancock, el ministre de Sanitat –un bocamoll que ahir (Dia 1o) va suggerir que el personal sanitari no ha de malbaratar els equips de protecció personal, quan ja han mort 19 dels seus membres per no tenir-ne– es concentra tota en una mateixa direcció: el 10 de Downing Street.
I la insistència en les proclames patriòtiques i les arengues del tipus "we're all in this together" només es poden entendre com una forma d'ocultació dels múltiples errors comesos fins ara. Recorden l'escena de Paths of Glory en què Kirk Douglas evoca la famosa frase de Samuel Johnson, oi? "El patriotisme és l'últim refugi dels canalles." I dels incompetents, sens dubte.
Ahir (Dia 10) a la tarda vam sortir a passejar una horeta –hi tenim dret, encara– MP, Júlia i jo. La filla volia passar per davant de la seva escola. Enyorança de les amigues, les classes, la vida de sempre. Una escola que és molt a prop d'una església (St. Mary's Church) i del seu cementiri, un indret fascinant, com tots els cementiris de Londres que formen part del teixit urbà, parcs de tranquil·litat i recolliment, on els veïns passejàvem sota el sol de la tarda, potser perquè l'únic lloc segur que hi ha ara per no agafar el virus és entre els morts, però els morts de fa més de cent o 150 anys, o per recordar que, tot i el sol que insinua una primavera interrompuda, acabarem igual, si és que tenim sort, amb un monolit i un record per a les generacions futures. I si no en tenim, serem com els morts de Nova York, ficats a dins d'una rasa a sobre de la qual un dia obriran un centre comercial, probablement.
Aquest matí (Dia 11), parc. Més tard que de costum perquè havia d'enllestir una pàgina del diari i volia fer-ho tan aviat com fos possible. M'he despertat ben d'hora, però. I he escoltat encara al llit un programa de ràdio que fa més de vint anys que segueixo, que ja escoltava a Barcelona i que el vaig deixar de seguir mentre no hi havia apps, ni mòbils, ni les possibilitats actuals, Ser Aventureros. MP l'ha escoltat alguna vegada, en podcast o quan ens aixecàvem a les cinc, els dissabtes, per dur els nens a l'escola de música. Però diu el mateix que d'Opera prima. "Un programa fet per homes i per a homes." Potser era així el 1995. No pas ara. A més, les dones sempre han estat tan aventureres com els homes. Però sí, Ponseti riu molt sorollosament i potser per això el troba una mica massa escandalós. Han recomanat un llibre que vaig llegir fa, també, un munt d'anys, quan el va publicar l'editorial Empúries: El somni d'un cartògraf. No el recordo gens. L'he buscat a la biblioteca i no l'he trobat. Potser me'n vaig desfer o deixar o llançar o perdre en alguna mudança. Molt bàsicament, és la història d'un monjo, Fra Mauro, que des de la seva cel·la, i amb la informació que li va arribant, fa un mapamundi. A la British Library és possible veure'n una reproducció facsímil. L'original és del 1450. La còpia, de 1804.
Per casualitat, o perquè ha arribat el moment esperat, MP s'ha posat avui a fer un puzle de 900 peces d'un mapa mundi. Li va regalar abans del 2006 el doctor Àlex Coroleu, un amic dels que es queden pel camí a causa de les distàncies. No hi ha com sentir-se presoner, o una mica presonera, per salpar en busca de nous horitzons.
A migdia (Dia 11) he seguit la conferència de premsa dels ministres Illa i Marlaska. Al de l'interior, un col·lega de TV3 li pregunta si Pedro Sánchez inclourà els partits independentistes en les converses per a un reedició del Pactes de la Moncloa, un intent de diàleg que sembla més imposat que compartit. Marlaska parla dos o tres o quatre minuts i no contesta. És vergonyós i insultant. Coses del càrrec imagino, del d'Interior vull dir. Perquè al matí he escoltat un podcast de RAC 1 en què Xavier Bundó entrevistava el conseller Buch, també d'Interior. Una altra vergonya. L'home, que parla amb un dequeisme tan exagerat com el d'Antonio Franco, i que fa mal a les oïdes, sempre que es refereix al govern de Madrid canvia de llengua i diu: "El gobierno del Estado español". He arribat a pensar que es tractava d'un tic lingüístic. Estem en mans d'incompetents que reaccionen com a criatures enmig de la pitjor crisi que hem viscut en 70, 80 anys. Potser els hem votat –no en el meu cas–, però no ens els mereixem: tampoc aquells que els van votar.
Entenc els greuges, la malfiança, les diferències… I si bé dels dirigents polítics no hem d'esperar gaire, com a mínim ens deuen un comportament d'adults. Impossible! Així estem i així vivim des de fa dècades, especialment la darrera. Chaves Nogales ja feia referència a les queixes catalanes en el llibre de què parlava abans, La vuelta a Europa en avión. Tot just iniciat el viatge des de Madrid i després d'aterrat en la primera escala, escriu: "El avión se posa en el aeródromo del Prat, y camino de Barcelona cruzamos su espléndida huerta en automóvil. Este catalán que nos lleva está muy orgulloso de sus coles, de sus melones y de toda su tierra catalana.
–La tierra es buena –nos dice–, y los hombres la trabajan bien. ¡Si nos ayudasen los gobiernos de España! Ya ve usted, para ir desde el Prat a Barcelona no hay más que un puente, construido por un particular. Cada vez que pasamos se nos cobra una peseta. Menos mal que el propietario del puente quiso dejar fama de filántropo, y lo que nos cobra a nosotros, se lo deja a los pobres, por mano, claro es, de los curas."
El problema dels peatges ve lluny, sens dubte. I els que vindran. Però tonteries, les justes, conseller. ¡POR FAVOR!