Search
  • Quim Aranda

Dia 35 i 36. 17 i 18.04.2020 / Tempesta d'espinacs i pollastre

(Dia 17) A més de l'amor que es tenen mútuament, i de les baralles diàries entre l'Adrià i la Júlia, esclafits de tempesta llunyana que s'acosta poc a poc, i que van rebotant per entre les parets de la casa durant tres o quatre minuts fins que els trons envaeixen el meu refugi més preuat, de moment sóc incapaç d'imaginar cap aspecte positiu de la punyetera pandèmia ni de l'esgotador confinament. Amor i esclafits que venen de lluny; de quan l'Adrià tenia 5 anys i la germana uns pocs mesos –encara no caminava–, i per fer una gràcia, o per dir-nos que tenia gana, o pel que fos, el nen li va agafar la mà a la criatura i li va clavar una mossegada de por, deixant-li la marca de les dents al dors, com si fos un Dràcula en petit que hagués equivocat l'objectiu. Per fortuna, aquesta nit, la tempesta de primera hora de la tarda –crits i cops de porta, paraulotes en anglès que vull imaginar que no entenc– s'ha convertit en més amor i col·laboració fraternal. La Júlia torna demà (Dia 18) a les classes de cant que segueix des de fa deu anys al Trinity College of Music –classes ara virtuals, evidentment–, i l'Adrià l'ha acompanyada al piano mentre la noia feia alguns exercicis de veu.


Les baralles entre germans són com les tempestes. Almenys les de la Júlia i l'Adrià. Tant semblants que sempre m'han fet pensar en una frase que els uruguaians repetien sovint durant els efectes del Corralito de 2001-2002. Gent de petit país ofegat entre dos gegants llavors amb molts problemes, l'Argentina i el Brasil, els amics (classe mitja, és clar, des d'on la vida s'acostuma a veure amb una mica més optimisme) no es cansaven de dir-nos: "siempre que llovió, paró". Ens ho repetien mentre passejàvem per un Montevideo sota el diluvi, deprimit i de colors d'hivern austral, i un dels espectacles més tristos de la crisi que llavors s'hi acarnisava, després de moltes altres prèvies, eren les cues dels joves davant dels consolats italià i espanyol. Invocaven les arrels i la sang d'avantpassats europeus per tornar al país dels avis en el qual mai no havien estat. "Siempre que llovió, paró", sí, ens deien, referint-se a les esperances en un futur que llavors no existia però que algun dia existiria.


I sí, sempre que es barallen els germans, al final deixen de fer-ho, i amb l'excepció de l'incident de la mossegada, mai no hi ha hagut ferides greus. El millor és que l'aigua segueixi el seu curs fins a tornar al llit del riu. I la tempesta d'aquesta tarda només ha estat com les habituals, passatgera, i no pas atribuïble a la tensió del confinament acumulat, tot i que ja pesa, i els pesa, malgrat que no tinc i no tenim cap dret a queixar-nos. Llamps i trons, però jo he seguit amb el que feia i, al final, quan ha sortit el sol, he preguntat: "Passava res, nens?" I avui al vespre, al final del sopar (Dia 18), ho he hagut de tornar a preguntar.

Miri cap on miri, de moment no hi ha gaires motius per a l'optimisme, amb l'excepció de saber del cert que "siempre que llovió, paró". Amb tot, quan escolto el briefing diari de Downing Street em venç una barreja de cansament i de desesperació insuportable, la mateixa que em provoquen les conferències de premsa del Govern –en especial les intervencions del conseller Buch, però no només– i també els Dissabtes de Pedro, com diu l'Anxo Lugilde de les ja habituals compareixences maratonianes i moralitzants dels caps de setmana del president Sánchez. I sí, ja entenc que ningú no estava preparat per a aquesta tempesta, i que deu ser molt difícil navegar-hi. Però, tot plegat –i més encara, quan a la 'Secta' veig al portaveu del PP, Teodoro García Egea– em recorda allò que va escriure Gaziel en un dels seus articles sobre la II República: "A pesar de todo, la política española, aun siendo vulgarísima, es profundamente típica, pintoresca y original. Es una política de genero chico." Afirmació que també o especialment s'aplica a Catalunya, on la sarsuela no és ni estranya ni importada.


Torno al briefing del Number 10 d'on no m'hauria d'haver mogut. L'he mirat a mitja tarda, com de costum. Amb l'objectiu d'evitar que es parli més del que ja es parla de la manifesta incapacitat del govern Johnson d'abastir d'equips de protecció a metges i personal sanitari en general, el conill que s'han tret avui (Dia 17) del barret ha estat la vacuna i la capacitat de produir-la per "centenars de milions" quan arribi finals d'any.

Amb una corbata torta i de color fúcsia o rosa pàl·lid, el nus de la qual l'escanya el coll una mica inflat, o potser engolat, el ministre de negocis, Alok Sharma, ha anunciat la Bonanova i ha recordat el paper de la task force que el govern britànic ha establert per tirar endavant el projecte: el lideren científics de la Universitat d'Oxford. La seva ha estat la representació de l'actor que no se sap el paper –a diferència que Miquel Buch, que el té ben aprés perquè és l'únic que és capaç d'aprendre–, i que només llegia el que li havien escrit.


(Tothom està corrent la mateixa carrera, i unes hores després he llegit i sentit que el ministre Pedro Duque també parla d'una altra vacuna, tot i que en termes una mica més modestos. Per a l'any vinent, deia. I podria ser tan espanyola com Juanita Reina, afegia cofoi…)


El cert, però, és que escolto aquest matí (Dia 18) que dijous (Dia 16) es va injectar la primera dosi d'un prototip a un ésser humà. Ho ha dit el professor John Bell, de la Universitat d'Oxford, al programa Today de BBC Radio 4. I és igualment cert que la professora Sarah Gilbert, també d'Oxford, lidera el grup a què Bell ha fet referència. Més encara. En un article que Lancet publica avui (Dia 18), just quan a primera hora de la tarda estic escrivint aquestes línies, Gilbert afirma que a mitjans de maig espera haver pogut inocular el prototip a 500 persones, i 5.000 al setembre, quan ja tindrien resultats fiables d'eficiència i seguretat. A l'equip de Gilbert treballa el professor espanyol David Pulido-Gómez, que dijous ho comentava a la SER. Que en parlin els científics, i que generin una certa esperança, encara té una mica de trallat, com dirien a Mallorca. Ara, que ho facin els polítics com un més dels seus jocs de mans, cortina de fum per camuflar mancances i incompetència, és una altra història. (Que consti que també començo a estar tip d'epidemiòlegs, experts i altres experts de referència que… Embolica, que fa fort.)


Aquesta nit, o ahir a la nit, per ser més precís, perquè em refereixo al divendres (Dia 17) encara que escrigui això dissabte (Dia 18) a la tarda, cansat i fastiguejat de tant de confinament, i dels mals presagis que el meu col·lega i amic dels Territoris del Nord de Londres apunta en el seu vídeomissatge de fugitiu, em fico al llit amb un llibre deliciós, ideal per oblidar la meva presó de privilegi i somiar amb un mar blau i un horitzó de llibertat com el que vaig gaudir a l'illa de Kàlimnos fa només dos anys: una eternitat.


És tracta de La novela de la Costa Azul, de Giuseppe Scaraffia, on llegeixo el següent: "Fue Lord Henry Brougham, viejo compañero de aventuras de Byron, quien encabezó la gradual, y desde entonces también imparable, población de aquellas tierras. Brougham había llegado allí [la futura Costa Azul] por azar. Camino de Italia, casi al llegar a la frontera se vio obligado a volver atrás debido a una epidemia de cólera, y acabó recalando en Cannes. Allí, maravillado por el paisaje, se hizo construir una magnífica villa, abriendo de este modo el camino a la colonización britànica de la Costa."


Ja ho veuen, vaig a dormir, vaig anar a dormir recordant que la Costa Azul, que Cannes, que la French Riviera en general no només és fruit de la casualitat sinó també d'un brot de còlera. I quan ja he avançat prou en la lectura, i he descobert la galeria d'il·lustres que hi van passejar, i fins i tot he imaginat que m'adormia mentre em retrobava amb Grace Kelly quan ella surt de l'InterContinental Carlton i jo hi entro, una alerta del Daily Telegraph em trenca la màgia del moment i m'adverteix que la vida és una successió d'il·lusions interrompudes pels malsons de la realitat. "Captain Tom to get Spitfire flypast on 100th birthday, provided Department for Transport agrees." La maniobra de spin continua.


Quan decideixo posar punt i final a l'entrada (del Dia 17), que pot ser d'una jornada o de dues, i la baralla del dissabte a la nit entre l'Adrià i la Júlia s'ha apaivagat, baixo de l'oficina al saló per posar-nos a veure junts To Catch a Thief. Un càstig, els dic. Així la propera vegada no cridareu tant.


(Dia 18) Però no, finalment no hem vist la pel·lícula amb què els havia amenaçat. Massa protesta, massa xivarri, massa tempesta. N'hem vist una altra: Up in the air. Durant tota l'estona he sospitat que ja l'havia vista, però no aconseguia recordar cap escena, prova del nou que l'havia vista i que m'havia semblat d'una mediocritat insuportable. Però els advertit que no toleraré cap més revolta i que la propera vegada que em toqui triaré El turista accidental. Vaig llegir la novel·la i veure la pel·lícula fa més de trenta anys i Up in the air me l'ha recordada. Tres dècades no passen mai de franc però espero que la memòria, el gran cementiri que deia Ibàñez Escofet, no em traeixi. Al cap i a la fi, un pare té molt poques oportunitats per decebre els fills més d'un vegada i sortir-ne indemne.


He començat el dia al parc, com de costum. No gaire agradable, avui, perquè la tardor s'ha fet present de nou en aquesta estranya primavera i els 25 graus de fa només cinc dies enrere han descendit a 10. El sol lluent i el cel blau eren ja només un desig.


Després de tornar a casa, he esmorzat, avui dissabte amb més temps que de costum. res de pà amb tomàquet i fuet de Vic. Porridge, farinetes, una porqueria molt sana i molt americana a què m'ha aficionat MP al llarg dels anys. El seu mestre i director de tesis a la Universitat de San Diego, Carlos Blanco Aguinaga, un dels grans especialistes en la Generació del 98, un nen de l'exili fugit del seu Irún natal durant la Guerra Civil, i desembarcat a Mèxic després de la travessia amb 10 anys i sol a bord del Sinaia, en parla a les seves memòries, De mal asiento. Diu el mateix que jo. Que el porridge és una porqueria. La diferència és que ell el va tastar una vegada, el primer cop que de Mèxic va anar a Estats Units, crec recordar que amb 16 anys, i mai més. Jo he seguit la publicitat de Schweppes.

Més tard he cuinat. Croquetes. D'espinacs i de pollastre. I mentrestant he estat escoltant un podcast del Via Lliure, de Rac1. Xavier Bundó ha entrevistat el catedràtic d'Oxford Daniel Prieto-Alhambra i la consellera Alba Vergés. El primer ha donat una informació prou interessat: els estudis epidemiològics fets a partir de la comparació de la corba de la grip d'altres anys amb la d'aquest, els indiquen que el 4 de febrer el coronavirus ja circulava per Catalunya i probablement per tota Europa. Quan després he sentit la consellera, gairebé se m'han anat a fer punyetes les croquetes. Vergés no ha estat capaç de reconèixer els errors que hi ha hagut en matèria de salut pública; errors que també han comés molts altres governs. Ja he apuntat aquí en altres ocasions el que deia Joan Guix, secretari general de Salut Pública, el 26 de febrer: "La grip estacional ens preocupa molt més que el coronavirus."


He tancat el mòbil i he posat música. La mateixa que ara sí, mentre enllesteixo l'entrada, torno a escoltar: Una noche más, de Yasmin Levy.


Ps: Entre aquest dietari i les croquetes que he fet aquest matí, i que he continuat aquesta tarda, després de deixar reposar i refredar la massa, no hi ha tantes diferències, oi? S'aprofita el que hi ha a la nevera. Es condimenta, es fan per etapes. Es veu una insatisfactòria pel·lícula entremig. Una capa d'ou, un arrebossat, el punt just de fregit en oli d'oliva, música, una copa… Per als anglesos, les croquetes son finger food. Però suficient, de vegades, per alimentar l'esperit. Els capricis són sempre una necessitat. Com aquest bloc ha esdevingut per mi durant aquests dies de tempesta, d'esclafits llunyans que s'acosten i de continua incertesa. Tant de bo que ho fos també per als naufrags que el llegeixin.




93 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now