Search
  • Quim Aranda

Dia 33 i 34. 15 i 16.04.2020 / De la Conca de Barberà a la gesta del capità Tom Moore

(Dia 15) L'autoritat d'Ursula von der Leyen és inexistent. La presidenta de la Comissió Europea ha desaconsellat que es facin plans per a l'estiu. Des de les pàgines del diari alemany Bild va llançar el 13 d'abril un seriós advertiment als ciutadans comunitaris: "De moment, ningú no pot fer previsions fiables per al juliol i l'agost. Aconsello a tothom que s'esperin abans de fer plans de vacances." Un consell que la Júlia, la filla de 14 anys, s'ha estimat més no seguir. No m'hauria d'estranyar gens, és clar. Si al seu pare no li ha fet mai cas, ni quan no aixecava un pam de terra, la senyora Von der Leyen no pot esperar una atenció especial. (El futur de la Unió Europea està realment en perill si els joves no la fan seva.)


Intentaré explicar la boutade en les línies següents, espurna de frivolitat per a un tema ben seriós.


Aquest migdia m'he refugiat una estona a l'habitació de la criatura, a les golfes, el millor espai de la casa per al meu gust –a prop del cel i lluny de la terra–, tot just remodelat per a satisfer les necessitats d'una adolescent amb complexe i comportament d'adolescent. A l'escriptori, net de papers com mai –MP la sotmet a un estret marcatge de tant en tant; jo sóc el poli bo, de costums més suaus–, he vist la llibreta oberta en què va prenent notes amb els plans per als summers camps a què vol anar. Si prenc en consideració tot allò que consulta, i que voldria fer, les del 2020 haurien de ser unes vacances molt més extenses que de costum: al Regne Unit, el summer break només és de sis o set setmanes per a les escoles de l'Estat. (En necessitaria el doble.)


I si l'altre dia la filla somiava amb una estada al Canadà, ara ho fa amb una altra a Croàcia. Em pregunto on voldrà anar-hi demà i què he fet tant malament com perquè no hi pensi mai en, per exemple, la Cerdanya, la Costa Brava o la Conca de Barberà.



La referència a la comarca tarragonina no és gens atzarosa; ans el contrari, ben volguda. Aquest matí, a la bústia del correu electrònic, m'he trobat un missatge del professor Sebastian Balfour, un dels grans hispanistes britànics que manté viva la flama d'una tradició plena de noms il·lustres. Poc temps després d'arribar a Londres vaig llegir el seu Abrazo mortal, una forma acadèmica de resseguir les passes de l'avi matern, Antonio, a qui van obligar a lluitar en una de les moltes guerres del Marroc. Al front, va ser ferit al ventre i va passar 18 mesos en un hospital de Ceuta. Mai va saber be bé com, però va sortir-ne viu: potser per les pregàries de l'avia María, segons que ens explicava quan érem petits. Un miracle, sens dubte, que en part podria justificar el seu fervor religiós fins al darrer alè de la seva existència.


(Com de costum, gens original, ho sento, totes aquelles experiències familiars les vaig acabar incorporant a les moltes pàgines d'El avión de madera… Un professor d'història del batxillerat, Joan Roig, parent de la Montserrat, em deia de tant en tant, en la llibreria on el trobava més enllà de les aules del Menéndez i Pelayo, que quan la Roig va esgotar la família com a tema de la seva literatura, les seves obres van deixar d'interessar-li i de ser interessants. Una opinió que alguns dels llibres desmenteixen i d'altres no. Jo, en tot cas, no he volgut temptar la sort i, de la família, només he parlat una vegada. Tant, però, que en vaig quedar prou tip.)


Amb l'Abrazo mortal, tot allò que de petit havia arribat a sentir dels llavis de l'avi sobre l'Abdel Krim, el professor Balfour ho va posar en context, amb gran mestria i molta amenitat, fins a portar el lector a les darreres conseqüències d'aquells desastres colonials, és a dir, la Guerra Civil espanyola. Llegint-lo, a més, vaig poder imaginar que tornava a les aules de la Universitat de Barcelona, on vaig estudiar història contemporània als anys 80. La lectura com a única màquina del temps possible, va intuir Wells.


Van haver de passar quasi vint anys, i l'excusa de l'esgotador Procés independentista –una de les moltes manifestacions actuals del qual és l'enutjós tic lingüístic del conseller Buch–, perquè tingués l'oportunitat de conèixer personalment Sebastian Balfour. Després hem continuat la relació amb un sopar esplèndid a casa seva, en companyia de la seva dona, Grainne, i MP, i un creuament epistolar via email i alguna trobada ocasional, en espera del retrobament personal post-Covid-19, però sense Vera Lynn xiuxiuejant al nostre costat, encara que la reina d'Anglaterra s'entesti a suggerir el contrari. A més de moltes idees encertades, el professor em va confiar que fa més de vint anys que tenen casa a Senan, el municipi més petit de Catalunya, a la Conca de Barberà.


Mentre sopàvem, la Júlia ha tornat a la dèria dels summer camps, ara en versió croata. He fet veure que baixava de l'hort. A més, li he volgut explicar que la senyora Von der Leyen ha dit que… "No sé qui és i, a més, tu sempre estàs igual; ets molt pessimista", m'ha etzibat. Ple de paciència, per no esclatar davant la negació d'una realitat asfixiant, fugida d'estudi que només està reservada als nens, i probablement als privilegiats fills de la classe mitjana, és clar, li he recordat el que ja li vaig dir dies enrere: si tenim sort, aquest estiu podrem anar a Catalunya a veure família i amics. Amb prou feines. I tal vegada perquè deuria tenir al cap el missatge del professor, o perquè volia desconcertar-la per canviar de tema i tancar la conversa, he comentat que anirem a Senan, a la Conca de Barberà. "Què és això, on està?", ha preguntat. Amb pedagogia insuportable i esperit de pare comprensiu en mig d'un Katrina que esclatés en plena pandèmia, he tornat a la càrrega: "Senan està relativament a prop del Monestir de Poblet i de l'Espluga de Francolí, on vam comprar les neules de Nadal, aquell any de la festa del Juan Antonio i la Rosa. No te'n recordes?"


Hi vam passar un massa curt però esplèndid cap de setman a l'hostatgeria del Monestir el novembre del 2017, amb l'excusa d'una celebració familiar. Concert d'òrgan, sol de tardor i gelor prematura, tant a la nit com de bon matí, lloc ideal per tancar-se uns dies a llegir, passejar, escriure o, senzillament, badar contemplant les estrelles i el futur.


Per ser honest, la Júlia no ha quedat gens impressionada ni s'ha perdut en cap laberint. Ha tornat a parlar de Croàcia i dels summer camps dels collons. I ara només espero a saber quin serà el proper viatge o campament que trobarà a la web per anar després (i durant) el confinament. Té esperit d'aventurera la noia, sens dubte. Per moure's pel món tan important és l'abans com el durant i el després i un cop a l'any com a mínim visitem la llibreria Standfords, ni que sigui per continuar somiant que el món és inabastable.


El poeta anglès Philip Larking té una frase famosa que diu així: "No em molestaria veure la Xina si pogués tornar el mateix dia", una sentència no tant fruit de l'arrogància ni d'un esperit narrow-minded, tot i que no ho descarto, com d'una personalitat ben estranya, la mateixa que, segons explicava sovint, durant uns anys li feia demanar els bitllets de tren en una estació per escrit quan era a la taquilla a punt de comprar-los. En algun moment de la seva vida va justificar la frase esmentada a partir de l'experiència d'una tournée per Alemanya durant l'adolescència, en què va patir la total incapacitat de comunicar-se amb ningú per impossibilitat de parlar o llegir l'alemany. Cadascú s'explica els seus errors a posteriori de la manera menys dolorosa, és clar, i potser Larking va triar aquesta carallotada per no haver d'avergonyir-se d'ell mateix.


La Júlia, per sort, no té un problema semblant. És trilingüe i ara, a més, cada dia estudia francès amb bastant més entusiasme i dedicació del que ho faria a l'escola. Ignoro per què, però temo que ben aviat baixi del seu refugi –o jo descobreixi en els quaderns de notes que deixa oberts al damunt de l'escriptori– per dir-nos que vol anar a un summer camp a Grenoble o al Languedoc-Roussillon. Té sort, i en tenim, és clar, perquè el nostre és un confinament no tant dur com el que s'ha imposat a Catalunya, a [la resta d']Espanya o a França. Sovint, però, els pitjors confinaments són mentals, afirmació que aquests dies, ho admeto, pot sonar una mica massa provocadora. Però em fa por que, quan en sortim, ho fem sense ganes ni tan sols d'anar, no ja a la Conca de Barberà a buscar neules a can Farré Gamell, sinó al barri de Kensington, a sopar a casa del professor Balfour. I qui diu aquests dos recons de món, en diu qualsevol altre.


ps: En l'email que m'ha enviat, Sebastian em fa notar amablement un error que vaig cometre en l'entrada anterior. Just és rectificar: L'allau humana [a Kibera] en busca d'aliments va tenir lloc, efectivament, ahir, i també divendres passat. Se'n va parlar a les notícies de Channel 4 i jo no les vaig veure. (Disculpes a TV3 i al Tony Cruanyes.)


(Dia 16) Acabem de sopar i estic de prou mal humor. Fa estona hem sabut que el relaxat confinament a què estem sotmesos s'allargarà per espai, almenys, de tres setmanes. I em temo que serà, com a mínim, fins al juny. A més, aquest matí, al programa Today, el professor Neil Ferguson, epidemiòleg d'Imperial College, ha dit que tot plegat va per llarg i que caldrà seguir mantenint la distància social, si fa no fa, fins que no hi hagi una vacuna. En altres termes, agost, setembre, octubre del 2021, qui sap si més enllà.


Però estic també de mal humor perquè em sento culpable. Culpable per sortir al carrer a fer l'idiota a les vuit del vespre –hem interromput el sopar– per aplaudir a l'NHS. I no perquè la gent que s'està trencant la cara i deixant-hi la vida no s'ho mereixi, sinó perquè és una cerimònia testimonial que vol amagar un munt de vergonyes: tota la deixadesa en què hem caigut i que hem permès. Els aplaudiments de la confusió i del gregarisme. Gratitud? Es tracta d'impostos i de prioritats. Hi he sortit no tant pel què diran sinó per prendre la temperatura ambient. El primer dia hi havia molta menys gent que avui. A mida que el confinament s'allarga, la capacitat crítica s'esvaeix però el cabreig augmenta. Les cares dels veïns tenien un sospitós aire de déjà vu i d'escepticisme. Lògic! Els mateixos que han passat deu anys retallant en sanitat ara volen salvar l'NHS i fan mans i mànigues perquè ningú no recordi què No han fet en tot aquest temps. "Avui no toca; ara no toca", faria en Pujol. Fa un mes –Johnson, el 12 de març– deien que molta gent perdria els éssers estimats abans d'hora.


La gota final que ha fet vessar

el got de la meva paciència ha estat l'aventura del capità Tom Moore, de 99 anys, veterà de la Segona Guerra Mundial que va decidir que abans de complir el segle, el 30 d'abril, completaria cent voltes al seu backgarden (25 metres de llarg) amb el caminador que li cal després que l'operessin del maluc. Objectiu? No salvar al Private Ryan sinó a l'HNS recaptant fons per a la institució. Quan va començar la singladura, a principis d'aquesta setmana, Moore es va proposar aconseguir mil lliures. Avui, quan finalment ha completat la proesa, escortat els darrers 25 metres per soldats del Primer Batalló del Regiment de Yorkshire, el mateix en què va lluitar contra els nazis, havia fet una caixa de més de 15 milions.


La típica història periodística que, en mans d'un cap sense escrúpols, de mitjans sense escrúpols, serveix per estovar els cervells, manipular lectors i televidents i, de retruc, amagar l'infrafinançament endèmic que ha patit l'NHS en aquest país durant els darrers deu anys; la típica història humana que, a més, estableix un nexe d'unió entre els herois del passat, els que van salvar el país en el moment de la Finest Hour –discurs de Churchill als Comuns el 16 de juny de 1940, a les portes de l'inici de la Battle of Britain; el mateix en què esmenta els bombardejos sobre Barcelona– i la lluita contra el coronavirus. Sense entrar a discutir les lloables intencions del capità Moore, l'espectacle informatiu en què s'ha convertit la seva proesa –a l'home li costa caminar, sens dubte– em posa malalt i m'ha deixat tot el dia d'un humor impossible.


El discurs de Churchill té un final apoteòsic: "Per tant, aprenguem a complir amb els nostres deures […] i si l'imperi britànic i la Commonwealth duren mil anys, els homes encara diran: «Aquesta va ser la seva hora més gloriosa»".


Culpable per sortir a aplaudir sentint-me culpable per fer-ho; culpable perquè he paït molt malament no pas la gesta heroica del capità Moore sinó l'operació de relacions públiques que algun spin doctor de Downing Street hi ha vist…


Necessitava redimir-me, doncs, i ho he fet pel mètode de trobar algú molt més culpable que jo a qui pogués mirar a la cara i no menysprear. Tant és així, que aquesta nit, quan els fills i MP han deixat a la meva elecció el programa de la sessió nocturna, he decidit projectar A place in the sun. A les protestes i els xiulets inicials de la Júlia i l'Adrià perquè era una pel·lícula en blanc i negre i del 1951, i uns primers trenta minuts plens d'esbufecs, li ha seguit una aprovació final per part de la Júlia i un "és massa lenta" per part del seu germà, bàsicament perquè el noi sempre té raó i difícilment podia admetre que li havia acabat interessant. No és, ni de bon tros, el millor melodrama del Hollywood clàssic, però si salves la distància temporal, la pel·lícula paga la pena, plena de detalls que parlen de tota una època i d'un món desaparegut. I jo, a més, m'he adonat que és possible ser culpable i innocent alhora i no resoldre mai l'entrellat. Al cap i a la fi, viure en temps del Covid-19 també és fer-ho extremant totes les contradiccions.




114 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now