Search
  • Quim Aranda

Dia 47, 48 i 49. 29 i 30.04.2020-01.05.2020 / VE Day (I)

Els darrers tres dies el temps ha canviat: la primavera amb regust d'estiu ens ha abandonat.

M'he despertat (Dia 29) quan passaven dos minuts de les sis. La calefacció ja s'havia posat en marxa, senyal evident que la temperatura exterior ha caigut per sota dels 10 graus i la interior per sota dels 20. Durant unes hores al llarg del matí m'he acostat als radiadors per sentir-ne l'escalfor. Ha plogut també els darrers dies i a l'hora que he sortit de casa camí dels Lloyd's Park, poc menys de les set, feia fresca: com no la sentia fa dues setmanes. La humitat de l'ambient, net, sense pol·lució, m'ha entrat bé als pulmons, vivificant-los. La pluja ha revifat el verd dels arbres del carrer i del parc, i he sentit com si la intensitat que desprenia tant de color viu fos capaç d'abrigar-me i acollir-me en una mena de refugi segur. Hi havia tolls per tot arreu, però, especialment a la gespa. He tornat a casa amb els peus xops.


Però abans, mentre trotava, escoltava les notícies i al programa Today han avançat què passarà el proper 8 de Maig. Els mitjans de comunicació ja no només expliquen què ha passat sinó que anuncien també què passarà. Un dia abans, dos… encara. En aquest cas, nou. El 8 de Maig havia de ser un gran dia a París, a Moscou i a Londres. Per primera vegada des que sóc en aquest país, la festa de l'1 de maig, que mai es fa entre setmana per evitar el mal costum de fer ponts, s'ha mogut al divendres 8, dia de la Victòria a Europa (VE Day). Normalment s'hauria mogut al dilluns següent. El 75è aniversari, però, quedarà del tot deslluït.


El programa d'actes que han anunciat per la ràdio és, bàsicament, la recuperació de l'esperit del 1945. Cal elevar la moral de la tropa recordant gestes passades. A les tres de la tarda en punt es tornarà a emetre el discurs que aquell dia, a aquella mateixa hora, va fer Winston Churchill per celebrar la victòria sobre Alemanya i la fi de la guerra a Europa; després, no sé com, perquè no ho han especificat, es farà un sing-along col·lectiu de l'inevitable We'll meet again, de Vera Lynn. I al vespre, discurs de The Queen, personatge del qual penso que m'hauria de referir sempre com The Crown. (La producció de Netflix és la més gran operació publicitària que ha fet mai la monarquia britànica. L'Adrià s'ha empassat tots els capítols de totes les temporades. Jo no he pogut, només n'he vist la primera, i no l'he acabada. És una bona producció, sens dubte, però no m'interessa. Com deia Óscar Ladoire a Opera prima, "ah, la estúpida dependencia del tabaco!"… O de les sèries.)


(Dia 1) Un petit parèntesis en la narració lineal. Reprenc aquesta entrada a primera hora del dia, poc abans de les sis. M'he despertat recordant els molts somnis que he tingut aquesta nit. Feia molt que no els recordava. Somnis en aquesta ocasió no condicionats per cap programa de ràdio (fa un parell de nits que dormo sense el telèfon al costat, sense escoltar res; llegeixo i, després, tanco els llum: la passada nit he estat llegint Los diarios de Berlín (1940-1945), de Marie «Missie» Vassiltchikov.) He somiat amb la casa de la Marisa i el Manu, però no estava on viuen, al carrer de Muntaner, sinó a Francesc Macià. Em trobava en una habitació enorme, rodona, amb grans balconades que s'obrien a la plaça, intentava sortir-ne. Obria les portes i no trobava la de sortida… Finalment, ho he aconseguit. He acabat la peregrinació per una Barcelona que no reconeixia físicament, però sí els noms de carrers i locals, en una mena de cova, gruta interior, on estaven els lavabos d'un restaurant, el Tramonti 1980… He vist un calaix ple de medicines (curiós, perquè jo no en prenc ni una) just a sota de l'aixeta. Em rentava les mans i les mullava totes. Una cortina de tela separava la gruta. A l'altra banda hi havia un llit. I dues persones. He volgut escoltar la conversa però no he entès què deien. He tornat a la superfície per veure com els cambrers endreçaven les taules de la terrassa però sense seguir les normes de les distàncies de seguretat. M'he despertat o m'ho ha semblat. Ara se'm creuen altres imatges, potser d'altres somnis, d'altres nits: el pati d'una escola a la Bonanova, per exemple, un sopar amb molts col·legues...


(Dia 29) Que tingui a la tauleta de nit Los diarios de Berlín… és conseqüència directa de les notícies sobre el VE Day que he escoltat a primera hora del matí, mentre era al Lloyd's Park. Els vaig llegir quan Acantilado els va recuperar (maig de 2004) i he volgut tafanejar-los una mica per veure què s'hi deia sobre el VE Day. En concret, del 8 de Maig de 1945, no res. L'última entrada és del 30 d'abril. M'hi he enganxat les dues darreres vetllades (29 i 30) deixant altres llibres a la tauleta, en espera d'un reclam. És un text fascinant. Avançar-ne en la lectura és descobrir com el món de la jove aristòcrata russa es va ensorrant a mida que Europa crema. Però, alhora, es pot comprovar que hi ha espurnes sorprenents de vida enmig de tanta destrucció. L'entrada de l'1 de Setembre de 1943 diu el següent: "Hace cuatro años que empezó la guerra. Parece imposible. Anoche los aliados lo «celebraron» y el barrio comercial de Berlín ha sufrido muchos daños. // Esta tarde he ido al estreno de Phline, la nueva obra de Victor de Kowa. Luego hemos ido a su casa y he tenido una larga conversación con Thero Mackeben, el compositor, y resulta que es un gran admirador de Rusia."

(No és gens estrany que Acantilado publiqués el llibre; té tota la lògica del món. Jaume Vallcorba també va editar El món d'ahir, d'Stefan Zweig, o les Memòries d'Albert Speer, l'arquitecte de Hitler, un altre llibre fascinant, les mil pàgines del qual recordo haver-les devorat en cinc nits. Speer, per cert, va morir a Londres, on es va traslladar quan va sortir de la presó de Spandau… Entre febrer i maig del 1996, el CCCB va presentar una magnífica exposició, Art i Poder, en què es podien veure, entre molts altres materials, algunes maquetes del Berlín que va en part fer i en part somiar Speer per a Hitler i que, a la fi, es va negar a destruir. A la imatge que tenen al costat d'aquestes línies poden veure a Speer, el segon per la dreta, acompanyat Hermann Göring, contemplant la maqueta de la Columna de la Victoria, el 1938. La novel·la policíaca Fatherland, de Robert Harris (Patria, en la versió en castellà), una ucronia situada en una Alemanya nazi triomfadora de la Segona Guerra Mundial, aprofita molt la gran quantitat de documentació sobre la planificació feta per Speer per a la capital del III Reich. El Berlín que mai va acabar de ser una realitat, però del qual es coneixen molts detalls, donen relleu al paisatge de fons de la història… La novel·la és poc més que el que en anglès en diuen page turner. D'altra banda, les memòries de Speer volen ser una justificació de la seva implicació i col·laboració amb els nazis, és clar. No aconsegueix el perdó, òbviament. Però el text és, com ja he deixat dit, fascinant: un munt de falsedats històriques i una gran lliçó de cinisme.)


I deia també que el 75è aniversari del VE Day havia de ser un gran dia a Londres però ha quedat en no res a causa del coronavirus. Ahir a la nit (Dia 30), abans de continuar escrivint aquesta caòtica entrada, que he reprès aquest matí (Dia 1), vaig estar veient imatges a YouTube del 8 de maig del 1945 a la ciutat. Són poderoses. Comencen amb una imatge del Big Ben, a les tres de la tarda, i el discurs de Churchill que tornarem a sentir en una setmana.

A mig matí del Dia 29, parlant amb el professor Michael Keating, de la Universitat d'Edimburg –el vaig prendre com a model per fer de víctima propiciatòria a la meva novel·la La noia d'Aberdeen; s'ho va prendre com el que era, un elogi, i encara va publicar una crítica interessant en un dels blocs en què col·labora), em va dir: "No sé a quanta gent de les joves generacions els interessa [el discurs de Churchill del VE Day]… És molt britànic això. I que Boris Johnson intenti emmirallar-se en Churchill és risible. Fa discursos buits però que semblen churchillians…"


A les imatges de YouTube es veu també a la família reial, saludant des de la balconada de Buckingham Palace a la gernació (hauria d'escriure a la xurma, oi?). A The End of the Affair, Graham Green recorda els fets a través del diari de Sarah, un personatge basat en una de les amants de l'escriptor, Catherine Walston. S'hi pot llegir: "…Then the Royal Family came out on the balcony and the crowd sang very decorously. They weren't leaders like Hitler, Stalin, Churchill, Roosevelt: the were just a family who hadn't done any harm to anybody. I wanted Maurice beside me. I wanted to begin again.I wanted to be one of a family too…" No jutjaré les paraules de Sarah. Si un autor no té dret a jutjar als seus personatges, encara menys un lector. Però Sarah fa el comentari mentre és al costat del seu marit, Henry Miles, un alt funcionari de Whitehall i un home impotent, i pensant que voldria estar realment amb el seu amant, Maurice Bendrix. La reial, però menys encara la de finals del segle XX i principis del XXI, no és cap exemple de família que mantingui bones relacions entre els seus membres. Com gairebé totes, d'altra banda.


Quan s'escriguin novel·les sobre la pandèmia, i es faci referència a 30 d'abril del 2020 al Regne Unit, serà inevitable parlar del capità Tom Moore, l'home que, segons la BBC, Boris Johnson i en general tot els mitjans de comunicació britànics, ha captivat el cor del país pel mètode de fer cent passejades al jardí de casa seva, amb un caminador. Va començar el repte amb l'objectiu de recaptar 1.000 lliures per a l'NHS i ja n'ha aconseguit més de 33 milions. N'he parlat abans, en altres entrades, del capità. Ha estat ascendit a coronel per agrair-li la gesta, que no sé exactament quina és: si haver mobilitzat tants milions o bé haver embolcallat la nefasta gestió de la crisi del govern Johnson en la bandera i en l'esperit de la Segona Guerra Mundial. Ahir, (30 d'abril), el capità va fer 100 anys i un Spitfire i un Hurricane dels que van lluitar en la batalla d'Anglaterra van sobrevolar casa seva per saludar-lo i homenatjar-lo.


(De petit vaig muntar la maqueta d'un Spitfire, marca Tamiya, que el pare em va comprar en una llibreria-papereria del carrer Milton, al barri de Gràcia, a tocar del mercat. L'episodi, idealitzat, perquè vaig traslladar l'escena a la botiga Palau, del carrer de Pelai, també el vaig manipular a conveniència a La noia d'Aberdeen.)

L'avantatge o l'inconvenient de tenir uns quants anys i encara una bona memòria és que puc recordar fets anecdòtics als quals ningú no donaria cap importància. Possiblement oblido els importants, i això seria la creu de la moneda, és clar; l'avantatge de tenir Internet a l'abast és que puc demostrar que no són una invenció meva per amanir aquests textos.


El que vull dir és que la dèria dels anglesos amb els Spitfire, la Batalla d'Anglaterra i la Segona Guerra Mundial és, com diu l'assagista i escriptor irlandès Fintan O'Toole en el seu llibre Un fracaso heroico, la constatació d'un problema col·lectiu sorprenent. Van guanyar la guerra però van perdre la post-guerra, i l'Imperi, i no ho han paït (el Brexit en seria una manifestació més): la història els ha tractat malament, a ells, que van salvar el món de les urpes del feixisme (és cert, evidentment, que si el Regne Unit hagués sigut envaït, el curs de la guerra probablement hauria sigut un altre i la ucronia de Robert Harris ho hauria deixat de ser). Per això necessiten invocar tant la bandera i The Finest hour. I les picades d'ullet que hi fan són constants. Com ara amb el capità Moore, un entranyable senyor que ha fet feliç als seus nets i besnéts i a ben segur, també, als spin doctors de Downing Street.


Setmanes abans que la selecció nacional d'Anglaterra viatgés a Alemanya per jugar el Mundial de futbol del 2006, el llavors capità de l'equip, el futur madridista David Beckam, va muntar una festa a la seva mansió de Hertfordshire prèvia al desplaçament de l'equip al país amfitrió. Com que el Mundial tenia lloc on tenia lloc, per donar lluentor a la trobada un comandament de la RAF va pensar que seria molt adient que un Spitfire, un Hurricane i un Lancaster –els de la Batalla d'Anglaterra contra la Lutwafe– l'obrissin sobrevolant la propietat. En va informar la BBC el 20 de maig. Només feia cinc anys que vivíem aquí i encara no m'havia adonat de com de greu era la dèria bèl·lica, bàsicament perquè l'Adrià encara no l'havia començada a patir a l'escola primària. La notícia de la BBC diu: "Tres avions de la RAF de la Segona Guerra Mundial celebraran un flypast en una festa prèvia a la Copa del Món organitzada per David i Victoria Beckham. Un Spitfire, un Hurricane i un Lancaster obriran l’esdeveniment diumenge vinent a la mansió de la parella a Hertfordshire. Un portaveu de la RAF ha dit: «Es pensava que era la manera adequada que la RAF mostrés el seu suport a la selecció d'Anglaterra». Els tres avions ja estaven programats per aparèixer en un saló aeri organitzat per l'Imperial War Museum de Duxford, a Cambridgeshire, abans de tornar a la seva base de Coningsby, a Lincolnshire. Com que les aeronaus volarien de tornada aproximadament al mateix temps que comencés la festa dels Beckhams, la RAF es va oferir a fer un lleu desviament de la ruta per marcar l’esdeveniment."


Per sort, per una vegada, la sensatesa es va imposar en el món del futbol. I la Federació Anglesa i els Bekham van considerar que el gest seria poc menys que una ofensa. Al cap i a la fi, i amb ànim de contradir Clausewitz, el futbol no és l'art de la guerra per altres mitjans, encara que de vegades ho sembli. L'endemà, 21 de maig de 2006, la mateixa BBC també va informar que els Beckham mai no van demanar el flypast i que no tindria lloc. Però que algú de la RAF hi pensés, més que una anècdota, és una categoria.


Acabo. Tinc una entrevista a les 10.00, avui no he anat a Lloyd's Park perquè volia enllestir aquesta entrada i ja m'he allargat massa. Però no puc deixar de fer esment a la notícia de la paternitat de Boris Johnson, la sisena o la setena, si es té en compte algun fill no reconegut. A primera hora del Dia 29 les càmeres de televisió que hi ha apostades al davant de Downing Street han enregistrat com hi arribaven almenys dues caixes de xampany per al premier, un regal per celebrar la bona nova. Hores després, a la tarda, s'ha conegut la dada segons la qual el Regne Unit ja supera en morts a Espanya. Almenys oficialment. El xampany deu ser per allò que deia o que se li atribueix a Churchill: "Si un home ha tingut un bon dia, mereix una copa; si l'ha tingut dolent, la necessita". I encara que, com diu el professor Keating és risible que Johnson s'hi vulguin emmirallar, per una vegada el premier n'ha de prendre dues. O una caixa sencera.

Com de costum, m'he anat per les branques. I sincerament, només volia parlar en aquesta ocasió de la verdor tan intensa dels arbres del meu carrer; de la primavera ajornada.




100 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now