Search
  • Quim Aranda

Dia 55-59. 06-10.05.2020 / VE Day (i II) & 'Casablanca'

A darrera hora, mentre sopàvem (Dia 6) l'Adrià ens ha dit que al setembre tornarà a marxar. Li han admès el transfer que va demanar des d'UCL (University College London) a la Universitat d'Edimburg. Sempre cap al nord, el noi. El 2015, amb 14 anys tot just fets, ja se'n va anar a Manchester, a estudiar a Chetham's, l'escola secundària especialitzada en música: violí, piano, cant, etcètera… El millor és l'etcètera, suposo, perquè no hi ha res millor que créixer i passar l'adolescència fora del niu: un descans per als pares (?), una oportunitat per als fills. S'hi va estar quatre anys. Fins a l'estiu de l'any passat. Tornar a Londres, a casa, amb els pares i la germana, li va resultar incòmode. Potser es va pensar que el controlaríem com quan tenia 8 anys i intentaven, sense gaire èxit, que a les 9 del vespre estigués al llit.


Al cap de tres mesos de tornar va marxar a la residència universitària, tot i que feia classes a 25 minuts d'on vivim. El gener passat va regressar a la seva habitació. El febrer ens va dir que havia demanat el trasllat a Edimburg, que Londres era una ciutat massa gran i, també, que etcètera, etcètera. MP li va muntar un escàndol majúscul. Li va molestar molt que decidís que UCL no li agradava, o que no era el que ell esperava, després de tan poc temps. Jo m'ho vaig prendre més relaxadament, acusació freqüent, d'altra banda, quan es tracta dels fills. (Com ara, fa una estona (Dia 9), que l'Adrià m'ha dit que necessita un nou ordinador i MP m'ha demanat que li tregui la idea del cap: de vegades sobrevalora les meves capacitats…). Que l'Adrià decidís deixar UCL després de només tres o quatre mesos em semblava una mica massa precipitat. Però si ho havia fet, l'únic raonable era desitjar-li bon viatge i èxit. Al final, qualsevol cosa que diguis sempre serà utilitzada en contra teva. I, malauradament, sospito que qualsevol cosa que callis també.

Què l'Adrià estigués a Manchester ens va donar l'excusa per anar-hi de tant en tant, una ciutat que només havia llegit (Sebald: Los emigrantes i Después de la naturaleza): hi pujàvem a escoltar els concerts en què tocava la criatura. Si no, probablement no hauríem anat mai o gairebé mai; o molt menys del que hi hem anat. Jo, potser, només per motius professionals. Per exemple, quan l'atemptat del maig del 2017. L'explosió de la bomba que va matar 22 persones més el suïcida que la va fer esclatar va tenir lloc al Manchester Arena, el pavelló esportiu que hi ha a l'estació Victoria. És molt a la vora de Chetham's. Abans que sortís cap alerta informativa en cap mitjà britànic, l'Adrià em va trucar avisant-me que hi havia hagut una explosió molt forta a tocar de l'escola i que se sentien per tot arreu sirenes d'ambulàncies, de cotxes de policia i de bombers. Ja era al llit, llegint, però em vaig posar en marxa, quin remei. Vaig avisar al diari i vam publicar la notícia a la web probablement abans que cap altre diari català o espanyol…


Em pregunto per a què? Hi ha scoops que no valen la pena, sincerament; potser no n'hi ha cap que s'ho valgui. Però vivim en temps d'immediatesa, alertes informatives, flashos… Tot plegat, un esgotament. Tot plegat, molt sobrevalorat. L'endemà, a primera hora, vaig agafar un tren cap a Manchester. Un impuls informatiu dels mitjans escrits, ser al centre del terratrèmol, que de vegades no es veu compensat pels resultats si et demanen la informació per alimentar la bèstia de la web i, al mateix temps, una perspectiva diferent. En periodisme, la immediatesa i les cometes, les cites, estan sobrevalorades. És la mirada el que compta en primer lloc. I després, sí, els testimonis. Però sense la mirada, sense la primera persona implicada, omplir tot de cites és només un recurs tècnic per amagar una certa buidor.


(Vull posar dos exemples molt diferents d'implicació com a cronistes. El primer, el del periodista australià Wilfred Burchett, llegendari per molts treballs, i també perquè va ser el primer reporter occidental a entrar a Hiroshima després del bombardeig atòmic. Burchett, tan discutit per la seva implicació amb el KGB i els règims comunistes, com admirat per altres pels seus treballs sobre la guerra de Corea i Vietnam, narra en primera persona tot allò de què escriu. La seva no és una mirada subjectiva, és clar, i de vegades és molt més que qüestionable. Però també molt valuosa, com destacava Bertran Russell en el pròleg al llibre Hanoi sota les bombes: "En cert sentit, la meva implicació plena i pregona en la defensa de Vietnam data de la lectura del llibre de Wilfred Burchett [The Furtive War]. Ell n'és l'historiador contemporani: el periodista meticulós que ha decidit d'identificar-se amb el poble vietnamita i l'ha servit molt bé… Burchett ha trobat aquella justa combinació d'engatjament moral i polític i de report objectiu…" L'altre exemple és el de Timothy Garton Ash, que mai refusa sentir-se art i part d'allò que escriu. I com a prova, només cal fer un cop d'ull als textos d'History of the Present, un recull d'articles sobre l'Europa dels 90. Russell i Garton Ash coincideixen en el terme, contemporani, present. Les web, l'estúpida immediatesa acaba amb tot això, acaba amb el periodisme. Garton Ash també en parla, en el seu llibre: “En el periodisme, l’augment en les televisions de tot el món de serveis informatius com els de la CNN, Reuters i BBC World Television, a més de la documentació disponible en Internet, ofereix noves fonts d’una riquesa meravellosa per a la història del present. Malgrat això, en conjunt, crec que ha empitjorat.”)


A Chetham's hi ha la biblioteca pública més antiga del món anglosaxó, oberta el 1653. L'he visitada en diferents ocasions. I també n'he escrit sobre ella: "Cal tornar a Manchester per trepitjar i pujar els disset esglaons que condueixen al primer pis del noble espai, mentre la vella fusta de roure es lamenta pel pes i el pas de segles i de milers de visitants. Vuitanta mil llibres acumulats a la planta baixa, vint mil més en els dos passadissos en forma de L de la superior. I, al final d’un d’aquests passadissos, la sala de lectura, presidida per un quadre de Humphrey Chetham i per una llar de foc. I encara més al fons, sobresortint de la simple estructura medieval de l’edifici, l’alcova quadriculada on Karl Marx i Friedrich Engels es van refugiar per treballar durant unes setmanes dels mesos de juliol i agost del 1845." (Un text per a un especial sobre el 200 aniversari del naixement de Marx. Probablement, sense les visites de Marx a Engels en aquell Manchester de la revolució industrial, els seus treballs haurien estat diferents. A Marx li interessava perquè des d'aquella alcova veia allò que W.G. Sebald, en el poema en prosa que és Después de la naturaleza, en va dir "la gente oscura/ que alimentava el progreso de la historia".)


En el mateix recull d'articles que esmentava abans, Timothy Garton Ash diu que els diaris cada cop dediquen "més espai a especular sobre el que pot passar demà, en comptes de descriure què va passar ahir, que era la missió inicial del periodisme." En el cas que he referit, el que va tenir lloc fa més d'un segle i mig, si se'm permet la ironia. La primera vegada que vaig anar a Chetham's no se'm va passar pel cap que un dia hauria d'acabar escrivint sobre Marx i Engels en aquell escenari. Un excés de confiança, sens dubte.


Que l'Adrià torni a Edimburg serà una excusa perfecta per anar-hi sovint. La Júlia té moltes ganes de visitar Escòcia, potser no tantes com Nova York, però Déu n'hi do! No l'hem portada mai. La ciutat perquè passeja el turista m'agrada molt: l'ambient de la Royal Mile. Però també la més local, la del llarg passeig marítim de Portobello, amb la platja del color de l’argila cuita quan el sol la toca al capvespre. No t'hi pots banyar, de freda que està l'aigua, o només després de molta empenta, almenys en el meu cas, que banyar-me en les cales del Cap de Creus i en les aigües de Cadaqués ja em sembla una temeritat. (Quan el 2011 el Partit Nacional Escocès va guanyar les eleccions per segona vegada, i es va posar en marxa la maquinària del referèndum, coincidint si fa no fa en el temps amb l'esclat de l'interminable Procés català –tan interminable que ja sospito que no s'acabarà–, em vaig proposar escriure un llibre periodístic comparant tots dos fenòmens. Però això m'obligava a anar freqüentment a Escòcia i no vaig trobar ningú disposat a fer la inversió per avançat. Potser no vaig insistir gaire. O potser em feia massa mandra la idea i només era un d'aquests projectes que es pensen amb la intenció de no dur-los mai a la pràctica: targetes de visita que vas deixant aquí i allí, com si mostressis les credencials de títols nobiliaris que no valen per a res. Un llibre periodístic tan obvi. Un altre sobre el Procés. Quin malson! Per explicar què? Per contribuir a la inflació de títols. Vaig acabar escrivint una novel·la policíaca. És més entretingut posar-se en la pell d'un assassí i d'un detectiu que el vol caçar i que sap al principi que al final el caçarà. Vaig contribuir a la innecessària inflació de títols, però, si més no, tenia una mirada que em resultava pròpia, hereva d'altres, sens dubte.


(Dia 7) He parlat amb ma mare a primera hora de la tarda. Tot just ha pogut sortir al carrer, ha anat a la perruqueria. A posar-se guapa. És, òbviament, població de risc. Però s'havia d'arreglar el cap, m'ha dit. MP i la Júlia es queixen del mateix. Potser aquest diumenge vinent Boris Johnson donarà pistes sobre quan les obriran. Sobre el que no en dona, ans el contrari, és sobre la privatització encoberta que està fent el seu govern de l'NHS. Molt aplaudir i cantar-ne les excel·lències, però avui (Dia 9) hi ha diferents cartes dels professionals de la sanitat que ho denuncien al Guardian. Després, el premier i els seus ministres ja poden aparèixer davant de les càmeres de televisió aplaudint al personal sanitari. Com també ho fan el príncep Carles i la seva dona. Quan els veig se m'emporten els dimonis. Em venen ganes de cridar allò que repeteix tan sovint la Reina de Cors d'Alícia: "Off with his/her head! / Off with their heads!"


A la tarda he rebut…, hem tingut una molt mala notícia. La col·lega Ana Alba, amb qui havia compartit redacció (Avui), ha mort després de tres anys lluitar contra el càncer. Quaranta-vuit anys. Una gota més de devastació entre tant de dolor col·lectiu que ara es concreta amb noms i cognoms. En la imatge que tenen a sota la veuen a la dreta. El David Castillo, l'Ana i la Marta Ciércoles s'abracen. "Ana, sempre al cor", diu la Marta.

L'Albert Pla, el cap d'edició del diari, publica avui (Dia 10) una columna sobre el món d'ahir i el món de demà en què recorda l'Ana i altres companys que han mort recentment. Hi diu: "El meu món d’ahir cobra forma i sentit en les veus d’una ràdio que poblen els despertars de la meva infància: en la "conexión múltiple y simultánea" amb els corresponsals a tot el món que sota la batuta sorneguera de Don Victoriano posava en solfa l’actualitat aprofitant l’escletxa liberal oberta per Fraga. Encara sota l’escalfor dels llençols, Cirilo Rodríguez o Jesús Hermida m’explicaven l’assassinat de Luther King o l’arribada de l’home a la Lluna. Era un món ple de riscos i interrogants. Al caire, com ara, d’autodestruir-se. I el meu pare repetia sovint que era “una farsa”. Però aquella farsa sortia d’un túnel. ¿Podem mirar al futur esperançats quan sentim que hi estem entrant? Un món d’ahir més petit i recent el tinc tot just a la meva esquena a la redacció de l'Avui. Som al canvi de segle i a la secció de món hi treballen de costat Ana Alba i David Caminada. Ara ella s’aixeca i li pregunta no sé què a la correctora Montse Gómez. Sentint-los encara tan plens de vida, no puc evitar pensar que l’absurda mort de tots tres en pocs mesos és part d’una mort més general i irreparable: la de la intel·ligència sensible, humil i rigorosa que volia entendre el món i millorar-lo, que encara creia que podia canviar-lo. I aquesta noble follia també em sembla el món d’ahir."


(Dia 8) El príncep Carles i la seva dona fan aparició a les 11 del matí per obrir els dos minuts de silenci en record dels caiguts a la Segona Guerra Mundial. Corona de flors que deixen al memorial que hi ha al castell del Balmoral (Escòcia), on passen el confinament. La vida sencera d'aquests dos, i la de tots els Windor, ha estat un confinament de luxe: als seus palaus d'hivern i d'estiu.

Crec que tot el que havia o volia dir sobre el VE Day i el que significa, o el que em fa l'efecte que significa, i com ho veuen els britànics, o potser només els anglesos, ja ho vaig dir fa uns dies. No té massa sentit tornar-hi. Potser m'equivoco, potser sóc injust, potser, fins i tot, no tinc dret a opinar-ne. Però no vull deixar de constatar un o dos fets al respecte. Al vespre, després de sopar, hem mirat en família una estona l'informatiu de la BBC un cop Her Majesty ha aparegut a les pantalles de televisió a recordar el 75è aniversari del final de la guerra a Europa. A la informació posterior al discurs es veuen diferents celebracions, street parties, que evoquen les que van tenir lloc el 1945. Al nostre carrer, només un parell de cases s'han engalanat –una manera exagerada de dir-ho– amb la Union Jack. I no hi ha hagut cap party. Però la televisió produeix la mateixa paradoxa que la de la Grossa de Nadal. Han mostrat dos carrers –de Wimbledon; tots els veïns blancs– en què la gent s'havia més o menys vestit d'època per saludar la victòria. El text en off que ha donat peu a les imatges indicava que el mateix havia passat "up and down the country", això sí, preservant la distància de seguretat. Jo, sincerament, no he sentit xivarri a fora, ni enlloc del barri. Però a algú li haurà tocat la grossa, oi?


Li he preguntat a l'Adrià i a la Júlia a quina edat comencen a l'escola a inculcar-los la Battle of Britain i totes les proclames patrioteres. Als 7 anys. Jo mateix vaig acompanyar la Júlia i una amiga seva a visitar una exposició sobre el Blitz a l'Imperial War Museum quan feien tercer de primària. Havien de fer un treball sobre l'evacuació dels nens fora de Londres. L'èpica de la resistència i el patiment contra la devastació, i com un poble "mai no es va rendir, ni mai va desesperar", segons que ha dit The Crown en el seu parlament.


Tots els Estats tenen un passat difícil o molt difícil. Tots han comés barbaritats en un moment o altre de la història. El president alemany, Frank-Walter Steinmeier, ho ha dit en la cerimònia que ha tingut lloc a Berlín (Dia 8): "A Alemanya només la pots estimar amb el cor trencat." Una visita a l'Imperial War Museum també permet comprovar que el mateix és aplicable al Regne Unit en relació amb el seu passat colonial o amb el present de la guerra d'Iraq, tot i que l'Imperial War Museum hi passa de puntetes. Només es una qüestió de distància en el temps i de quin relat –paraula horrible– s'ha acabat imposant en el present, i de quant de temps s'allarga aquest present fins que és revisat d'una manera o d'una altra. El cas d'Espanya és paradigmàtic de com no ha sabut o no ha volgut processar o resoldre el seu passat més immediat. Encara en paguem les conseqüències. La brutal batalla política en mig de la pandèmia és una conseqüència més d'aquesta injustificable mancança. I després, a més a més, hi ha anècdotes vergonyoses, com el comportament de la presidenta de la comunitat

autònoma de Madrid, punta de l'iceberg de la molta rancúnia i odi que recorre el clavegueram de l'Estat espanyol i, probablement, de totes les institucions que el formen. La cirereta del pastís de l'estupidesa és la portada d'El Mundo d'avui (Dia, 10). Com de costum, Gerardo Tecé ha fet una síntesi esplèndida al seu compte de Twitter. "Mucho se tiene que torcer la cosa para que no la hagan santa". Divendres, Gerardo Tecé ja va recordar en un magnífic text què ha passat a Madrid els darrers 60 dies. Sobre Catalunya, tant el diari, com aquesta setmana el Planta baixa, se n'han fet prou ressò. També n'he parlat prou en aquest bloc.


Em fa mal el cap. He estat al jardí aquest matí (Dia 10). Tallant branques i traient males herbes. Després s'ha girat vent i el temps ha tornat a canviar. La previsió per a demà és que les temperatures tornaran a caure entre deu i quinze graus. Al matí, la calefacció es posarà en marxa automàticament. L'hivern més llarg de les nostres vides es resisteix a deixar pas a la primavera. Probablement ni tan sols tindrem estiu, el més semblant a una promesa de futur que ben aviat s'esvaeix. Els dies de calor i sol que hem tingut fins ara han sigut només el miratge de l'assedegat al desert.

Ahir a la nit (Dia 9), hauria volgut veure Casablanca en companyia de la família. Tant parlar de la Segona Guerra Mundial i del VE Day, se'm va acudir que la pel·licula, i sobretot la mirada de Rick, seria una bona forma de posar en quarantena –ho sento, mai més ben dit– el patriotisme que aquests dies, per unes raons o per unes altres, vessa per arreu: ja sigui el de Boris Johnson, el del conseller Buch o el de Pedro Sánchez. Com diu Fernando Trueba, "la escena de la Marsellesa es la más perfecta ilustración de eso que hoy se denomina un subidón". Però una cosa és emocionar-se a dins d'una sala fosca, quan ningú no et veu, i una altra és aixecar senyeres, banderes i altres símbols de pertinença nacional, encara que sigui en record del VE Day o per elevar la moral de la tropa en mig de l'epidèmia.


Sense el cor trencat i sense cicatrius no és possible estimar. Ni res ni ningú; ni un país ni menys encara una dona. Rick ho sabia bé: "Ho recordo perfectament, els alemanys vestien de gris i tu de blau." El dia en què va caure París.




113 views

07954186653

©2020 by D'una hora lluny! Dietari del coronavirus. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now