No sé si Borges tenia raó quan va arribar a "la conclusión, ignoro si es científica, de que los sueños son la actividad estética más antigua", però crec que sí en té quan diu que "el examen de los sueños ofrece una dificultad especial. No podemos examinar los sueños directamente. Podemos hablar de la memoria de los sueños. Y posiblemente la memoria de los sueños no se corresponda directamente con los sueños".
Per als desconfiats o els curosos sobre la veracitat d'ambdues cites –crec recordar que Quim Monzó em va dir una vegada que ell se n'inventava moltes per als seus articles, però que ningú no se n'adonava; o potser l'hi vaig sentir comentar a Enrique Vila-Matas i ja ho confonc tot– els diré que totes dues pertanyen a Siete noches, un volum que conté les conferències que l'escriptor va fer al Teatro Coliseo de Buenos Aires el 1977, i que un amic, també Jorge de nom, em va regalar una nit que passejàvem per la calle Corrientes amb MP i Dominique, el setembre del 2002. El va veure en una d'aquelles llibreries que restaven obertes fins a ben entrada la matinada, i va pensar que m'hi aprofitaria. Total, 10 pesos.
Hi he pensat, en el que deia Borges, i he buscat la cita amb ànim de tranquil·litzar-me després d'haver-me despertat aquest divendres (Dia 1) angoixat pel record d'un somni en què veia una habitació amb un llit enorme que flotava sobre milers de litres d'aigua. El matalàs restava separat del somier i de l'estructura de fusta, i tenia por que el terra de l'habitació s'enfonsés pel pes de l'aigua. He mogut amb les mans el matalàs fins a provocar petites onades, suficients com perquè l'aigua comencés a caure per la balconada d'una galeria interior cap al que, molt probablement, era el pati també interior d'una illa de l'Eixample. La meva vida fa aigües? Un pensament gens agradable per començar cap dia. Ni per acabar-lo. Per això he intentat recórrer a Borges, un savi, per trobar una mica de consol davant la… ¿interpretació més evident? He trobat què hi deia i m'he asserenat una mica: "La memòria de los sueños no se corresponde directamente con los sueños." Ergo… I ara per ara se me'n fot què diria Freud o cap dels seus deixebles.
Des què he deixat el mòbil a fora de l'habitació a l'hora de dormir somio més o recordo millor què somio. Aquesta nit (Dia 3) tornaré al vell costum. M'estimo molt més somiar despert que no pas somiar dormint, exposat al caprici de l'inconscient i de la memòria. M'estimo més imaginar que s'ha acabat el malson, i que podem sortir tranquil·lament al carrer sense mascaretes i que es pot anar a la platja i fer com la colla dels amics que cada any retrobem per primer cop als anuncis mediterranis d'Estrella Damm. Anuncis que avançaven l'estiu i que jo, Mare de Déu!, desconeixia fins que la Clàudia, una de les filles del Toni i l'Elisenda, me'n va parlar en una ocasió durant les dues setmanes que va passar a casa el juny o juliol del 2013.
Són anuncis fets amb i per a gent de casa bona, és clar, per a tots aquells que, ni que sigui de tant en tant, podem anar de vacances a ses Illes o al mar Egeu, o fins i tot a Cadaqués, i des d'allí agafar un bot i navegar fins a Menorca per a les festes de Sant Joan. La publicitat és l'art de l'exageració, però no és un art innocent. Amb tot, compartir amb tothom la possibilitat de somiar despert no és cap delicte: ans el contrari, ho aplaudim quan s'ho val. M'agrada especialment el vídeo de Love of Lesbian, infinitament més suggeridor que no pas un grup d'amics que es trobessin per cantar la Internacional i fer una paella mentre discuteixen sobre si la revolució ha de ser de conill, de l'horta, com diria el Vicent, o de peix; o potser de tot plegat a la vegada.
"Mi padre. ¿Dónde estaba escrito que sus hijos tenían que ser lo más importante de su vida?" Em trobo amb aquesta frase abans de sopar (Dia 2), llegint a mitja tarda, una de raonablement tranquil·la, després d'una passejada pel barri en què he pogut comprovar que aquí, el confinament, s'ha acabat, i el govern Johnson ja pot anar cantant missa: la gent n'està tipa (+ de 28.000 morts i camí de batre rècords a Europa…) Durant el sopar, la frase rebota contra el meu cap perquè penso que l'Adrià es mereix ser confinat en un gulag les properes 72 hores com a mínim. O, ben mirat, mereix un indret molt més British o English: i se m'acut una cel·la del Sidney Cove, el penal colonial que visiten Jack Aubrey i Stephen Maturin en una de les novel·les de la Royal Navy de Patrick O'Brien, no recordo exactament en quina. Però del penal, i de com el descriu O'Brien, sí. I avui (Dia 2) s'ho mereix. I demà (Dia 3) després de dinar, també. (L'avantatge d'escriure un dietari és que pots anar endavant i endarrere en el temps tant com vulguis. "Time, oh, what is time? / The kind of thing that no one knows…", canten Love of Lesbian.)
(M'he interromput en l'escriptura de l'entrada aquesta nit (Dia 2) perquè he vist que al FAQS hi havia el president Quim Torra… El veig, l'escolto; l'he vist, l'he escotat i… No. No seria just escriure que també li convindrien tres dies a Sidney Cove. Ha apuntat algunes idees raonables, i d'altres que no m'ho semblen. El que més em molesta, però, no és el que diu, que té tota la llibertat de fer-ho. Em molesta, sobretot, com diu el que no acaba de dir: "…aquí podem construir un futur disruptiu. Perquè no podem reconstruir un passat caduc, un passat que ja sabem a on ens ha portat. I per tant hem de construir coses noves… "
Seguint amb el FAQS, aquesta tarda (Dia 3) he vist l'entrevista amb el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell, que li van fer ahir (Dia 2). La conductora del programa, Cristina Puig, li pregunta, també, per la piulada en què va dir que "España es paro y muerte y Catalunya vida y futuro."
Puig li etziba: "Ho tornaria a dir ara?".
Canadell respon: "Segurament no, o no amb aquestes paraules. Perquè sí que he vist que hi ha hagut gent que s'ha agafat a la frase concreta. Un tweet sabem que té un nombre concret de caràcters molt curt, per tant, si pots explicar una cosa… al final tens els recursos que tens dintre d'un tweet. Per tant, no ho diria amb aquestes paraules. Però les conclusions són les mateixes. És a dir, darrere d'aquest tweet hi havia un altre tweet que és al que jo feia menció [sic] d'un científic americà que el que feia era una comparativa, una gràfica comparativa entre la famosa corba d'Espanya i la corba de Grècia. I és veia el lockdown d'Espanya i el de Grècia, i es veien, exactament, quinze dies de diferència. Aquests quinze dies de diferència feien que la corba d'Espanya fos cent vegades més alta que la corba de Grècia. Per tant… I recordem, i feia menció [sic] que el president Torra, quinze dies abans del lockdown definitiu deia que se n'havia de fer un, i el demanava a Catalunya; demanava, deia: «sisplau, deixeu-nos tancar Catalunya». I l'Estat no va voler-ho fer. Què hauria passat? Hauríem salvat una sola vida? Estic convençut que sí; no una, crec que moltes. Per tant, evidentment que una mala decisió, o una decisió no presa en el moment oportú, per a mi, va crear més morts. Per tant, des d'aquest punt de vista… I l'altra és, home, si Espanya és, i jo sóc una persona, sóc empresari, sóc enginyer, sóc una persona de fets. I quan veig que els fets demostren que Espanya és el país d'Europa amb més morts per població, penso, segurament, és el que ho està fent pitjor. Si ets el pitjor, si estàs a la cua, és el que ho estàs fent pitjor. Per tant, aquesta era una mica la primera conclusió. La segona era, Grècia és el segon país d'Europa en atur, perdó, el primer, el pitjor; Espanya, el segon. Però jo recordo quan era jovenet que deien «la cua d'Europa és Irlanda, Portugal, Grècia i Espanya». Irlanda fa anys que va anar cap a dalt. I és dels que està a dalt de tot. Portugal ens està demostrant que s'està espavilant. I molt s'està espavilant I ara ja només queda Grècia i Espanya. Però és que amb aquesta crisi, en atur, si es compleixen les previsions del Fons Monetari Internacional, en atur probablement superarem Grècia. I ens quedarem a la cua. Per tant, ser l'últim país d'Europa, el que té més atur, com ho vols explicar amb una frase? Evidentment, crec que la frase deia exactament el fons. El que passa és que la forma, probablement no era la més adequada."
(Ara em toca a mi: Quan Canadell diu que "deien la cua d'Europa és Irlanda, Portugal, Gràcia i Espanya" s'està referint al que la premsa més racista i delirant del Regne Unit, des de The Sun fins al Daily Mail –el pitjor de cada casa– en deien els "PIGS" o de vegades PIIGS (els poorcs), per les inicials de Portugal, Ireland, Greece i Spain. De vegades, si escrivien doble I, es referien a Italy, també. No en fa tant. Des de la crisi del 2008. Més: Irlanda, que tant elogia el senyor Canadell, és un paradís fiscal on s'han instal·lat els headquarters de les grans corporacions globals perquè l'impost de societats és ridícul, un més dels forats impositius de la Unió Europea, com el que hi ha als Països Baixos. I encara un afegit més sobre la Irlanda que tan s'estima el president de la Cambra de Comerç de Barcelona. La gentrificació que s'ha dut a terme a Dublín ha fet fora els joves de la ciutat perquè no poden pagar els lloguers astronòmics que hi ha. Si el model de país independent que vol el senyor Canadell és Irlanda, ja s'ho pot confinar i confitar.)
Quant al contingut de l'entrevista al FAQS, Canadell, un cop més, manipula a conveniència. Hi torno, com ja vaig fer en l'entrada dels dies 25 i 26 d'abril. El 27 de febrer, Grècia va suspendre els carnavals; el 10 de març, va tancar escoles i universitats; el 12, cinemes, nightclubs, gimnasos i jutjats; el 13, centres comercials, cafès, restaurants, bars, etcètera… La primera mesura dràstica de la Generalitat va ser el 12 de març. Només aleshores el govern va confinar la Conca d'Òdena. I quan Canadell parla dels "quinze dies" que haurien pogut salvar vides, es refereix als que van entre el primer i el segon confinament espanyol, 14 i 29 de març. Aleshores, i això ja ho apunten els estudis epidemiològics, molt del peix estava venut. Era molt tard! Ningú no va alçar la veu fins al 12 de març. A Madrid es van tancar escoles el 9 de març. A Catalunya, a banda dels centres de la Conca d'Òdena, la mateixa mesura no es va prendre fins al 13 de marc. I el dia abans, quan es va anunciar, la consellera Alba Vergés va dir que "no hi ha mesura de confinament dels nens a casa. Es tracta de reduir l’activitat". Llavors, encara tothom continuava cec.
En el mateix programa FAQS, la Cristina Puig li va fer també un comentari esfereïdor al president Torra. Posa de manifest que el govern català –com l'espanyol, com el de la CA de Madrid, com el britànic (m'hi referiré després)– no va fer res. O no prou a temps.
La Cristina Puig li recorda a Quim Torra les paraules de la presidenta de l'Acra (Associació Catalana de Recursos Assistencials), Cinta Pasqual, sobre l'abandonament que han patit les residències de la gent gran: "Quan ja a Itàlia hi havia la pandèmia, Acra va fer saber al govern de Catalunya que les residències no eren centres sociosanitaris i, per tant, no estaven preparats per poder fer front a aquesta pandèmia." Pasqual, però, no va rebre cap resposta del govern. També hi deia: "El 12 de març ja vam enviar un document a Salut pública dient: «Escolte, estem veient altres països, hem creat un grup de crisi i estem veient què ha passat a altres països. I això és un drama quan entra a les residències. Perquè nosaltres estem atenent a les 57.000 persones més vulnerables del sistema, persones amb pluripatologies, persones amb moltes malalties respiratòries i, per tant, sabem perfectament que no poden superar, a vegades, ni una grip.» Per tant, havíem avisat i estàvem demanant protocols. «Escolteu, què hem de fer?» «No, els epis [equips de protecció personal] vindran…» Avança l'entrevista, Pasqual es corregeix, i llavors diu que van avisar el 12 de febrer, no el 12 de març. Cristina Puig li demana un aclariment: "De febrer o de març?" I Cinta Pasqual es referma: "De febrer, de febrer…" Val la pena fer un cop d'ull a l'entrevista.
Com deia abans, el govern català no és l'únic que va ser advertit del desastre i no va fer res, o no ho va fer a temps. El 30 de gener, l'executiu britànic –i l'Espanyol també– tenia perfecte coneixement de què podia passar. Divendres (Dia 1), el molt prestigiós cirurgià gal·les David Nott recordava al programa de BBC Newsnight que des del 31 de gener tothom estava ben al cas de la seriositat del drama –va ser el dia que l'OMS va declarar l'alerta global–. Però ningú no va fer res, tampoc. Nott es refereix a l'estudi que a la revista The Lancet va publicar el doctor Joseph T Wu (de l'Escola de Salut Pública de la Facultat de Medicina de Li Ka Shing, de la Universitat de Hong Kong). S'hi pot llegir: "Les grans ciutats de l'estranger, amb estretes connexions de transport amb la Xina, també podrien convertir-se en epicentres de brots, llevat que s'implementin immediatament intervencions de salut pública importants tant a nivell de població general com personal. Els brots de transmissió comunitària a les grans ciutats de nivell mundial podrien esdevenir inevitables a causa d’una exportació substancial de casos presimptomàtics i la falta d’intervencions de salut pública a gran escala. Els plans de preparació i les intervencions de mitigació s’han de preveure per a un desplegament ràpid a nivell mundial."
Però, insisteixo, no res de tot això és va fer quan s'hauria d'haver fet. A Barcelona, Catalunya, Madrid, Espanya, Itàlia o el Regne Unit. I el senyor Canadell ja pot anar cantant missa o dir tantes mentides o inexactituts com vulgui. Com també el senyor Joan Guix, número 2 de la consellera Vergés, que el 24 de febrer deia que li preocupava molt més la grip estacional que no pas el coronavirus, i que aquesta setmana passada era entrevistat a RAC1 per Jordi Basté per donar-li l'oportunitat de fer mofa –amb tota la raó– de la pretensió del govern espanyol de desconfinar Catalunya per províncies, però al qual, en cap moment, ningú no li va demanar sobre el que havia dit nou setmanes enrere.
Hi haurà, o n'hi hauria d'haver, una investigació futura quan tot això passi: a tot arreu, també a l'OMS. Al Regne Unit, segur. I també és segur que aquí no servirà per a res, com tantes i tantes altres investigacions que s'han fet en aquest país, ja sigui amb motiu del Bloody Sunday de 1972 –han hagut de passar 47 anys per aclarir què va passar, i assenyalar els responsables– o l'incendi de la Torre Grenfell. Mentrestant, avui, per desviar l'atenció, Boris Johnson, el màxim (ir)responsable del desastre en aquestes illes, apareix a The Sun explicant que va estar a un pas de la mort i que els metges que l'atenien van arribar a tenir un protocol per anunciar-la si es produïa. M'ha de fer pena, ara, Boris Johnson? Em reservo el comentari. A banda d'operació d'spin, en anglès, d'això, en dic bullshit.
El que sí m'ha produït una tristor immensa avui ha sigut llegir els colpidors relats que presenta el diari en l'especial Homenatge a una generació que se'n va. M'he emocionat llegint-los i, especialment, el que ha escrit la companya Georgina Ferri explicant com va haver d'acomiadar-se del seu pare. "Amb el meu pare van començar a canviar els protocols i van permetre que un familiar l’acompanyés perquè no es desorientés tant. Després de parlar-ho amb la mare i els germans, jo vaig ser “l’escollida”. Vaig estar 30 hores amb ell a l’habitació, a la planta Covid, a l’epicentre de la pandèmia, amb tot de metges i infermeres –herois anònims– que a jutjar per la vestimenta, semblaven tècnics d’una central nuclear. […] El meu pare va lluitar molt, volia viure, però el seu cos va dir prou. Abans de sedar-lo, els metges van permetre que vinguessin els meus germans. Així, el Jose va marxar amb dignitat, en pau i acompanyat. I sobretot, amb molt d’amor. L’amor dels seus fills pels quals va viure i es va desviure durant tota la vida. Li vam prometre que podia marxar tranquil, perquè nosaltres tres tindríem cura els uns dels altres, com ell sempre n’havia tingut de nosaltres."
Malgrat tot, malgrat que abans hagi dit que a l'Adrià li convindria passar tres dies a Sidney
Cove –ben pensat, abans que ell, la llista és infinitament molt més llarga, i n'he donat aquí ja alguns noms–, també jo em desvisc pels fills, com qualsevol altre pare o mare. Però, de vegades… La frase a què abans he fet referència –"Mi padre. ¿Dónde estaba escrito que sus hijos tenían que ser lo más importante de su vida?– és de la novel·la El lector, de Bernhard Schlink. Es va publicar el 1995, i encara que va ser un èxit internacional, fins i tot va tenir pel·lícula, se'm va passar completament fins al 2016. Vaig bescanviar l'exemplar que tinc a casa a la Fondo Cipollate, de Castiglione de Sicilia, a 46 quilòmetres al nord de Catània. Per les tardes, després de voltar tot el dia, seia al pati que s'orientava a la piscina i a les oliveres de la finca i, mentre es ponia el sol, llegia el llibre que m'havia endut per aquella breu estada: Sciascia, el maestro de Regalpetra. Sicília és Sciascia i em va semblar tan oportuna com necessària la seva companyia. El vaig enllestir el darrer dia abans de tornar i el vaig deixar a la biblioteca de la casa. Com a torna em vaig endur El lector, en una edició de Compactos Anagrama que hauria arribat allí de la mà d'algun turista. Probablement, un de Catalunya o del País Valencià, perquè a la tercera pàgina, el llibre té una dedicatòria que diu: "St Jordi 2005. Ho podrem comentar…"
Vaig desfer la maleta ja Londres i en comptes de llegir-lo, el vaig endreçar a la biblioteca. Ja li arribaria el moment. I divendres (Dia 1) li va arribar. Susana, una ben estimada amiga que sempre reconec i em reconeix no importa el temps que passi que no parlem, em va enviar un missatge després de llegir una de les entrades del bloc. Em deia: "Hello! Avui, llegint el teu bloc he pensat en aquest llibre. L'he llegit fa poc i m'ha agradat moltíssim. Crec que t'agradaria. L'escriptora és una periodista i historiadora alemanya que repassa com Alemanya i altres països d'Europa assumeixen el seu passat. És molt, molt bo." Es referia a Los amnésicos, de Géraldine Schwarz. En anglès el llibre no s'ha publicat encara. Però no deixa de ser lògic. L'anglès tradueix poc, molt poc. El mercat és autosuficient i –i això és molt més greu– la cultura anglosaxona té tendència a creure's que també ho és.
Susana m'havia atiat les ganes de llegir-lo però no he volgut descarregar-me'l. Esperaré a aconseguir-ne un exemplar. Amb el cuc de la història d'Europa a dins, com a substitut vaig agafar El lector, que m'esperava des d'aquella tarda siciliana. I ara, fa una estona, abans de posar el fil a l'agulla d'aquesta entrada, l'he enllestit. També és una història sobre com mirar enrere, al passat personal i al passat col·lectiu, en aquest cas el nazisme; una història sobre com fer les paus amb un mateix quan et reconeixes còmplice del pitjor.
L'he llegit al jardí en dues tardes, somiant despert que aviat tornaria a Sicília, lluny de la pandèmia, a tocar del Mediterrani, d'una Taormina plena de turistes. Un somni, aquest sí, de molt fàcil interpretació. No em cal Borges per tranquil·litzar-me, ni menys encara Freud per interpretar-lo. És el meu anuci d'aquest estiu.